José Eduardo Agualusa: quan la literatura es torna mandrosa

20.01.2019

“No jutgis el llibre per la coberta” em solc dir a mi mateix, però sempre acabo cometent el mateix error, i em deixo seduir pel disseny. El cas de La societat dels somiadors involuntaris (Edicions del Periscopi, 2019) no va ser una excepció. Sobre el títol, i inevitablement influenciat pel dibuix de la coberta, hi vaig projectar tota mena d’expectatives: un llibre sobre els somnis ha de tractar forçosament temes relacionats amb la psicoanàlisi, ha de propiciar tota mena d’interpretacions descarnades que desemmascarin les creences i la ideologia dels personatges, i ha de supurar surrealisme pels quatre costats. A més, un llibre d’un autor angolès, José Eduardo Agualusa, amb una trama que es desenvolupa a Angola, és una garantia de novetat, és un espai literari que fins ara no he explorat mai, i que se’m presenta de manera totalment indeterminada, com un escenari en el que hi pot passar qualsevol cosa. I amb aquest horitzó d’expectatives, potser massa influenciat per Kafka, vaig submergir-me en la lectura d’aquesta novel·la onírica.

José Eduardo Agualusa

Doncs bé, almenys fins a la meitat de la novel·la no vaig sospitar de res, em vaig deixar portar per una trama que avançava motivada per l’estranya relació que una constel·lació de personatges prou interessants mantenen amb els seus somnis; uns somnis que a la seva vegada actuen com a motor d’acció per les seves revelacions misterioses, condicionant d’aquesta manera una realitat diegètica exòtica i molt atractiva, distribuïda entre Angola, Cuba i Brasil. A partir del Daniel Benchimol i la seva narració en primera persona descobrim Angola des d’una perspectiva rica i privilegiada (en el sentit econòmic dels termes). Es tracta d’un periodista cultural de mitjana edat, acomodat, que, per les seves conviccions humanistes, manté una relació problemàtica amb la seva família política, pertanyent a les elits que es beneficien de la dictadura militar que governa el país. Un país, Angola, que ve d’una guerra civil que es va allargar des del 1975 fins al 2002, en el context de la Guerra Freda, i en la que Cuba hi va tenir un paper determinant. Aquest rerefons històric de violència és omnipresent en la novel·la, i el personatge que l’encarna és el de l’ex-guerriller de la UNITA (Unió Nacional per a la Independència Total d’Angola) Hossi Kaley, a qui coneixem, no solament a través del protagonista, sinó a partir d’uns fragments dels seus diaris personals. Mentre que en Daniel Benchimol sol somiar les vides senceres de personatges històrics que ni ell mateix sabia que existien realment, en Hossi Kaley té l’estrany poder de fer que la gent del seu voltant somniï amb ell. És un poder que no pot controlar, ja que a causa dels traumes de la guerra en Hossi pateix amnèsia i no recorda mai els seus somnis. La resta de la constel·lació la formen personatges menys interessants, com l’artista moçambiquesa Moira Fernandes, que plasma els seus somnis en fotografies, i el neurocientífic brasiler Hélio de Castro, inventor d’una màquina inversemblant que permet filmar els somnis.

Així doncs, el títol no defrauda: estem davant d’una petita societat de somiadors. Ara bé, amb totes les peces disposades damunt del tauler, l’autor emprèn una jugada arriscada, i els somnis, que fins més o menys la meitat de la novel·la havien estat el principal motor d’acció i el motiu principal de l’obra, són rellevats per una causa política. I a partir d’aquest moment la novel·la perd qualitat i interès a marxes forçades. El que hagués pogut ser una novel·la psicològica amb un rerefons històric interessantíssim, es converteix en una novel·la que intenta ser un «instrument de transformació social», amb l’inevitable tutela ideològica i moral que això suposa. En la seva nova dimensió política, els somnis ja no són revelacions misterioses indesxifrables (i per tant molt atractives) que deixen entreveure el caos que s’amaga darrere de la consciència del subjecte; ja no tenen valor intrínsec ni psicològic, i ni tan sols són interpretables, molt a pesar del lector. Adquireixen un valor literal i no pas al·legòric, deixen de ser símbols per convertir-se en profecies «reals», interactuen màgicament amb la realitat, i no pas a l’inrevés.

Va ser en aquest punt que la lectura de La societat dels somiadors involuntaris es va convertir per a mi en un verdader malson literari. A mesura que avançava, la trama anava sucumbint a la lògica de la novel·la d’aventures ensucrada, precipitant-se a base de cops d’atzar, de casualitats inversemblants, de l’antiquíssima tècnica del manuscrit trobat i de la carta secreta, de la resolució ràpida i brusca d’obstacles amb l’ajuda d’auxiliars inesperats; i el que és pitjor: el miracle, la intervenció divina, el sobrenatural que s’apareix a mode d’epifania onírica col·lectiva per salvar una causa justa. Davant de la meva mirada incrèdula, el que semblava una novel·la compromesa, no només amb la història i les contradiccions d’un país amb un passat recent tant violent i caòtic com el d’Angola, sinó també amb la forma, amb la manera d’explicar-lo i personificar-lo en un personatge tant fantàstic i ben aconseguit com és el de l’ex-guerriller Hossi Kaley, s’havia transformat grotescament en una faula holliwoodiana de tocs èpics, suprimint qualsevol tipus de complexitat. I no només això, sinó que el fet de necessitar una resolució màgica, per a una novel·la que busca ingènuament una rèplica social més enllà de la ficció, implica d’alguna manera la impossibilitat mateixa d’aquesta resolució en el món real, fent patent l’abisme entre la realitat i el desig, entre l’acció i el pensament.

La síntesi que es produeix en aquesta ficció entre el desig comunitari de justícia i llibertat, i la possibilitat d’enderrocar una dictadura militar mitjançant la no-violència acaba sent un intent de realisme màgic fallit, literalment «increïble». A mesura que l’escriptura es va subordinant a aquest ideal d’alimentar un anhel comunitari de llibertat, es va tornant acríticament bonista i simplista, s’endolceix fins al punt en que s’acaba traint a sí mateixa i al seu objectiu. El resultat és tràgicament decebedor, és un «instrument de transformació social» absolutament defectuós per infantil, fantasiós i idealista; és un tipus de literatura compensatòria que, lluny d’esforçar-se en plantejar preguntes, es deixa endur per la mandra i acaba proposant respostes fàcils, i això, en la majoria dels casos, és sinònim de frau artístic i intel·lectual.