Josefina Castellví, catalana de l’any

Josefina Castellví ha estat distingida com a catalana de l’any.  Fa uns mesos es va estrenar el documental d’Albert Solé, Els records glaçats, que narra el viatge de l’oceanògrafa, ja retirada, a l’Antàrtida gairebé trenta anys després de fundar-hi la primera base antàrtica espanyola. Laia Gràcia, investigadora de l’Institut de Ciències del Mar (CSIC), va assistir a l’estrena i fa la seva lectura del documental.

L’Antàrtida és el continent blanc i englaçat, darrera frontera explorada a primers del segle XX pels grans aventurers del Pol Sud, com Scott, Shackleton, Amundsen… Avui dia és el continent santuari de la natura salvatge, preservat gràcies als acords de conservació i protecció del medi ambient del Tractat Antàrtic. Però l’Antàrtida per mi també es un lloc especial, on els dies eren interminables i no es feia mai de nit, on els icebergs, sovint amb inquilins damunt, ens acompanyaven en el viatge, i on vaig poder copsar la fragilitat humana en aquell mar immens i fosc.

El passat dimarts 26 de novembre, de la mà de la Dra. Josefina Castellví (Pepita), oceanògrafa i protagonista de la pel·lícula “Els records glaçats” dirigida per l’Albert Solé, molts “antàrtics” vam poder rememorar sentiments i sensacions viscudes. La Pepita i el Professor Antoni Ballester, juntament amb dos altres pioners de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, Agustí Julià i Joan Rovira, varen fundar l’any 1986 la primera base antàrtica del país, gesta que va marcar el tret de sortida de la recerca estatal en aquells territoris. La pel·lícula em fa reviure les campanyes antàrtiques dels anys 90, a bord del llavors flamant vaixell oceanogràfic Hespérides equipat amb les més noves tecnologies d’exploració marina.

Anar a l’Antàrtida no es fàcil, cal molta logística per arribar-hi. Vaig tenir la sort de participar en dues campanyes antàrtiques a bord de l’Hespérides. Recordo el trànsit desde Punta Arenas fins el Cap d’Hornos, navegant per l’Estret de Magallanes. Aquells paisatges i canals em transportaven a l’època dels primers europeus que al segle XVI van recorrer per primer cop aquest passatge entre els oceans Atlàntic i Pacífic, observats de lluny pels indis patagons.

Com es veu a la pel·lícula, calen tres dies per creuar el passatge de Drake i arribar a l’arxipèlag de les Shetland del Sud, ja en territori antàrtic. Allà varem fer investigacions del fons i el subsòl marí. Vam explorar les principals estructures i descobrir diversos volcans submarins actius. Arribant vora l’illa Elefant, em van venir al cap les gestes del Capità Shackleton i la tripulació del seu vaixell, l’Endurance. Resulta inimaginable el tràngol de passar un hivern sencer en aquella illa, inhòspita i escarpada, tot esperant ser rescatats. En Shackleton i cinc homes més van navegar 800 milles atravessant tot el Mar de Scotia dins un bot salvavides, des de l’illa Elefant fins a l’illa Geòrgia del Sud per cercar reforços i poder anar a recollir a la seva gent.

L’exploració antàrtica va intrínsecament lligada a l’èpica d’aquests primers viatges. A la pel.lícula veiem com la Pepita refà, vint anys més tard, el periple de tornar a viatjar a l’Antàrtida i visitar la base que ella va fundar i dirigir. El passat i present es fonen en multitud de records i vivències úniques.