Josep M. Espinàs: “Voldria continuar sent vell per sempre”

22.04.2016

Josep M. Espinàs (Barcelona, 1927) ens rep a casa seva, a l’Esquerra de l’Eixample. Hi vaig amb la fotògrafa Laia Serch, que li ha fet uns retrats esplèndids. L’Espinàs ens convida a seure a la taula del menjador i ens explica que s’ha recuperat fa poc d’una caiguda. Als 89 anys, l’Espinàs és viu, i els seus ulls, espurnejants, en són la prova. Ara publica La vella capitana (La Campana), un llibre que aborda la mort com un fet natural i quotidià, un acte més de la vida. És un volum ple de lúcides observacions i frases reveladores que se’ns graven a la retina amb la força de l’aforisme.

Josep M. Espinàs |  © Laia Serch

Josep M. Espinàs | © Laia Serch

Bernat Puigtobella: Tu sempre t’has declarat agnòstic. I ara a La vella capitana abordes la mort sense angoixa ni dramatisme. Has tingut un ensurt de salut, però no has tingut la temptació de convertir-te ni de creure en la vida eterna.

Josep M. Espinàs: Em sento el mateix, en la manera de viure, en la manera de pensar. Tinc la sort de ser amic i trobar-me bé amb gent molt jove, i això et dóna una visió més positiva de la vida.

B.P: Vius al dia.

J.M.E: Sóc tan presentista, que no tinc les prevencions que se solen tenir quan s’arriba a una edat molt elevada. Potser no t’ho creuràs, però no sé de què parla l’article que he publicat avui. Estic més per la cosa que passa després, esborro ràpidament el que he fet, estic projectant molt en el present. El futur no m’angoixa, i el passat tampoc no el porto a sobre.

B.P: A La vella capitana véns a dir que t’agradaria ‘morir amablement’.

J.M.E: No m’agradaria morir dramàticament. No tant per les circumstàncies, sinó per l’actitud amb què t’enfrontaries a aquell moment en què t’adones que has de morir. El llibre té aquest punt d’ironia, d’acceptació dels fets. Com qui diu, senyora Vida, vostè ja ha treballat molt per mi, li dono vacances.

B.P: Diguem que la mort no entra en els teus plans.

J.M.E: Jo que vaig escriure la cançó dels planificadors, sóc l’antiplanificador. Em pregunten, vostè que fa? Doncs viure i escriure, dues coses que rimen i que són el meu ofici. No he tingut mai l’ambició d’arribar enlloc. He escrit el que he pogut o el que em corresponia fer. Entre escriure una novel·la als setze anys i fer avui un article sobre un fet mundial hi ha una gradació. No es tracta de proposar-s’ho tot.

B.P: Surt el que surt.

J.M.E: M’agrada improvisar, exigeixo improvisar. Fins i tot quan parlo dic coses que no he pensat, gràcies al fet que el cervell va fent associacions. Quan era jove es parlava molt de la creativitat, que no és altra cosa que la capacitat d’associar dues coses que un moment abans no havien estat associades. Quan vaig a un lloc a parlar no preparo mai res, espero que els altres em preguntin. Jo funciono per reacció, perquè hi ha alguna cosa que m’estimula.

B.P: I ara aquest llibre sobre la mort es pot entendre com una reacció a l’ensurt que has tingut.

J.M.E: Espero que la gent vegi que no he fet només un llibre sobre la mort, sinó també sobre la vida. No puc parlar de la mort sense referir-me a la vida. Faig observacions, això sí, sobre les manifestacions de la mort. En aquest llibre hi ha un amor per la vida i un respecte per la mort, això sí que s’harmonitza en aquest llibre. Els llibres que no són novel·la corren el risc de ser interpretats per un sol element. Aquest llibre no es pot reduir a la mort. La mort és un acte vital.

Josep M. Espinàs |  © Laia Serch

Josep M. Espinàs | © Laia Serch

B.P: Però no parles en cap moment d’aquesta confusió entre la vida i la mort en un sentit cristià. No parles d’una vida més enllà, tampoc.

J.M.E: Jo tinc la vida i la mort tan agermanades que tot forma part de la mateixa experiència. La mort és vida. Jo només dic que la mort és un acte vital, és un acte de la vida, no vaig a traspassar més enllà. Una persona que no morís, no seria una persona completa.

B.P: Et defineixes com un vell il·lús, que si et preguntessin quina edat de la vida triaries et quedaries amb “la teva vellesa d’ara per sempre”.

J.M.E: Sí, jo voldria continuar sent vell per sempre.

B.P: Parles de la mort a partir de fets circumstancials. El funeral, la sala de vetlla… Parles de la mort dels nens, la mort dels objectes…

J.M.E: De jove tendeixes a fer literatura, posar adjectius a tot arreu. I quan ets fas gran amb poc ja fas… Jo em guio per impulsos i detallets. No em moc per dogmes o grans esquemes. Tot això està escrit a raig, necessito que el que escric em sorprengui. Quan tenia vint-i-tants anys i anava a un cafè a escriure amb un paper i un bolígraf, no planificava res. No sabia res de l’argument, ni quins personatges hi sortirien. Tot això continua lligant amb com sóc ara. Penso que ja sortirà. La manera de viure i la manera d’escriure van lligades. En puc treure partit a trossos. No faig discursos. El discurs ja és dins l’article o un capítol en una successió d’impulsos no programats conscientment.

B.P: No has programat la teva obra, però xino xano ja has publicat una norantena de llibres.

J.M.E: Sí, però no m’he construït de manera oficial. Els altres, després, igualment et construeixen. La gent diu: l’Espinàs és així… Vull dir que no m’he sentit mai fabricant res, potser és un error. El que he escrit, després no m’ha interessat rellegir-ho. La gent que produeix poc està pendent del que ha produït. Si ara em demanessis: “Digues la lletra d’una cançó teva”, segurament no la sabria. Mai he tingut interès per allò que ja he fet. Ho esborro per poder començar una altra cosa. I així he anat fent sense decidir mai res del que sóc i del que faig, simplement m’he trobat fent-ho. Això no dóna cap garantia d’obtenir crèdit. El gruix d’un llibre és important. El de cent llibres ja no tant…

 

Josep M. Espinàs |  © Laia Serch 3

Josep M. Espinàs | © Laia Serch

Quan acabem l’entrevista, la Laia li pregunta si es deixaria fotografiar davant de l’Olivetti, la màquina amb què encara avui escriu els seus llibres i articles. Espinàs hi accedeix amablement, disposat a estar-se quiet l’estona que faci falta. En sortir de casa seva, l’Espinàs ens acompanya fins a l’ascensor i estic temptat de demanar-li permís per titular aquest article amb una frase ganxo: ‘L’última entrevista amb Josep M. Espinàs”. Però abans que li pugui preguntar em diu amb un to entre faceciós i admonitori: “No em matis abans d’hora, eh?”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. No sé si la culpa és de la pobresa de les qüestions, o de que l’Espinàs (com tothom, al capdevall) arriba al final amb la dificultat lògica d’expressar el cabdal d’experiència agombolat. Però en qualsevol cas –o en tots dos– l’entrevista no assoleix l’alçària que calia esperar-ne.

  2. Adorable Espinas! Sempre el mateix: res de presumit, d’aquells que “escriuen perquè es pensen “genials! L’Espinas sensible, autèntic, atent a altri que, un dia, va venir a Perpinyà i em va portar un consol que tant necessitava jo!
    Digueu-li que aquesta entrevista em fa molt contenta, a mi en particular, jo que soc la seua “bessona” del 1927 (28 d’agost, dia de St Agusti’)
    Renada laura Portet, Perpinyà

  3. Benvolgut senyor Josep Espinàs:
    Sobretot el felicito pel fet de que tot i tenir vuitanta-nou anys encara continueu escribint, bé acceptem els pensaments i la ideología vostra, però volem dir-vos que jo que en soc creient, i que espero i en crec amb tots els sentiments del meu cor de que Déu em perdoni els meus pecats, i em concedeixi la llum de la vida eterna, per tan tot i que de fet, possiblement no en sou creient, us dic el mateix que li he dit a en Lluís Llach, que tots ens anem morint, però que si tens al cor el foc de l’amor a Déu, el fet de que la nostra vida ès mort, ell amb la resurrecció de Jesús ens dona el camí, per amb la seva gran mísericordia donar-nos la llum de la vida eterna. Prego que el vostre camí per la vida física en sigui força llarg, i que encara en pogueu fer-n’he més de llibres, i jo us dic el que vos heu respost a la senyoreta Laia, quan ella en pensava dir-vos, si acceptaveu que en posses al títol de l’artícle això.- “L’última entrevista amb Josep. Mª. Espinàs”, i vos li heu respost :- “No em matis abans d’hora, eh?”, i donat que jo en crec en la resurrecció, us dic que tot i que mai he pogut parlar amb vos, encara que recordo un día de fa forçes anys que em vaig aturar en una “Caixa”, a l’esquerra de l’eixample, em vaig trobar amb la gran casualitat de trobar-m’he en Josep Mª. Espinàs xerrant amb algún companyo, per tan, jo no us puc pas matar, encara que us enterrin, tindré sempré la fe de que algún dia quan jo també en marxaré com vos com tothom, Déu em donará l’alegría de poder veure i xerrar amb Josep Mª. Espinàs. Us dessitjo amb tot el cor que el vostre camí dins la vostra vida física en sigui força agradable i feliç, i que encara pogueu continuar escrribint llibres, i que la salut, us acompanyoni sempre, i els companyons/es us façin alegres el vostres díes, i que Déu vos els continui donant després de traspassar el món físic, amb tot el meu cor.
    Ramona Ibarra i Solà (lliri de pastor9