Jorge Drexler a Girona: el trobador transatlàntic

30.10.2017

Jorge Drexler va començar la gira de presentació del seu nou disc Salvavidas de hielo a l’Auditori de Girona, ple de gom a gom, com s’esperava: tant el cantautor uruguaià com el públic de la ciutat tenien moltíssimes ganes de retrobar-se.

Jorge Drexler a Girona|Foto: Anna Otero

Jorge Drexler a Girona|Foto: Anna Otero

“Al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver…”, avisava Joaquin Sabina en la melancòlica Peces de ciudad. Entenem que l’advertència també és vàlida per contextos, accions i situacions. Però aquí realment s’aplica a la perfecció: fa ara just un any, Jorge Drexler havia -i s’havia- delectat a l’Auditori de Girona, tot sol a l’escenari. El record inesborrable d’aquella nit taumatúrgica va constituir per molts el pretext irrenunciable per tornar a veure el metge-cantautor de Montevideo, aquest 28 d’octubre, precisament vigília del patró local, Sant Narcís, amb la ciutat en festa.

Fa algunes setmanes que les entrades estaven exhaurides, però Drexler, eximi psicòleg, va ser el primer a sacsejar la pressió (“Me sorprende. No sé lo que estan esperando”). Bon escriptor de cançons, trobadoresc i cavalleresc, sap agradar el públic sense perdre l’aura d’honestedat. D’això se’n diu carisma. En realitat, la raó fonamental per la qual aquest uruguaià resident a Madrid guanya en directe és degut als seus indesmentibles mèrits de comunicador, els quals no cessa d’esgrimir al llarg de les dues hores que dura l’actuació.

A nivell de programació, a dins del Temporada Alta, el pretext de la retrobada era presentar el nou àlbum del cantant, Salvavidas de hielo, el 14è d’originals. Qui ja va escoltar-lo ha pogut observar que arranca amb un toc etno-experimental que més tard deriva vers una mena de cabaret tropicalista. Aquests dos ambients, però, no acaben de traspassar plenament al directe, ja que la banda, massa concentrada en les guitarres i les percussions, no ho abasta del tot.

Sense sortir mai del gran cor polsant del pop melòdic, el quintet semblava indecís entre el registre jazzístic i l’indie, recordant esporàdicament els britànics Elbow o els estatunidencs Calexico. Les cançons sonaven per això quelcom espesses, gelatinoses, opaques. Hi havia solidesa, però hi faltava màgia. Afortunadament, Drexler tenia preparades sorpreses: fent pujar Carles Cors (Le Croupier) per una versió diletant i bilingüe de La edad del cielo, i interpretant en català i en solitari Club tonight, la cançó dels Gossos que fa referència a la festa major. Tota la nit, Drexler es va mostrar molt conscient que se celebraven les fires locals.

De fet, aquest era el Drexler que molts havien vingut a revisitar: el músic i el personatge a soles, més despullat (musicalment parlant), quan les seves cançons afloren més pures, erigint-se com una mena d’hereu heterodox (com no podia deixar de ser) de Caetano Veloso, i a sobre capaç de cantar de forma improvisada a partir de les pròpies reaccions del públic. Saber transformar les palmes en esclafits de dits per la “compensació acústica” va compondre un moment estelar i irresistible de singular comunió amb el públic. Tornàvem a ser feliços.

La vesprada no s’acabava aquí: emotiu també invocar Sabina (“Pongamos que hablo de Martínez”) i homenatjar Tom Petty, amb una recreació de Free falling (aquesta, però, amb certa descompensació rítmica); i molt efectiu i seductor “l’interludi folclòric” (sic) en què el cantant es va fer acompanyar dels guitarristes en format trio de milonga, a la vora frontal de l’escenari.

El tècnic de llums es va lluir igualment amb alguns trucs reeixits, com ara imitant el moviment d’un far a 12 segundos de oscuridad, efectes que es complementaven amb projeccions, de qualitat desigual, sobre una petita pantalla rodona. La idea era reproduir l’obertura d’una guitarra, com si estiguéssim mirant des dins de l’instrument cap a l’exterior, però no havia quedat clara abans que el mateix cantautor ho expliqués.

Pel bis, les emblemàtiques Luna de Rasquí i Quimera, aquesta en una festiva versió de candombé. Encara que la cosa s’allargués més que el necessari, el públic estava vençut i convençut des del començament i la indubtable capacitat de Drexler per conduir les masses, amb humor i elegància, s’acaba sobreposant. Ell, trobador transoceànic, sap que bona part de l’èxit depèn de la resposta dels espectadors: per això els tracta amb tendresa.