Josep M. Poblet i Bonaventura Vallespinosa: teatre i traducció

23.10.2014

Els dies  15 i 16 d’octubre la  Facultat de Traducció, Interpretació i Estudis de l’Àsia Oriental de la Universitat Autònoma de Barcelona va acollir les VI Jornades sobre Traducció i Literatura, organitzades per la Càtedra Jordi Arbonès i el Grup d’Estudis de la Traducció Catalana Contemporània. Enguany les jornades estaven dedicades a les figures de Josep M. Poblet i Bonaventura Vallespinosa. Escriptors, traductors, adaptadors… Poblet, originari de Montblanc, i Vallespinosa, nascut a Vilafranca del Penedès i establert a Reus, van participar en la recuperació teatral i cultural després del 39 amb una activitat imprescindible per a qualsevol cultura: la traducció.

Bonaventura Vallespinosa

Després dels parlaments institucionals, en què Judit Fontcuberta va resseguir la trajectòria de la Càtedra Jordi Arbnès, Ramon Piqué va destacar el valor del llegat i el compromís d’Arbonès com a traductor i Lluís Quinatana va agrair la continuïtat d’unes Jornades que arribaven a la sisena edició, la professora de la Universitat Rovira i Virgili Margarida Aritzeta va ser l’encarregada de pronunciar la conferència inaugural. Aritzeta va presentar la trajectòria dels dos traductors tot dibuixant amb precisió el context de la postguerra, en què el règim no va començar a autoritzar les traduccions al català amb certa regularitat fins al 1948, amb la primera “obertura”. Josep M. Poblet (1897-1980), a qui l’exili va dur a França, Mèxic, Cuba i els EUA, va tornar, com altres escriptors, el 1948 i va establir-se al Paral·lel barceloní, on va començar l’activitat com a home de teatre escrivint, interpretant o dirigint peces de vodevil i obres populars. El cas de Bonaventura Vallespinosa exemplifica un model d’escriptor ben diferent. Metge de professió, Vallespinosa va ser un traductor vocacional; el gust personal era l’únic criteri per decidir quins autors adaptava al català. La institució que va servir-li de plataforma per a aquesta activitat fou el Centre de Lectura de Reus. En canvi, les tries de Poblet com a traductor, dedicat professionalment a l’escena, estaven marcades per la necessitat d’adaptar-se a les exigències de les empreses teatrals i del públic.

Un cop feta la presentació general dels dos traductors, la resta de comunicacions del dia van estar dedicades a la figura de Poblet. Jaume Ferrer, que prepara una tesi sobre l’escriptor de Montblanc, va centrar-se en el Poblet comediògraf, autor de més de trenta originals i d’una vintena de traduccions i adaptacions, en la majoria de casos del gènere més popular d’aleshores: el teatre de bulevard i el vodevil francès. És a dir, obres lleugeres, sovint construïdes al voltant d’un argument d’embolics sentimentals, que no tenien més ambició que la d’entretenir el públic però que van desenvolupar un paper clau en la configuració d’un model lingüístic efectiu. La professora Marta Giné va centrar-se en la comparació entre l’obra de Molière, El malalt imaginari, i l’adaptació que en va fer Poblet amb el títol El senyor Ribot està malalt. Les manipulacions de l’adaptador afecten elements com el context de l’acció, que Poblet situa a la Barcelona del moment; la llargària de la peça, que apareix força més escurçada, o la rapidesa i la lleugeresa dels diàlegs. Teresa Julio va centrar la seva comunicació en les obres que Poblet va traduir del castellà al català. Eren peces dels dramaturgs Maruxa Vilalta i Eduard Borràs, amb qui s’havia relacionat durant l’exili. L’anàlisi d’aquestes adaptacions permet veure l’empremta de Poblet, que sovint modifica les acotacions amb la voluntat de fer-les més funcionals pensant en la posada en escena. Per tancar el primer dia de les Jornades, l’escriptor i traductor Pau Joan Hernàndez va parlar de la peça El crim dels quatre cantons, que Poblet havia adaptat de la novel·la de Georges Simenon La nuit du carrefour, protagonitzada pel cèlebre comissari Maigret. Segons Hernàndez, aquesta tria respon a la voluntat subversiva de Poblet de mostrar un model de policia honrat enfront de la sinistra policia franquista.

Josep M. Poblet | © Fototeca.cat

El segon dia de les Jornades va centrar-se en la figura de Bonaventura Vallespinosa. El professor Rossend Arqués va presentar les traduccions i adaptacions teatrals, que constitueixen un corpus ingent de gairebé cinquanta obres, tant inèdites com publicades, majoritàriament clàssics moderns i contemporanis del teatre francès i italià. Arqués va exemplificar aquest conjunt amb l’anàlisi d’alguns fragments i va reflexionar sobre les condicions materials d’aquestes traduccions, fetes en un moment en què els mitjans tècnics i l’accés a la informació eren molt més restringits que no pas ara. Pirandello, un dels autors predilectes de Vallespinosa, va centrar la presentació de Miquel Edo. Després d’una contextualització sobre la presència de Pirandello en el context cultural català, marcada tant pel traductor Vallespinosa com pel director Frederic Roda, Edo va servir-se d’alguns fragments per exemplificar les tries traductològiques, que tenen sempre presents les necessitats de la posada en escena i que deixen veure sovint la implicació social i lingüística del traductor. Les adaptacions de Molière i Racine van centrar la comunicació de Joaquim Sala-Sanahuja. Entre els anys 50 i 70 Vallespinosa va dedicar-se a la traducció de diverses peces de Molière, en especial les d’argument mèdic, que sovint s’utilitzaven en les representacions de teatre amateur. Després de resseguir el context cultural, Sala-Sanahuja va comparar alguns fragments de les versions de Vallespinosa amb altres traduccions al català fetes per escriptors com Joaquim Ruyra o Joan Oliver. Per tancar les ponències del segon dia, Ramon Lladó va ocupar-se de l’interès del traductor per alguns escriptors contemporanis com Ionesco, Cocteau, Sartre o Betti. Lladó va remuntar-se als inicis de l’activitat literària de Vallespinosa, durant el període de preguerra, i a la seva participació en algunes publicacions de l’època per traçar un recorregut per les idees literàries i el context cultural de l’època. La professora i actriu Marta Juanhuix va posar el punt i final a aquestes jornades amb la lectura dramatitzada d’alguns fragments traduïts per Poblet i Vallespinosa.

La celebració d’aquestes jornades marca, en part, l’inici de recuperació de la tasca de dos escriptors fins ara poc coneguts i estudiats, però que van contribuir decisivament, com ha quedat palès, a la reconstrucció cultural de la postguerra des de l’àmbit del teatre. La tasca massa sovint invisible dels traductors bé mereix l’atenció de la cultura que ells mateixos contribueixen a fer com és.