Josep Janés, l’editor català

9.10.2013

Aquest dijous 20 de febrer (19.30h) es presenta a la llibreria Laie la biografia de l’editor Josep Janés, ‘Entre dos tintas’. Antonio Adsuar, Pilar Bertran , Xavi Ayén i Javier Aparicio Maydeu acompanyaran l’autor del llibre, Josep Mengual. Francesc Parcerisas evoca aquí el llegat català de Janés.

He tingut la sort d’estar sovint envoltat de llibres. I molts han estat llibres editats per Josep Janés. A casa, els meus oncles tenien alguns Quaderns Literaris, algun títol d’Allò Que Perdura i el Salvat-Papasseit de l’Oreig de la Rosa dels Vents, i als anys cinquanta la meva mare llegia el que en Janés editava a la postguerra (alguns eren llibres arribats encara calents des de la impremta, perquè Ester Nadal, la dona de Janés, sempre atenta i amable, sovint li’n regalava). Érem veïns, coneixíem una mica la família i Josep Janés ens convidava per Nadal a veure el pessebre que muntava en una taula amb unes enormes muntanyes de suro centrals i figures de totes menes i mides, les unes al costat de les altres ¾en un caos imaginatiu que, nens com érem, ens deixava literalment bocabadats¾. Tornant d’escola, sempre ens trobàvem Antonio Gil que llegia assegut al seient del jeep que Janés aparcava al davant de casa seva, al carrer de Panamà.

Josep Janés amb Eugeni d'Ors.

Més gran i més adelerat pels llibres, he comprat molts Quaderns Literaris al mercat de Sant Antoni i, encara, de tant en tant, me’n firo algun perquè considero que són un regal elegant i entranyable del que ha estat la millor cultura editorial al nostre país. Mentrestant, he après a valorar també les moltíssimes col·leccions de postguerra que produí Janés: les antologies poètiques de Manent, la col·lecció La Rosa de Piedra amb els gravats de Calsina, Palet, Mallol Suazo, etc., o les cobertes trencadores, entre d’altres, de Giralt-Miracle (ara tinc a les mans la sobrecoberta de l’autobiografia de Stefan Zweig, El mundo de ayer, obra de Tharrats, amb motius trets, encara que costi de creure, del Cuirassat Potemkin, això el 1955!).

Josep Janés va ser un editor colossal, un devot dels llibres, un home amb olfacte literari i amb un gust innegable per l’objecte ben fet. Fa uns mesos vaig llegir Bajo las estrellas de otoño de Knut Hamsun, en l’edició de Gacela, amb il·lustracions bitons, filets roses al capdamunt de les pàgines, i una bodoni a la foliació que fan goig (d’aquesta mena de llibres, ja no se’n fan, vaig pensar). I cal destacar que totes aquestes qualitats ja són presents als primers intents de Janés com a editor i, per descomptat, en la seva tasca ingent i tan decisiva i meritòria de l’etapa republicana. Quatre o cinc col·leccions, cinc o sis formats, i una sola exigència per a llibres que volien dur la literatura a tothom (“una col·lecció de llibres selectes per a un públic escollit”, deia la publicitat) i que es podien trobar cada setmana als quioscos i les llibreries de barri.

 

Anunci de les cinc col·leccions de Janés en una contracoberta

 

“Iniciem aquesta Biblioteca deia la publicitat inclosa als primers volums¾ amb una punta d’emoció i amb un coratge extraordinari per no defraudar l’expectació que el seu anunci ha provocat. Tracem aquestes ratlles de salutació als nostres lectors amb la confiança que posem la primera pedra del que amb el temps esdevindrà un altíssim monument cultural per al nostre poble. […]

”Per acabar aquesta nota suscinta de presentació ens limitarem a reproduir les paraules que ens han servit de lema: ‘Volem contribuir a donar al poble de Catalunya una cultura ben nostra, en la llengua i en l’esperit’”. Això és el que es diu al número 1 dels Quaderns Literaris, Les presons imaginàries de Pere Coromines (amb coberta de Collet i gravats de Pau Cots).

Com en altres col·leccions de l’època, els Quaderns Literaris van iniciar-se amb voluntat de tenir subscriptors que els col·leccionessin i relliguessin. Es van arribar a fer unes cobertes blaves amb els títols en daurat: “Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes”. I es van oferir descomptes.

 

Anunci de promoció de les subscripcions a les pàgines interiors.

 

El primer volum havia de reunir el dotze primers títols, que fins i tot duien foliació correlativa al marge del peu; el relligat incloïa les cobertes i les pàgines d’anuncis (cosa que ara se’ns fa estranya però que va ser comuna a l’època: se’n troben bons exemples als Penguin Books). Els anuncis són prou diversos i se solen repetir: Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, Madame X (faixes), Catalunya Ràdio, D’Ací i D’Allà, Flama, Cautxú català (pilotes i joguines de goma), La revolució catalanista (de J.V. Foix i Josep Carbonell), Sala Parés, “My-Pong” joc de destresa, etc. En algun cas Janés no es va estar d’autopublicitar-se, com quan insereix a tota plana un anunci de la propera aparició del seu llibre Tu havent guanyat els Jocs Florals. Algun dels anuncis té un fris ben noucentista de Josep Obiols però n’hi ha d’altres que recorren a la valent i minimalista tipografia del racionalisme gràfic de les avantguardes, popularitzada als àlbuns de D’Ací D’Allà.

Foto 3.

La primera sèrie dels Quaderns Literaris, a 60 cèntims, arriba fins al número 22, L’inspector de Nicolai Gogol en traducció de Carles Riba. A partir del número 23 (1934), Quan mataven pels carrers de Joan Oller i Rabassa comença el format més petit i el preu passa a ser de 75 cèntims. Autors de renom i novells, E.A. Poe i S. Espriu per exemple, van ser publicats per Janés i, segons l’època, van veure aparèixer els seus llibres en diferents formats, tot i que el disseny sempre va jugar amb la claretat de la tipografia, les pastilles de colors plans, els

 

Laia i Ariadna al laberint grotesc en els dos primers dissenys dels Quaderns Literaris

filets i els emblemes de la col·lecció (l’oreneta i, més endavant, la rosa dels vents o la sirena de l’oreig); el preu sempre va ser en lloc visible i, ah!, el nom dels traductors a la coberta. No cal insistir ara en el criteri de barrejar autors de renom i autors de l’última fornada: Dante, Dostoievski, Baudelaire o Wilde al costat d’Eugène O’Neill, Woolf, K. Mansfield, M. Beerbohm o Hemingway entre els estrangers i Espriu, Rodoreda, Juan Arbó, Calders o M. Teresa Vernet al costat de Guerau de Liost, Folguera, Sagarra, López-Picó, Riba, Ruyra o Rubió i Lluch; i no vull estar-me de destacar el goig que fa trobar-hi traductors com Rosselló-Pòrcel, Carles Riba, Joan Oliver, R. Tasis, M. de Montoliu, Roser Cardús, Ramon Esquerra o el mateix Janés. (Potser entre els autors les dues absències més manifestes: Carner i Foix.)

 

K. Mansfield i V. Woolf entre les autores de la Biblioteca de la Rosa dels Vents, segona etapa dels Quaderns

Si a les col·leccions de narrativa sumem els quatre volums de la sèrie Allò Que Perdura, amb els llibrets mínims de Joan Maragall, Oscar Wilde, Jack London i Joan Alcover, també comprendrem la dèria de Janés per crear lectors sense distincions de gèneres o procedència i, més important encara, sense crear divisòries entre una literatura elevada i una literatura de segona fila, apte només per al consum popular.

 

Tres dels quatre volums apareguts a la col·lecció Allò Que Perdura

Una cosa similar es pot dir de les antologies poètiques de butxaca de l’Oreig de La Rosa dels Vents, un total de deu títols amb Mallarmé, Shelley, García Lorca, E.A. Poe i Teixeira da Pascoaes entre els estrangers i Salvat-Papasseit, Alcover, López-Picó, Riba i Clementina Arderiu entre els catalans. Potser paga la pena destacar, en homenatge al Janés editor, que tots els volums duen un retrat a la ploma de l’autor, obra de Francesc Domingo, que el volumet de Lorca és publicat el 1938 en plena guerra civil i que l’antologia de Salvat-Papasseit serà, juntament amb la publicada els anys vint a la col·lecció Els Poetes d’Ara sota la direcció de Tomàs Garcés, l’única edició que els lectors tindran a l’abast fins a l’edició de 1962.

Oreig, de Federico Garcia Lorca

 

En l’any del centenari del poeta, és just que en recordem no sols l’obra d’un lirisme pur i musical, amb els tocs intensos de l’emoció que l’autor deixa que s’enfili per acabar controlant-la, sinó també la seva ingent tasca editora, concentrada molt especialment entre els anys 1934 i 1938, perquè va servir per normalitzar la literatura i per crear un públic lector, i per introduir veus de joves escriptors i d’autors europeus i nord-americans de qualitat tot donant als llibres una qualitat material exemplar. La breu i intensa tasca de Josep Janés, editor català, sobresurt en el panorama de l’època i ens ajuda a comprendre millor la seva difícil represa editant en castellà a la postguerra.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Benvolgut Francesc:
    En Josep Mengual m’ha fet arribar aquest article deliciós, amb el record dels pesebres i la valoració tan intensa de la tasca del pare. Moltíssimes gràcies!! Alfonsina Janés

  2. Retroenllaç: Hacia una bibliografía janesiana | negritasycursivas

  3. Benvolgut Francesc:
    L’article es una meravella. Quants records i quanta historia! I que ben escrit tot. Moltíssimes gràcies!

  4. Retroenllaç: “A dos tintas, Josep Janés, poeta y editor” de Josep Mengual Català | Libros de ensayo

  5. Retroenllaç: A dos tintas biografía Josep Janés de Josep Mengual editorial debate

  6. Hola, estoy buscando alguien que pueda indicarme si existen documentos del premio a la joven poesía que entregó la editorial josep Janés en 1953. Soy colombiana, periodista y estoy haciendo un trabajo sobre el posible ganador de ese año. Agradeceré a quien pueda ayudarme, Gracias mil

  7. L’article és bonic (a mi l’autor m’agrada com a poeta i també he estat molts anys a Londres) i el personatge fascinant (a casa de la meva àvia n’estava ple l’aparador de llibres del Janés). Poques vegades pensem en que seria la nostra cultura deslligada del negoci brut de l’independentisme. El fàstic i la vergonya aliena no són els seus efectes mes destructors, tot i que el ridícul al cap i a la fi és terrible per una cultura. Els dracs que deia el Pastisser Puigdemont avui no són pas Juntspel3% i la CUP? Aquests sí són dracs destructors! Acabo de veure el testimoni vergonyós i pudent de la Gabancho fent el ridícul de manera tant evident que no puc entendre que aquesta mena d’articles poguin conviure amb deixalles de vividor i gent malnascuda…