Jordi Puntí, Joan Todó i Emili Manzano, avui a La Setmana

6.09.2013

Ja fa un temps que L’Avenç està proposant un exercici de creació a una sèrie d’autors per tal que escriguin una sèrie de relats sobre els seus records personals al llarg d’un any en els 11 números de la revista. Alguns d’aquests autors han reelaborat aquests relats per fer-ne un llibre. És el cas d’Els castellans, de Jordi Puntí, Pinyols d’aubercoc d’Emili Manzano o Una educació francesa, de Joan Daniel Bezsonoff. I ara Joan Todó és a punt de publicar el resultat de la seva exploració. En el seu cas n’ha sortit una novel·la: L’horitzó primer.

 

Jordi Puntí | © Stefanie Kremser

 

Avui divendres 6 de setembre Emili Manzano moderarà en el marc de la Setmana (18h) una  trobada informal entre tres autors que han compartit una experiència comuna: haver rebut l’encàrrec de l’editor de L’Avenç d’escriure uns articles que després han derivat en un llibre. De què parlaran? “Parlarem del fet mateix d’escriure per encàrrec”, respon Emili Manzano, “i de si aquest fet condiciona la llibertat de la mà a l’hora d’escriure, tant pels temes com pel to; i del fet de que d’això que hem fet se’n digui “literatura del jo” (que potser n’hi ha d’altra?). Manzano apunta que també abordaran l’autobiografisme en general i l’autoinvenció en particular: “Fins a quin punt inventam els nostres records quan escrivim a partir d’ells; i del pes del paisatge; de l’autogeografia, l’autogeografisme -en dialèctica amb l’autobiografisme; dels referents en prosa catalana del paisatgisme (Pla, Ruyra, els poetes de l’Escola Mallorquina i els seus epígons, Joaquim Bladé Desumvila…

Jordi Puntí serà un dels ponents de l’acte d’aquesta tarda a La Setmana. Puntí també va convertir els onze articles de L’Avenç en un volum autobiogràfic, Els castellans, ambientat en el Manlleu dels primers setanta. Puntí hi descriu la relació entre els catalans aborígens i els fills de la immigració industrial, que els locals anomenaven de manera genèrica “els castellans”. Aquest volum de memòries ha connectat amb molts lectors de tot el cinturó industrial, que es van trobar immersos en el mateix xoc cultural.

Quan Joan Todó va rebre l’encàrrec de fer els articles, sabent que potser es convertitien en llibres, va repassar què havien fet abans en Puntí, Manzano, Baixauli, Fonalleras o Monsó. I li ha passat com als seus predecessors. El seu llibre, dedicat a la Sènia, s’ha convertit en un text nou, molt ampliat i reelaborat.

Per què va triar de parlar del seu poble? “Perquè just en el moment de l’encàrrec estava a punt de tornar-hi a viure, i podia fer-ne la crònica en directe, perquè és una idea (el de fer un llibre com el Sant Feliu de Guíxols de Gaziel, o la Girona de Pla, per exemple) que tenia de fa anys, i també perquè el poble en si està en una crisi devastadora i jo la poca cosa que puc fer-hi és fer-ne propaganda aviam si vénen turistes”, diu Todó. Això mateix va determinar l’ordre dels articles: cadascun està posat abans que passi cada cosa, els correbous abans de l’estiu, la menjada del recapte abans del maig, les catifes de Pallerols al setembre. “I això, per cert, va engegar a fer la mà la idea de fer una crònica del meu retorn, perquè havia de descriure les coses abans que passessin…”

 

Joan Todó | Foto d'Ester Andorrà

Per tant, a L’horitzó primer de Joan Todó, de literatura del jo en trobareu poca. “De fet, la vaig evitar conscientment i voluntariosa (igual que al principi, per pura diversió, volia fer la prova d’escriure-ho tot sense emprar ni un sol dialectalisme). I he de confessar que aquests dies he dedicat algunes hores a revisar el Philippe Lejeune, aviam per on caic. I el fet és que, dins els seus organigrames estructuralistes, sembla que al final he fet una novel·la. Una novel·la gòtica”.

Els podeu escoltar aquesta tarda a les 18h, a La Plaça del Llibre, en el marc de La Setmana del Llibre en català, davant mateix de La Catedral de Barcelona.