Josep Fornés: “Un museu social és una universitat oberta”

26.11.2018

Des del 2016 que Pep Fornés (Barcelona, 1957) és director del Museu Etnològic i de Cultures del Món (MUEC), uns equipaments que es troben a Montjuïc i al Born i que abans caminaven per separat. Volent-se desmarcar del mandat anterior, el museòleg, antropòleg i mestre porta anys defensant que els objectes que trobem a les sales de la institució no són només artístics, sinó que contenen històries que cal posar al centre del discurs. Parlem amb ell.

Josep Farnés, director del Museu d’Etnologia i Cultures del Món. Foto: Estre Roig

Què és un museu per a tu?
Un museu és un espai de confiança on compartir coneixement, un lloc on la gent s’hi ha de trobar còmode i segura, i poder mantenir converses complexes i obtenir respostes. A diferència de la universitat, un museu és un lloc lliure on tothom hi pot accedir. No necessites una acreditació acadèmica per ser admès. I cal fer un pas més: les persones han de poder participar en les respostes que el museu doni. Sobretot un museu d’antropologia, de societat, de memòria.

S’aplica tot això al Museu Etnològic i de Cultures del Món?
En aquests moments sí, perquè com a director faig que s’apliqui. Si s’aplica de forma sistemàtica, clara i contundent, no. Estem en el camí de fer-ho. Intentem aproximar-nos a aquesta utopia. Volem desplegar el paradigma de la museologia social. Tot ciutadà és digne de ser respectat en un museu. Volem que l’Etnològic sigui un lloc on la gent que fa investigació pugui expressar el resultat de la seva feina, que el talent d’aquest país s’expressi aquí de forma clara. Un museu social és una universitat oberta, una forma de democratitzar la cultura i el coneixement. Els museus podem fer cultura de proximitat.

Creus que quan visitem un museu ho fem més de forma ritual que no pas activa?
Hi ha moltes actituds i molts públics de museus. Una noia ha vingut des de Saragossa amb tren per veure l’exposició sobre la mili africana dels catalans, Ifni. Ho ha fet perquè el seu avi, que ella no havia conegut, havia fet la guerra allà, i el volia entendre, conèixer-lo. Això és una relació íntima. És un servei que estem prestant. Som un museu de memòria, de societat. I som autocrítics amb la pròpia història. Anem molt més enllà de la contemplació de l’objecte, de presentar-lo com una peça artística. Mai exposarem coses, sempre mostrarem significats.

És excloent exposar bellesa i mostrar significat?
Ningú prohibeix admirar la bellesa. Els objectes que presentem solen ser extraordinaris, per això estan en un museu. Però correm el risc de no mostrar la quotidianitat. Un museu d’antropologia també ha de mostrar les eines del camp, la ferramenta, el patrimoni de la classe treballadora, el davantal de la dona que frega a casa o que treballa a la fàbrica; no només els objectes suntuaris d’ostentació d’una classe dominant. Som un museu total de cultura humana, i aquesta té una gran quantitat d’intangibles. Mostrar-los és complexe.

Josep Farnés, director del Museu d’Etnologia i Cultures del Món. Foto: Estre Roig

Com es pot aconseguir?
Només necessitem una millora, en aquest museu: tenir més talent. Mentre jo sigui director, no importarem exposicions de fora. Aquí creem les mostres a partir del treball d’investigadores de les nostres universitats i del propi talent que puguem destil·lar l’equip de professionals. No ens creiem que ho sabem tot, sempre busquem ajuda de fora, però pròxima. Confiem amb el talent que té Barcelona. D’això se’n diu moviment ascendent de la cultura.

Aleshores teniu programes amb les universitats?
Sí, tenim convenis de col·laboració. Acabem de tancar la Setmana d’Antropologia amb l’Institut Català d’Antropologia, que incorporen professionals de totes les universitats de forma transversal. Tenim convenis específics amb el departament d’Antropologia de la Universitat Autònoma. A més, contractem professionals que tenen algun treball d’investigació que ens sembla interessant per poder exposar. No només amb universitats, fins i tot amb investigadors particulars. Això també és museologia social, perquè estem enaltint el talent dels nostres investigadors. Què necessitem? Professionals en plantilla.

Però els museus cada cop externalitzen més i agafen menys persones en plantilla.
És una mala notícia. Jo a part de museòleg i antropòleg també sóc mestre. Igual com l’estabilitat en els claustres de professors dona bona línia amb una escola i sedimenta el coneixement, un museu també necessita això. Som institucions de cocció lenta. Nosaltres no hem tingut estabilitat professional, i la necessitem. Un equip necessita llibertat de càtedra, una autonomia per tirar endavant la línia, la missió i la funció del museu.

Quants professionals treballeu al Museu Etnològic i de Cultures del Món?
Som 16 persones, només, i això és molt poc. Comparem-ho: Museu València d’Etnologia de la Diputació de València té 30 professionals en plantilla, fixes. Aquí tots tres equipaments -el de Montjuïc, el del carrer Montcada i la sala de reserva de Montcada i Reixach, que conté la immensa majoria dels 70.000 objectes d’aquest museu- compten amb un total de 16 professionals. Naturalment tens l’obligació d’externalitzar els servies, però això no és suficient.

Josep Farnés, director del Museu d’Etnologia i Cultures del Món. Foto: Estre Roig

Hi ha qui diu que el fet d’externalitzar afavoreix la mobilitat i la posada en comú de coneixements entre treballadors de museus.
Això és un plantejament ultraneoliberal, no té res a veure amb el discurs d’estabilitat amb els claustres i amb els equips. Un museu necessita experimentar. L’experimentació comporta fins i tot errors, i tot s’ha de dir, nosaltres en cometem pocs: el pressupost és el que és i no el podem malbaratar, hem de fer diana sempre. Si em demanessin: què vols, més diners o més personal? Sempre diria més personal. Montjuïc i el Carrer Montcada tenen una distància important en kilòmetres. Tots els companys del museu tenim dues taules, una a cada lloc. I tot i això, el resultat és realment prodigiós. Hem aconseguit donar la volta a molts dels plantejaments polèmics que tenia el museu i hem aconseguit que aparenti una salut de ferro.

El plantejament polèmic és el que em deies abans: no entendre els objectes com a art.
El nostre repte, com a espai concebut com un museu d’art tot i ser d’antropologia, és donar-li la volta fent el menor desastre possible. En això estem. La sala permanent del Museu de Cultures del Món està gairebé intacta. Què fem? Acompanyem visites guiades amb el plantejament de descobrir els secrets que amaga cada objecte. Un museu de la cultura humana ha d’expressar aquests intangibles d’una forma explícita, entenedora, accessible, no críptica. Amb un registre del llenguatge i de la comprensió per tothom. Som un museu per a la gent, no només pels antropòlegs.

Com us aproximeu a aquest “tothom”?
Físicament és fàcil fer-ho: poses unes peces que es puguin tocar, sentir. Despleguem d’una forma pionera la museologia tàctil. Ja vam experimentar amb gent que tenia dificultats a l’hora de la percepció sensorial, i vam destil·lar una forma de museografia i d’expologia. Vam inventar materials per poder ser més pròxims i vam suprimir vitrines. En tots dos museus hi ha objectes que es poden sentir amb les mans. No ho fem d’una forma estàndard, sinó personalitzada. Aquesta museologia no l’hem copiat d’enlloc, l’hem creat a partir de la nostra pròpia experiència.

Josep Farnés, director del Museu d’Etnologia i Cultures del Món. Foto: Estre Roig

Quants materials teniu que es poden tocar?
Més de 200, tant a Montjuïc com aquí. I a la seu del carrer Montcada anem incrementant els objectes tàctils. Som un museu que es pot tocar, és el nostre objectiu. Volem ser un espai on la gent pugui sentir l’objecte de molt a prop, però no n’hi ha prou amb rèpliques. Volem que siguin objectes fets expressament, iguals o similars als materials exposats. Hem acollit gent en activitats específiques, però no fem exclusió. Les activitats que estan fetes per ser específicament inclusives no exclouen a ningú, tampoc els que sí que hi veuen.

Quins referents internacionals té el Museu Etnològic?
No en tinc, de referents, tot i que he vist molts museus. Sé molt bé el que no vull fer. He anat molt per Irlanda, Escòcia, el Regne Unit. He vist museus molt didàctics, on els nens i les nenes ho toquen tot, ho remenen, criden i salten. No vull arribar a aquest extrem, perquè si em deixessin a mi faríem un museu massa didàctic, sóc mestre. Tothom ha de poder gaudir d’un museu, tant les escoles com la gent que simplement té ganes de contemplar la bellesa en silenci. M’ha agradat veure museus que han experimentat això, però no m’agraden les rèpliques de plastiglass. I això és extremadament transgressor en els museus.