Jorge Wagensberg: “La ciència no és la nova religió, com molts prediquen”

21.10.2017

Sota el lema “Ciència i cultura: restablim la connexió”, aquesta setmana les ciències i les humanitats han pres el CCCB, que ha acollit el cicle Interacció 17, impulsat per la Diputació de Barcelona. Un dels punts àlgids d’aquestes jornades ha estat la conferència del físic i pensador Jorge Wagensberg, fundador del CosmoCaixa, que va conversar amb el periodista i filòsof Josep Ramoneda.

Jorge Wagensberg | © Interacció 17

Les trobades i interaccions del cicle, que van durar tres dies, han obert un ampli ventall de perspectives, veus i mirades als seus participants, deixant un munt de reflexions i interrogants a l’aire. Existeix tal cosa com un humanisme bio-eco-ciber? On està la frontera entre ciència i cultura? És possible una convergència entre ciència, cultura i tecnologia possibles?

Les sales, halls i passadissos del CCCB s’han omplert de gom a gom de dubtes, incertes, però, també, propostes i idees. Les idees, com recordà Wagensberg a la seva conferència sobre la teoria de la creativitat, mouen el món. L’han transformat i seguiran fent-ho. La majoria d’aquestes idees, en el seu moment semblaven esbojarrades, sortides del no-res. Fruit de l’atzar? Segons Wagensberg, fruit de l’observació. I, en molts casos, fruit de viatges: viatjant observem amb deteniment el que ens envolta i ho fem amb certa dosi d’admiració i de sorpresa. L’efecte d’estranyament?

Quan es topen dues disciplines, dues maneres de pensar i entendre el món, normalment se sol produir un xoc. D’aquestes topades poden (o solen, segons Wagensberg) emergir-ne un munt de noves idees, noves mirades i perspectives. La creativitat acostuma a brotar en aquests espais fronteres, a les cruïlles i interseccions.

Segons Wagensberg, la ciència i la cultura són dues maneres complementàries de canviar el món. Tanmateix, tendim sempre a separar-les i, fins i tot, oposar-les. O ciències o lletres. I les mitges tintes? Les fronteres entre ciència i cultura es difonen: són borroses i poroses.

I si la ciència i la cultura es trobessin més sovint? Segons Wagensberg, la majoria de trobades i encontres cientificoartístics resulten estèrils i trivials. Per què? Perquè no persegueixen una meta compartida. Lluny d’esdevenir simbiosis o experiències eclèctiques, acaben reduint-se a meres anècdotes. I, en molts casos, al darrere d’aquestes trobades hi rau un interès propi, narcisista i utilitarista com ho és la necessitat d’enfortir el propi discurs, la pròpia narració. Wagensberg ho exemplifica amb els encontres científics on, normalment, els artistes sembla que quedin reduïts a la categoria de convidats, donant així un caire humanista a la jornada. O un altre exemple: quan l’art pren la ciència com a matèria de creació: en la majoria de casos no deixen de ser meres estetitzacions a partir dels discursos i les narracions científiques.

Jorge Wagensberg amb Josep Ramoneda durant la conferència | © Interacció 17

Sembla talment com si la ciència s’hagués convertit en la nova divinitat: el que diu la Ciència (en majúscules) va a missa. Una mitificació de la ciència? Podem tenir-hi fe cega, en la ciència? Al contrari, Wagensberg defensa la imperfecció de la ciència: la ciència no és mai exacta. I, en cap cas és ni pot ser “la nova religió, com molts prediquen”. Per sort.

Som hereus d’una llarga tradició que ha dividit el món en dues categories: les ciències i les lletres. Wagensberg cita a Charles Percy Snow que, a finals dels anys cinquanta, posà nom a aquest esterotip cultural contemporani: “les dues cultures”. Segons Snow, aquest gap ve donat per la falta de comunicació entre les ciències i les humanitats (en plural). Dos mons, dues disciplines i, entremig? Res. Una fissura. Un buit. I, per què? Per la falta d’interdisciplinarietat. Què proposa, doncs, Wagensberg?

Una reconnexió. Un nou espai que emergeixi d’aquesta fissura, d’aquest abisme entre ambdues disciplines, entre aquests dos mons equidistants. Una tercera cultura, una cultura revolucionària que combini les dues disciplines, partint d’una base comuna: l’esperit i el sentit crítics, segons Wagensberg.

I, aleshores, si la divisió entre ciència i cultura és tan substancial, hi ha alguna possibilitat de diàleg? Segons Wagensberg, l’única opció possible passa per la convivència. Es tracta d’un aprenentatge constant, d’un llarg camí a recórrer. Un camí que passa, forçosament, per l’educació, l’educació en el sentit més ampli del terme possible. Educar en la crítica i autocrítica és, segons Wagensberg, l’única manera d’apropar les dues disciplines. Per atènyer aquesta tercera cultura els pilars de la qual són el diàleg i l’escolta, el físic proposa una sortida d’un mateix, de les pròpies zones de confort, dels propis sabers i certeses.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. I tant que la ciència és la nova religió; negar-ho no té sentit. Però no és això el més greu: és que el senyor Wagensberg admet que no és mai exacta mentre els científics ens volen convèncer que posseixen la veritat absoluta.
    La ciéncia, com totes les religions, fa molta molta por.

  2. Kalergi, es pitjor. Els que en fan de la ciencia una nova religió son els seus ‘groupies’, gent que moltes vegades ni son cientifics ni enginyers ni saben com es fa ciencia.

    La grandesa de la ciencia es que es basa en proves i procediments i que sempre dona marge a modificar les teories o canviar-les per noves si les proves indiquen una altra cosa.