Josep M. Esquirol. Pensar des dels afores

17.04.2018

El filòsof Josep Maria Esquirol s’ha convertit en els darrers anys en un dels assagistes de referència a Catalunya. Aquest divendres 20 d’abril participa al VilaPensa, Festival del Pensament del Penedès. La setmana passada va impartir la conferència La generositat de l’educació, al CCCB en el marc del cicle Som adults: converses per pensar l’educació. Guillem Rubio hi va assistir i ens en fa la crònica a Núvol.

El filòsof Josep M. Esquirol ha publicat ‘La resistència íntima’ a Quaderns Crema | © Ariana Nalda

“Vivim en uns afores sense centre, amb molta bellesa i bondat, però on alhora podem trobar foscor i indiferència”, deia Josep Maria Esquirol en arrencar, el dilluns 9 d’abril, la seva conferència al CCCB. Malgrat que els afores on vivim no posseeixin cap mena de centralitat, com Esquirol afirmava, la seva conferència va provar de posar l’educació, en els seus diversos significats, en el centre del debat públic. En un temps com el nostre on els models educatius se succeeixen l’un darrere de l’altre, on escoltisme i esplais semblen fomentar exitosament una classe de formació que l’escola sovint dona per suposada i on el teixit associatiu assegura que una diversitat de talents no quedi amagada sota la rendibilitat acadèmica de la universitat: en una època, potser com totes, de múltiples i transitòries veritats, una conversa sobre el què de l’educació i no sobre el seu com, que fes interrogar-nos sobre el seu sentit i no sobre les seves múltiples pràctiques, semblava urgent i alhora necessari. Els qui vam ser a l’inici d’aquest cicle de conferències, vam assistir també a un tractament humil, honest però alhora consistent d’aquesta urgència a la qual l’educació, ara més que mai, ens conjura.

Josep Maria Esquirol, professor de filosofia a la Universitat de Barcelona, membre del grup de filosofia política Aporia i autor de nombrosos llibres com ara La resistència íntima (Premi ciutat de Barcelona i Nacional d’Assaig) o el seu darrer assaig La penúltima bondat (Quaderns Crema), va ser l’encarregat de donar el tret de sortida a aquesta iniciativa conjunta del CCCB i el Consorci d’Educació de Barcelona. Citant Les Ciutats Invisibles  d’Italo Calvino, Esquirol va posar fil a l’agulla afirmant que l’educació i la cultura es poden entendre com allò que, al bell mig de l’infern del dia a dia, no en forma part i que cal fer durar per tal que tingui el seu espai. En aquest sentit, i en tant que estem en uns afores sense centre, el terme madurar es posa en consonància amb aquesta fragilitat que trobem a l’infern de Calvino: a l’educació, com al fruit que cau de l’arbre, li és necessari un espai i un temps. Esquirol afirmarà, emprant de forma gairebé sinònima maduració personal i generació de fruits, que per tal d’entendre i ajudar a madurar el tipus específic de fruit que és l’educació primer ens cal comprendre la natura del seu sòl: la seva essència.

El concepte de forma, com a definitori i contrari al caos, segons Esquirol és imprescindible per tal d’entendre aquesta essència de l’educació. Si bé les formes tècniques de l’educació (avaluades segons l’exercici de la seva funció) són essencials en moltes classes de maduració, no hauríem mai d’oblidar-nos de la transcendència de la formació personal. Si bé en les ja anomenades formes tècniques de l’educació està en joc l’adquisició de la forma adient per desenvolupar bé certa funció, en la formació personal també cal parar atenció a una qüestió similar, però alhora més fugissera: quina és la forma adient de persona que tenim al cap a l’hora d’educar? Si bé una resposta definitiva a aquesta pregunta seria potser perillosa, per a Esquirol la forma de persona que es busca no tindria final en ella mateixa: ens trobaríem a la recerca d’una maduració, d’una educació personal, que no s’acaba de produir mai del tot. Precisament perquè educar és alhora educar-se, la maduració no té ni un final ni una finalitat preestablerta.

El reflexiu que s’introdueix en parlar d’“educar-se”, implica que el més important de la formació personal sigui el procés i no pas el resultat: “l’horitzó de l’educació”– recordava Esquirol– “seria el dinamisme del formar-se i aconseguir aquesta reflexivitat”. La manca de models formatius, doncs, ja no es podria assenyalar com el problema de l’educació, ans el contrari, seria l’admissió acrítica del sentit d’aquests models, que sovint pretenen portar-nos a paradisos artificials, un dels problemes de l’avui. La pluralitat de metodologies i models, que sovint parlen de construcció de futur oblidant-se del món que habitem, ha de respondre’s denunciant aquells que assumeixen una comprensió acrítica de l’ésser humà. Segons Esquirol, en aquesta crítica estem a la intempèrie: la reflexió, el retorn, al qual contribuiria l’educació és alhora –i amb la mateixa radicalitat– cognitiva i moral: una reflexió generadora tant de coneixement com d’aptituds polítiques i ètiques o espais de convivència, lluny de la verticalitat on el professor volca continguts teòrics i pràctics a la ment buida de l’alumne.

D’aquesta manera, el moviment de reflexió essencial en la formació, lluny de tancar-se en una habitació a la vora el foc i posar en dubte l’alteritat, genera noves formes: formes tant científiques i artístiques com d’ètiques i polítiques. La creació, la generació, que sorgeix de la reflexivitat pot tenir moltes manifestacions però en tant que és generadora –afirmava Esquirol– podríem dir que el seu cim es troba en la generositat. La generositat entesa com l’actitud que consisteix a oferir allò que surt d’un mateix és, en definitiva, l’essència de l’educació. Educar-se, doncs, seria fomentar aquest moviment reflexiu, sovint involuntari, essencial també en la vida humana. Esquirol va finalitzar la seva conferència defensant una reflexivitat també entesa com “sentir que sentim”, és a dir, com la sensibilitat involuntària, essencial i sorprenent pròpia dels éssers humans. “Es podria dir –afirmava Esquirol– que la sensibilitat significa la capacitat de rebre, de ser commogut. L’ésser humà es podria definir com el commogut: el trasbalsat”. La idea seria, doncs, que només qui és capaç de rebre pot donar, només qui escolta pot parlar: com més sensibilitat, més generació i generositat. Només qui sap compartir el pa, pot arribar a ser company en el sentit originari de la paraula.

Esquirol va acabar la conferència lligant aquesta capacitat de sentir que sentim, de sentir la nostra pròpia vida, amb el text d’Adorno Com educar després d’Auschwitz on el filòsof alemany, exiliat als Estats Units fins a l’any 1949, va afirmar que cal combatre la insensibilitat i extirpar la fredor que ho penetra tot. Adorno escrivia amb rabiosa contemporaneïtat que “si hi ha quelcom que pot protegir a l’home de la fredor com a condició de desgràcia, és la comprensió de les condicions que determinen el seu sorgiment i l’esforç per contrarestar-les des del principi en l’àmbit individual”. La generositat de l’educació, doncs, es trobaria lluitant contra la insensibilitat i la fredor, no des de la multiplicitat de mètodes, sinó des d’una reflexivitat alhora pròpia i col·lectiva de la qual tots els éssers humans som i serem capaços.