Jordi Suñé: “Intento atrapar aquest món que canvia a tota velocitat”.

22.07.2013

Comença l’estiu i molts cotxes s’enfilaran cap el Pirineu cercant espais naturals, tranquil·litat i esports d’aventura.  Us presentem una proposta literària per tal de treure suc a la vostra visita. Es tracta d’un treball etnogràfic que recull les veus de les padrines que viuen a l’entorn del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Entrem a les cases, fugim dels escenaris de cartró pedra i trenquem alguns tòpics sobre la vida idíl·lica de la muntanya. El mestre i antropòleg Jordi Suñé és l’autor del llibre El riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l’Alt Pirineu, editat pel Centre d’Art i Natura (CAN) de Farrera. Aquest llibre, fruit de la beca que atorga anualment aquest centre per la creació i la recerca, no pretén fer cap retrat científic de la zona sinó “donar la veu a les dones, que parlin, que ens expliquin”. A través de les experiències i vivències de més d’una vintena de padrines Suñé fa un recorregut pel cicle de la vida, les tradicions i la vida quotidiana.

 

Jordi Suñé

Jordi, queda gent gran nascuda al Pirineu?

Sí, i tant! Va haver-hi un moment, a partir dels anys 60 i 70 del segle XX, que els pobles petits es van buidar, la gent va marxar a la ciutat. Però tot i així es van quedar algunes padrines. N’hi va haver que no van marxar. Curiosament, moltes de les famílies que van migrar han estat les primeres en refer la casa. És molt senzill conèixer gent del país amb ganes de compartir una bona estona parlant.

Al llibre expliques que entre el 1860 al 1991 la població es va reduir un 75% al Pallars Sobirà…

Sí, és que la història de l’alta muntanya és un relat de resistència. Les diferents crisis -agràries, polítiques, econòmiques- afecten enormement la competència entre població creixent i recursos escassos. L’estructura econòmica del Pirineu, que vivia de manera quasi autosuficient, permetia que les cases es desenvolupessin treballant, tots els membres de la família –homes, dones i infants-, per l’autoconsum. La casa representava aquesta unitat de producció i reproducció. Però el diner líquid quasi que no circulava. A les fires es venien els animals que s’havien engreixat al llarg de l’any. Es podien vendre bolets recollits al bosc, fer contraban a Andorra o marxar a la ciutat a fer de dida. Tot plegat, una economia que no permetia gaires excessos.

Així, el paisatge humà deu haver canviat molt. Estava pensant amb la imatge romàntica de les vaques als prats…

És clar. Però la imatge que tenim del paisatge, per exemple, no és la mateixa per qui treballa el camp, que sap que el marge de benefici serà poc o nul i que qualsevol inclemència estroncarà el seu petit negoci. No és el mateix, deia, que la imatge que en poguem tenir els urbanites: el verd omple els nostres ulls, l’aigua s’escola per tots els racons, la pedra de les cases, els camins endreçats… Per ells, la muntanya és sinònim de treball dur. D’uns anys ençà les imatges s’han entrecreuat perquè el territori ha hagut de fer un gran esforç de reconversió. Per atreure turisme s’ha patrimonialitzat el paisatge i molts recursos visitables. La gent que viu a l’alta muntanya ara és molt conscient de la importància i la bellesa del paisatge.

 

Tírvia

La crisi de haver suposat un problema afegit?

Sí, la crisi. Sobretot la dependència vers un sol sector econòmic, el terciari. Seria vital que una part de la població pogués viure també dignament del sector primari. Aquesta seria la millor assegurança del futur del paisatge. Les lleis del mercat no ho estan permetent però les iniciatives que s’estan desenvolupant són molt interessants. S’estan basant en la producció ecològica, de qualitat. Penso que té molt de futur. L’economia de la muntanya s’hauria de diversificar.

El riu de les dones se centra en una part del Pirineu…

Sí, al Parc Natural de l’Alt Pirineu. Es va crear el 2003, té una superfície de quasi 70.000 hectàrees. És l’espai protegit més gran de Catalunya. Està situat entre el Parc Nacional d’Aigües Tortes i Andorra. Són les valls de Ferrera, Cardós, Àneu, Siarb, Àssua, Baiasca, Coma de Burg, Castellbò, Castellàs, Sant Joan. Un lloc increïble!

I com és que hi vas a parar?

Sóc mestre i antropòleg. Escric llibres on intento atrapar aquest món que canvia a tota velocitat. M’interessen els processos de canvi, com evolucionen les identitats locals en contextos de transformacions globals com els actuals. M’interessa conèixer què queda de l’esperit comunitari, com es reformulen les solidaritats més properes en un moment de creixent individualisme. Resumint, em vaig assabentar que el Centre d’Art i Natura de Farrera del Pallars oferia una beca per a desenvolupar una recerca el 2011. Llavors vaig presentar un projecte. La sorpresa va ser que m’escriguessin, que m’esperaven per començar.

Què et trobes al Centre d’Art i Natura?

Doncs un espai de creació i recerca on fan estades persones arribades d’arreu del món. No ho coneixia. He après moltes coses! Em va donar la possibilitat de reflexionar a diari sobre el que estava fent amb persones provinents de disciplines diverses. Penso que em va ajudar a trencar una mica la fórmula d’escriptura que tenia. Va aparèixer la primera persona, no la vaig amagar com altres vegades, i vaig començar un relat, com si fos un llibre de viatges, una descoberta lenta, feta a base de les veus recollides pels pobles.

 

Bonestarre

I quina és la teva feina en arribar a Farrera?

Doncs primer contacto amb persones i entitats que després em faran de mitjanceres per entrar a les cases i parlar amb les àvies. A part de les entrevistes formals, vaig fer tertúlia amb moltes persones, a les places, caminant, als bancs. Vaig recollir veus tranquil·les que miraven cap enrere des del present. Va ser molt terapèutic! Vaig utilitzar el vídeo per enregistrar moltes hores de trobades. També vaig escanejar fotografies i vaig llegir tota la bibliografia de la comarca. Una immersió!

En referència a les padrines de l’Alt Pirineu, quin record tenen de la seva joventut? 

Entre les àvies hi ha tot tipus d’opinió. Cadascuna té el seu recorregut vital i la seva manera de pensar. Pensem que he parlat amb àvies nascudes entre el 1912 i el 1952. Però la joventut normalment és recordada amb joia. La relacionen amb les festes, el calendari festiu circular, anual, que es repetia cada any, on els joves per casar tenien el màxim protagonisme. Per un moment, sembla que el treball passi a un segon pla.

Parla’ns de la música… 

A les festes podien llogar músics. Però una cosa habitual, fins i tot els diumenges, era portar algun acordionista de la zona i fer gresca a la cambra. Abans moltes de les despeses comunitàries es pagaven amb els beneficis que donaven les subhastes de fusta dels boscos comunals. També, deixa’m que expliqui que tot el dia es cantava. A la feina, a casa, tornant de treballar, a la parròquia, etc. Aquestes padrines saben moltes cançons i amb unes lletres llarguíssimes!

Quan es trenca aquest món idíl·lic de la joventut? 

Amb la boda. La celebració no era res de l’altre món però podia permetre a la parella traslladar-se de viatge de noces a Montserrat i a Barcelona, a través de la xarxa familiar que ja havia migrat amb anterioritat. El retorn suposava un cop de realitat: treballar. A més a més, la parella era una persona amb qui es compartien moltes coses però no sempre l’amor. El sistema d’herències, basades en l’hereu i la pubilla, feien que les unions matrimonials fossin alguna cosa més que l’enamorament. Les famílies pressionaven als fills per la conveniència o no d’un matrimoni.

Entre la duresa de les condicions de vida, m’imagino el tema de la conservació dels aliments deuria ser un problema…

Sí, però tenien recursos per disposar de menjar durant tot l’any. Per començar, els hortets. Fixeu-vos quan feu turisme. Els pobles són plens d’hortets entre les cases i pels bancals. Després tenien tot de petits animals, com gallines o conills. Els cereals, per fer el pa i les coques. Els corders, que mataven, els obrien en canal i els deixaven penjats d’un ganxo per tal que aguantessin 15 dies. O la tupina: bullien els talls de corder amb oli i sal i els posaven en un recipient amb el mateix oli. Aquella conserva de carn aguantava tot l’hivern. El formatge, que feien ells mateixos, amb l’herbacol.

Què ens recomanes de visitar? 

Us recomano visitar el Parc Natural, sens dubte. Us recomano fer-ho sense pressa. Sortiu-vos de les carreteres principals i enfileu-vos cap els pobles petits. Hi trobareu bones tertúlies, algun restaurant, camins, espais per visitar, miradors, bancs on seure i perdre la vista mirant lluny. Us recomano l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, una iniciativa pionera al territori que ajuda a desenvolupar els pobles posant en xarxa diferents espais visitables. No fa gaire s’ha obert la Casa de l’Ós dels Pirineus a Isil. Precisament en aquest poble encara baixen les falles per Sant Joan, hi va molta gent. Aneu a l’Ecomuseu dels Pastors a Llessui i a la Caseta de la Coma de Burg. Aquí trobareu informació del Parc i també una programació cultural molt interessant. I les fires! I els cursos de formació: Si cerqueu per internet trobareu una bona oferta de cursos d’estiu, de dansa, de cuina, d’herbes remeieres, de creació, de poesia… I si us agrada la muntanya no us perdeu la Pica d’Estats.

On podem trobar, doncs, el llibre?

Es pot comprar a les llibreries del Pallars, Andorra i de l’Alt Urgell. També el trobareu a Barcelona, a la llibreria Quera, al carrer Petritxol. A internet el podeu buscar a Bestiari.net També el podreu trobar a les presentacions que farem aquest estiu a diferents pobles com Esterri d’Àneu, Cerbi o Sort.

Jordi Suñé Morales. El riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Col·lecció la Llosera. Centre d’Art i Natura de Farrera del Pallars. 2013. www.elriu.cat

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Molt bé Jordi! Ets el millor divulgador que conec. Aprofito per informar que per a fer estades al CAN, la residència de treball per a artistes i investigadors del Pallars, només demanem que hi hagi un projecte de treball i un CV breu per tal de rebre millor la persona que ve a treballar. Els preus de l’estada van de 20 a 33€ la nit i el sopar que oferim diàriament, excepte diumenges, costa 15€. Els preus/dia baixen si l’estada s’allarga més d’una setmana o més de dues. Per a la resta d’àpats els espais disposen de cuina a compartir. Ho trobareu tot a la web http://www.farreracan.cat . Estem oberts de l’1 de març al 5 de gener!

  2. Retroenllaç: Presentació del llibre “El Riu de les Dones” | Biblioteca Pública de Sort