L’últim director literari

12.01.2014

Josep M. Castellet va deixar instruccions molt clares de com havia de ser el seu funeral: breu, laic i discret. Pocs dies abans de morir, de l’hospital estant, va reunir els seus nebots i després de dir-los amb una gran serenitat que estava preparat per deixar aquest món, se’n va acomiadar amb una benedicció. Els nebots han seguit al peu de la lletra les seves instruccions. El funeral d’ahir al Tanatori de Sant Gervasi va ser de principi al final un acte celebrat d’acord amb la seva voluntat.

 

Josep M. Castellet | © JMM/ L'Avenç

 

Només arribar al Tanatori em vaig trobar Alexandre Porcel, fill de Baltasar Porcel. I Malcolm Otero Barral, nét de Carlos Barral, un dels grans amics de Castellet. El seu nebot, Eduard Castellet, explicava després del funeral que, en el moment de tancar el ferètre, es van adonar que l’efígie afilada de l’oncle retirava moltíssim a la de Barral.

La Dolors Oller em va fer notar que entre els assitents hi havia ben pocs autors joves i, en canvi, molts joves editors. Ben observat i ben cert, perquè en els últims quinze anys Castellet ha estat un referent sobretot per a editors, que hi hem vist un exemple de director literari modèlic. De fet, per als que hem passat en un moment o altre per 62, Castellet ha estat una mena de reina mare, en aquest cas un rei, que tot i jubilar-se no ha tingut mai la necessitat d’abdicar, per la senzilla raó que després d’ell ja no n’hi hagut cap, de rei. Els que hem vingut darrere (amb l’excepció potser de Xavier Folch i Jordi Cornudella) no hem sigut monarques de res perquè d’una manera o altra hem estat súbdits d’un compte de resultats i hem hagut de fer concessions. A ‘Memòries confidencials d’un editor’, Castellet escriu: “Una frase habitual entre la gent de l’ofici diu que el catàleg d’un editor defineix la seva biografia. El d’un director literari, gairebé, si és que ha estat lliure d’escollir títol per títol els llibres editats: jo ho he estat.” Avui dia, en canvi, qualsevol editor que tingués l’ocurrència de presentar-se com a director literari a la Fira de Frankfurt (literary director?) seria rebut amb còmica estupefacció. El pronunciament de Castellet encara el trobaríem plausible avui en la integritat d’editors com Jaume Vallcorba o Jorge Herralde (que ahir no va faltar), però aquests editors són propietaris mentre que Castellet, sense ser accionista de referència, va ser ungit director literari d’Edicions 62 per la seva vàlua professional i autoritat intel·lectual.

Pel mateix motiu hi ha qui diu que hauria hagut de ser conseller de Cultura, o que li hauria agradat ser-ne. O fins i tot que va exercir com a tal des d’Edicions 62, “obrint el país a la literatura universal i contemporània”, com recordava ahir en el seu parlament un altre conseller de Cultura, Joan Rigol. Anna Saludes explicava després del funeral que el dia que Max Cahner va ser nomenat conseller, Castellet sopava a casa seva amb tota una colla d’amics. Saludes, que és una dama italiana, els va fer un plat de pasta i els va servir grappa. Castellet els va confessar, després de moltes copes, que li hauria agradat ser conseller de Cultura. I quan, al final del sopar, l’amfitriona li va preguntar si volia que li demanés un taxi, Castellet va contestar: “No, demana’m una ambulància”.

Qui vulgui saber més sobre la trajectòria vital i ideològica de Josep M. Castellet no s’hauria de perdre aquesta entrevista que li va fer el març de 2005 la Teresa Muñoz Lloret a L’Avenç. Hi trobareu la veu inconfusible de Castellet i també la foto de Josep M. Muñoz que encapçala aquesta crònica.

Un dels moments més emotius ahir va ser quan l’actor Joan Carreras, que l’ha encarnat en l’última pel·lícula de Ventura Pons, Un berenar a Ginebra, va sortir a llegir uns versos de T.S. Eliot que havia triat el mateix Castellet i que Jordi Cornduella ha traduït expressament per al funeral. Es tracta del primer poema de East Cooker, pertanyent als Quatre quartets i Cornudella ha tingut la gentilesa de cedir-ne la publicació en aquest homenatge:

Al meu principi hi ha la meva fi. En successió
s’alcen i cauen cases, s’ensorren, les amplien,
les treuen, les derroquen, les restauren, o al seu lloc
hi ha un camp, o una fàbrica, o una ronda.
Pedra vella per obra nova, fustam vell per focs nous,
focs vells per cendres i cendres per la terra
que ja s’ha tornat carn, pelatge i femta,
os d’home i d’animal, panotxa i fulla.
Les cases viuen i moren: hi ha un temps per construir
i un temps per viure i engendrar
i un temps perquè el vent trenqui el vidre mal fixat
i sacsegi els taulons per on corren les rates de camp
i sacsegi els estrips del tapís teixit amb la divisa muda.

Al meu principi hi ha la meva fi. Ara cau la llum
camp comunal enllà, deixant el camí fondo
tancat amb branques, fosc a mitja tarda,
on t’arrambes a un marge quan passa un furgó,
i el camí fondo insisteix en la direcció
cap al poble, hipnotitzat en la calor
elèctrica. Dintre la boira càlida, la llum sufocant
la pedra grisa l’absorbeix, no la refracta.
Dormen les dàlies en el silenci buit.
Tu espera l’òliba primera.

En aquest camp comunal,
si no t’acostes massa, si no t’acostes massa,
a mitjanit, d’estiu, pots sentir-hi la música
del flabiol i el tamborí
i veure’ls dansar al volt de la foguera
l’ajustament de home e fembra en balls
feits a significança de matrimoni—
un sagrament de gran profit e dignitat.
Dos e dos, unió necessària,
prenent-se la u e l’altra sia el braç o la mà,
ço que és seny de concòrdia. Tot al voltant del foc,
saltant entre les flames o aplegant-se en rotllanes,
rústicament solemnes o amb riallades rústiques,
aixecant peus feixucs en sabates grolleres,
peus de terra, d’argila, aixecats amb alegria de pagès,
l’alegria d’aquells que ja porten molt temps sota terra
alimentant el blat. Seguint el pas,
seguint el ritme mentre ballen
igual que mentre viuen en les estacions vives
el temps de les estacions i de les constel·lacions
el temps de munyir i el temps de la collita
el temps d’aparellar-se home i dona
i els animals. Peus que pugen i baixen.
Que mengen i que beuen. Fems i mort.

Despunta l’alba, i un nou dia es posa
a punt per la calor i el silenci. Mar enllà el vent de l’alba
s’arruga i llisca. Sóc aquí
o sóc allà, o sóc on sigui. Al meu principi.

T.S. Eliot

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Una època de privilegi en l’àmbit de la literatura, la que va viure Castellet, hi havia tantes coses per fer quan es creia en la cultura i ell va col.laborar a crear-ne. Amb tot, ell mateix va afirmar en un dels seus llibres que no es podia escriure gaire, la paraula cultura, perquè feia por i no agradava… És per meditar-hi.

  2. Retroenllaç: L’experiència | estem deconstruint