Josep Clarà: més enllà del mite

22.12.2017

Parlem de Josep Clarà (Olot, 1878 – Barcelona,1958), l’escultor que triomfà a França, que rebé gairebé tots els premis i distincions artístiques del nostre país. L’escultor que conegué i seguí les ensenyes de Rodin i de Bourdelle. L’escultor de la Deessa. Parlem d’un dels escultors més rellevants i versàtils de la nostra escultura però també d’un dels escultors més maltractats per la nostra història de l’art. No haurien de caldre aquests recordatoris ni aquestes presentacions. Ningú ha negat mai la seva qualitat artística i la rellevància de la seva obra. Tanmateix, l’apropiació de la seva figura per part del règim franquista i un suposat caràcter adust i esquerp han propiciat que, per qüestions polítiques i una certa tergiversació de la seva biografia, Clarà necessiti ser recuperat una vegada darrera l’altra.

Dues persones mirant l’Esfinx (1909) en una exposició de Josep Clarà al MEAM l’any 2016 | Foto: MEAM

Ja als anys noranta, després de desmantellar el seu antic taller i Museu per fer-hi una biblioteca i traslladar les seves obres als fons del MNAC, el Museu Nacional organitzà una gran mostra i l’edició de catàlegs completíssims de la seva obra escultòrica i dibuixística. Tres volums –si comptem els dos complementaris que s’editaren dedicats a l’escultura– que resulten imprescindibles per a l’estudi de l’obra de l’escultor. Anys més tard, l’any 2001, el Museu de la Garrotxa va promoure una exposició en col·laboració amb el Banc de Sabadell que, sota el títol de “L’ànima vibrant”, abordava els anys en que l’escultor visqué a París, una de les seves etapes més interessants. És evident, doncs, que Clarà no és un artista oblidat, però si menystingut. És cert que s’han celebrat, com acabem de dir, diverses exposicions més o menys properes en el temps. Però, tot i així, encara hi ha molta feina a fer. El món de  Clarà, com el de totes les grans figures de l’art, és ampli i extens. A més, en el seu cas, tenim la sort de conservar una quantitat ingent de documentació i escrits autògrafs, a més de bona part de la seva obra, gràcies al llegat –també maltractat– que deixà a la ciutat de Barcelona. No entraré ara a parlar –encara que opino que fou un gran error irreparable– de la clausura del museu monogràfic del carrer Calatrava, no és el moment. Però sí que vull reivindicar una vegada més la posada en valor del fons artístic i documental de l’escultor per situar-lo al lloc que es mereix.

En aquest aspecte cal lloar la iniciativa de l’exposició Al taller de Josep Clarà: guixos d’un escultor irrepetible promoguda pel Museu de la Garrotxa i el Museu Europeu d’Art Modern. Una exposició que reivindica la figura de l’escultor però que va un pas més enllà. Ja vam poder-la veure el passat 2016 a les sales del MEAM i ara, fins el 14 de gener de 2018, es pot veure a les sales del Museu de la Garrotxa.

Un dels principals objectius d’aquesta mostra és fer caure la màscara d’home dur que envolta el personatge de Clarà, trencar la imatge de l’home fred i distant que la historiografia de l’art ens ha transmès fins a dia d’avui i fer aflorar la seva vessant més íntima i humana. Per tal d’aconseguir aquest propòsit, les comissàries de l’exposició, Cristina Rodríguez Samaniego i Irene Gras, han tingut l’encert d’abordar novament les fonts primàries, de llegir i aprofundir en els escrits de l’escultor. Han llegit a fons els seus dietaris i altres textos esparsos per fer aflorar l’home sensible que era.

L’exposició es desenvolupa en dos grans àmbits, disposats i concebuts amb dues finalitats concretes. El primer és el repàs de tota una trajectòria artística, un àmbit antològic amb una selecció acurada d’algunes de les seves obres més emblemàtiques. Aquesta és una bona oportunitat per veure de manera molt gràfica el pas d’una etapa simbolista, amb obres tant rellevants com Crepuscle, Èxtasi o Romanesa –sense oblidar les obres de l’etapa de formació– fins la concreció de formes del noucentisme, quan l’escultor abraça el món clàssic i abandona la fugacitat per la recerca d’un art perenne i atemporal, com en Dessa o bé Joventut. És un camí des de les ombres a la llum, de l’evocació esfumada a la rotunditat volumètrica. Un camí fruit d’un procés personal, rigorós i tenaç, en torn la figura humana –especialment femenina– estudiada minuciosament a través del treball directe amb la model. Un procés des de l’anècdota i narrativitat a l’escultura essencial, pura i alliberada de retòrica que arriba a la seva culminació, creiem, amb l’obra Puixança. Però aquesta exposició, ambiciosa, no s’atura en aquesta obra, sinó que decideix incidir també en els anys de la postguerra, els més delicats de la seva trajectòria. No m’estendré massa en aquest punt perquè ja ho he fet en el text que vaig escriure per al catàleg de la mostra però crec que cal revisitar i rellegir aquests anys de la postguerra, no només en el cas dels artistes joves de l’avantguarda del moment. També cal revisar el paper dels artistes d’abans de la guerra que, en molts casos, fou més important del que presumim. En el cas de Clarà, el seu naturalisme –que en aquells anys s’aproxima, potser massa, a l’academicisme– va ser adoptat de seguida pel règim. Ara bé, cal remarcar que Clarà no fou mai franquista i que, de fet, ell mateix reconeixia aquests anys com uns anys entre amargs i dolços. Són anys de reconeixement públic però alhora d’insatisfacció personal. El cas més clar és sens dubte el monument als caiguts que va esculpir per a la Diagonal de Barcelona. Una obra polèmica que es va veure obligat a realitzar i que és, segurament, un dels motius del seu oblit o abandó. Una aposta valenta i necessària per part de les comissàries: posar sobre la taula un dels temes més polèmics de l’obra de Clarà.

Josep Clarà

El segon àmbit de l’exposició, com dèiem, incideix en la vessant més íntima i humana de l’artista. Posa el focus en el seu espai de treball, sobretot en el seu procés creatiu, a través dels models en guix que conservava al seu taller. Aquest aspecte és especialment interessant. Aquests guixos no eren més que eines de treball amb una utilitat concreta. No estaven pensats per a ser exposats. Ara, gràcies a aquesta mostra els podem veure de prop i endinsar-nos en les tècniques de treball de l’artista: al procés d’emmotllat, a la transferència per punts, al trasllat a la pedra, el marbre o el bronze. Però aquest àmbit és també l’àmbit de l’home. Parla de la vessant humana que –només començar ja ho hem dit– vol reivindicar aquesta mostra. I no és atzar que aquest àmbit comparteixi espai amb la zona dedicada al seu taller. Clarà, durant tota la seva vida i, sobretot els darrers anys, dugué una vida gairebé monacal de reclusió al seu taller, de treball incansable, és cert. Però no és menys cert que el seu taller es convertí també en punt de trobada, de tertúlia i de reflexió. Així ho testimonien alguns dels seus escrits però també les imatges que es projecten en aquesta mostra, on es veu el Clarà amable i obert, la seva vessant més humana. De la mateixa manera, posa atenció a la seva relació –totalment platònica– amb la ballarina Isidora Duncan o amb altres dones que marcaren la seva vida, visible a través d’alguns poemes i dibuixos que els dedicà.

Esperem que aquesta mostra serveixi no només com un homenatge més a un artista de qualitat i rellevància indiscutible sinó que sigui un pas més per la seva valoració pública, per trencar estereotips i mites.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Clarà és extraordinari. Encara em fereix recordar com Barcelona va permetre la desaparició de la casa-taller del mestre (que ja funcionava de feia anys com a museu !!!) al carrer Calatrava (Tres Torres), un acate d’qauels de curta volada de la nostra cultura oficial, que avui podria ser un museu de referència i descentralitzat en la vida urbana de la capital.
    Us imagineu la més mínimaaossibilitat que aquesta pèrdua s’hagués produït a França ?.
    Tanmateix, sort en tenim d’Olot, el MNAC, i les quantes escultures urbanes de Clarà presents als nostres carrers: pl. Catalunya (Barcelona), passeig Pere III de Manresa,….
    Qui no conegui el magnífic museu d’Olot, que aprofiti per fer-hi una escapada a fons: Miquel Blay (el nostre Rodin) i els grans de la pintura olotina,…i el museu de la imatgeria. Olot, capital cultural notable.
    Seguiu informant de fora de Barcelona, sisplau, perquè, per més inri, a altres ciutats les exposicions duren molt menys temps.