Jordi Pàmias i el fil de llum que ve de Ponent

15.02.2018

Dilluns va fer vuitanta anys que, enmig de la guerra, en una casa de pastissers de Guissona, a la Segarra, va néixer un nen, l’únic de la família, que es va dir Jordi Pàmias i que, quan va ser jove, es va fer poeta.

Jordi Pàmias | © Jaume C. Pons Alorda

I dilluns, a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, celebraven, amb ell, el seu aniversari, la seva obra i el seu mestratge. L’homenatge comença amb retard, com passa quan es tracta d’actes importants. I la remor, l’expectació i la temperatura augmenten, a l’Aula Magna de l’IEI, que és plena. Plena de gent i d’una mena de joia tèbia. Hi ha un amor contingut. Un amor que esdevé recíproc i que esclata quan Jordi Pàmias apareix per la porteta petita, inesperadament. Ho fa amb Joan Reñé, que conduirà l’homenatge, Laura Borràs i Jaume Pont. Porta oberta enllà hi ha el claustre, les palmeres escanyolides i altíssimes que aviat el sobrepassaran, una font en un racó, un silenci d’hora foscant… A fora, doncs, tot és quietud fins que les autoritats pugen les escaletes menjades pel temps, a poc a poc, com si ningú no estigués esperant-les. I és possible que, encara que tinguin els millors llocs reservats, ningú no les estigui esperant: els ponents i les autoritats no s’anomenaran ni se saludaran públicament en cap moment. I, de fet, sembla que el públic en té prou de veure’l a ell, al poeta, al jove poeta de vuitanta anys que potser viurà centúries des dels seus poemes. Els quatre ponents s’esperen drets a darrere de les cadires on s’asseuran. Somriuen i aplaudeixen el públic, que també ho fa. I tot d’una sembla que, si ens diguessin que ens hi hem de passar la nit, aplaudint i somrient, ho faríem de grat. S’asseuen, primer un, després un altre. I Jordi Pàmias encara s’està dret, aplaudint. I no ho fa per afany de protagonisme, no, que de tant en tant mira a terra, com per un impuls barrejat d’emoció i humilitat; si s’està dret i aplaudeix fins al final és per a no deixar cap aplaudiment rebut sense el seu agraïment. Somriu sense ensenyar les dents i, tot i el fremiment intern evident, una mena de calma críptica, clara, l’envolta i li dóna un aire espriuà.

I parla, primer, Joan Reñé, President de la Diputació de Lleida, i explica la necessitat d’homenatjar al poeta i de fer-ho, a més, d’una manera “senzilla i honesta, tal com és ell”. “Avui tots volem sentir-nos Pàmias, per la seva saviesa, discreció i esperit lliure”. I és així com el discurs de Reñé de seguida grogueja, emmirallant-se, potser, en la multitud de llaços, mocadors i bufandes grogues que tenyeixen el públic. I llavors parla del compromís constant de Pàmias amb la llengua i la cultura catalanes. I de com, gràcies a ell i a d’altres com ell, “la llengua continua persistint, malgrat els atacs d’aquest estat que voldríem lluny”. Acaba tractant Pàmias d’allò que és: “un referent de les lletres de Ponent i catalanes. Ha sabut situar Lleida al centre de la literatura catalana”. Cosa gens fàcil, perquè escriure enllà de les fronteres barcelonines és, a vegades, una dificultat afegida pel que fa al reconeixement. I Pàmias ha sabut traspassar aquest sostre ponentí, que és un amalgamat de tòpics injustos i d’una falsa llunyania, per a enaltir, des de Lleida, la literatura catalana. “Jordi Pàmias ha treballat amb rigor, claror i lucidesa”, afegia Reñé, abans d’acabar així: “Això no és altra cosa que una mostra d’amistat i respecte”. Llavors Reñé es posa bigoti, estrafà la veu i parla en nom de Josep Vallverdú, de qui llegeix uns mots breus que aquest ha enviat per a l’ocasió: “Jordi Pàmias té totes les sensibilitats a flor de verb. Perquè tot ell és verb.” Vallverdú celebra la destresa de Pàmias en fer que “totes les coses domèstiques i de l’entorn immediat quedin gravades en la pedra d’aquesta obra sagarrenca d’un home bo”.

Laura Borràs comença repassant la trajectòria literària del poeta. I explica que sempre ha estat reconeguda, no només pels lectors, sinó també institucionalment a través dels premis: des del Joan Salvat-Papasseit l’any 1969 fins al Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, l’any 2017. I subratlla que Pàmias no només ha estat protagonista, com avui, en molts actes literaris. Sinó que sovint ha estat present, des de la banda del públic, en la vida cultural del país, eixamplant-la incansablement. I això fa d’exemple de la seva humilitat, de la seva voluntat de no esdevenir protagonista, que tots remarcaran. I després ve quan tots acabem una mica enfangats, perquè Borràs ens porta i ens deixa, per fi, al bell mig del llot poètic de Pàmias. Fins ara han dit l’home, ara diran el poeta. Borràs llegeix els mots del mateix Pàmias: “La poesia és al marge de la moral i de qualsevol ideologia. És creació de bellesa mitjançant la paraula.” O, “La poesia ha de tenir ambigüitat i una zona de misteri, un misteri més o menys velat. No es tracta de comunicar un missatge, es tracta de colpir. L’emoció ha de ser continguda, quasi invisible”. I aquí Pàmias, que se subscriu fent que sí amb el cap, potser pensa en Carner: “Dir molt en un mig dir, seria mon afany”, escrivia el Príncep des d’un vers del pomeari Cor Quiet. I si diem Carner hem de dir Vinyoli, Oliver o, és clar, Màrius Torres. I és que, explica Borràs, per a Pàmias “és necessari, primordial, conèixer la literatura pròpia per a fer versos”. Llavors, ella, per acabar, es gira cap a Pàmias i li diu, fent seus els mots del poeta: “Només quan diem tu respirem aire fresc”.

I parla l’altre poeta, Jaume Pont, i la seva intervenció es podria titular “Poeta Pàmias, amic Jordi”. I va d’un a l’altre subtilment. Del primer en diu que “l’estil no se li nota perquè li és intrínsec, li surt de dintre”. També fa referència a la seva “finor intel·lectual” i en com “el tarannà del poeta es mou guiat per la saviesa”. I, del segon, de seguida en destaca la seva “manera de ser ascètica”. I diu que “és un home desproveït d’esnobisme i pedanteria, mai no ha tingut voluntat de mestratge”, per bé que acaba agraint-li, amb una franquesa que fa espurnejar els ulls, “el seu guiatge permanent”.

I ara parla Pàmias. Però parla poc i, d’ell mateix, no en dirà res. Només llegirà alguns poemes seus i donarà, sobretot, les gràcies. Per començar, cerca amb avidesa entre el públic els seus antics alumnes, i els va anomenant un per un. Que hi siguin és, per a ell, el seu mèrit més alt. I és que Pàmias va fer de professor, entre els anys 1969 i 2010, a l’Institut Màrius Torres de Lleida, que duu el nom del poeta perquè ell el va proposar i defensar, juntament amb Víctor Torres, germà de Màrius, quan Franco encara era viu. De seguida acaba i hi ha un aplaudiment infinit, i es mira ara el públic, ara els ponents, que han triat les paraules més delicades i precises per a ell. I així torna a fer el seu gest més bell, el d’abaixar els ulls i acotar el cap. Jaume Pont el mira amb respecte i tendresa i li posa una mà a l’esquena. I si fa no fa tothom se’n va amb la sensació d’haver tingut a davant un home de talent i d’una bondat preclara, una persona tan eminent com humil, d’aquelles que fan venir ganes de posar-s’hi al servei.

I en sortir al claustre, hi ha una llum. És el fil tènue entre Màrius Torres i Jordi Pàmias que es dibuixa de sobte pel camí dels anys. Allò que Torres tenia a les mans, Pàmias ho ha sabut recollir i preservar. És la permanència de l’alta tradició literària que ve de Lleida, que es va mantenint viva al llarg del temps. “La teva llum, poeta, és la nostra esperança”, deia Pàmias a Màrius des d’un poema. I aviat, algú, li ho haurà de dir a ell.