Josep Fontbernat, el macianista coral

27.08.2017

Quan es parla d’algú que és o ha estat músic i polític, hi pot haver qui rememori, involuntàriament, aquell vídeo d’en Puigdemont rascant els acords de “Let it be” a Cadaqués al costat d’en Laporta, la Rahola i companyia, o pitjor encara (cervell entremaliat i incontrolable), la imatge d’en Duran i Lleida tocant la bateria com si fos John Bonham. Afortunadament, hi ha exemples que no són anecdòtics i que representen fidelment aquesta afirmació, com el del gironí Josep Fontbernat.

Andorra la Vella, 14 de juliol de 1955. El mestre Josep Fontbernat dirigint el cor de les Escoles Franceses, davant la Vegueria francesa, en el seu Dia Nacional. E. COMPTE / MFH

La seva trajectòria no ha transcendit gaire, però és interessantíssima: conseller de Tarradellas a l’exili, va participar en els Fets de Prats de Molló (1926), va ser diputat per ERC (1932), director de les orquestres Simfònica de Ràdio Barcelona (1934) i Filharmònica de Barcelona (1936), director general de radiodifusió a Catalunya (1936-1939) i fundador de corals a Catalunya, Andorra i Occitània. La Fundació Josep Irla, amb la col·laboració de la Diputació de Girona, publica ara la seva biografia, obra de Joan Esculies.

Quaranta anys després de la seva mort, la figura de Fontbernat ha estat recuperada amb tots els ets i uts, amb un ampli ventall d’aspectes absolutament desconeguts del seu itinerari vital, implicat i destacat en l’esfera política, però també en l’àmbit de la cultura, i en particular de la música. El llibre, Josep Fontbernat, conseller de Tarradellas, “s’inscriu en aquesta línia de donar a conèixer noms propis destacats de l’etapa de preguerra i exili republicà”, explica Enric Pujol en el seu pròleg, i remarca que, “tot i reivindicativa”, la posició d’Esculies “és distant i no gens idealitzada”, sinònim de rigor i equanimitat historicistes.

Fontbrernat, nascut l’any 1896 a Estanyol (Gironès), era un tipus enriolat de front ample i nas llargarut que de jove va aprendre música a les ordres del compositor Enric Morera, l’home que li despertà l’interès pel cant coral. Paral·lelament, es va fer militant d’Estat Català, i des d’aleshores fou un “macianista acèrrim”, tal com s’hi refereix Esculies, “però no pas un separatista com es podria inferir d’aquesta informació”, matisa. I és en aquest sentit que la seva trajectòria s’apropa a la de Josep Tarradellas. “Això no ha d’estranyar: ambdós van formar-se en un mateix entorn durant la dècada de 1910 i van militar a la Joventut Nacionalista La Falç, que fundà precisament Enric Fontbernat, germà petit de Josep i gran amic de joventut de Tarradellas”, explica.

Barcelona, setembre de 1930. Josep Fontbernat, tocant el piano durant un assaig del Cor de Llevant, al teatre Olympia. GABRIEL CASAS / ANC

La biografia del polític gironí s’articula a través de la filtració d’un ampli registre documental, però sobretot gràcies a les més de 800 cartes que va enviar a Tarradellas. El llibre també ens permet conèixer les circumstàncies de Fontbernat en els seus dos exilis, primer el francès i després l’andorrà, i la seva implicació tant amb la cultura local com amb la política esquinçada de Catalunya després de la guerra. Es va declarar occitanista i va treballar activament a favor de la música amb la creació de diverses corals, tot i que l’última etapa de la seva vida, des del 1939 fins al 1977, la va passar a Andorra, on, juntament amb la música, va continuar desplegant la seva tasca radiofònica… sense oblidar-se de la seva nodrida correspondència amb Tarradellas.

Josep Fontbernat, conseller de Tarradellas és un compendi acurat i detallat de la vida i el pensament d’un home que, més enllà dels especialistes, ha passat més desapercebut del que es mereix. Per això fa goig poder llegir amb profusió el que va significar el seu paper en la política catalana, en el cant coral català, andorrà i occità, i en el món de la ràdio, amb anèdcotes i fotografies intercalades que completen un treball biogràfic sensacional.

Quedem-nos amb aquest recordatori: enguany no només se celebren quatre dècades del retorn de Tarradellas. També commemorem la figura del seu conseller epistolar, un referent exilitat, també, de la nostra memòria política. Celebrem-ne la recuperació.

Etiquetes: