Jordi Pagès pinta Miquel Bauçà

Aquest proper dijous 2 de juny a les 20 hores del vespre s’inaugura a la Llibreria Calders, del barri de Sant Antoni a Barcelona, la nova exposició del pintor Jordi Pagès, Del ventrell de l’existència, una suite dedicada al poeta felanitxer Miquel Bauçà. Amb motiu d’aquesta festa, uns quants rapsodes d’excepció donaran veu a una de les poètiques més hipnòtiques, curioses i inclassificables del segle XXI. L’acte comptarà amb la participació expansiva de Jordi Pagès, agent aglutinador, i també amb les intervencions de Maria Antònia Massanet, Clara Mir, Sebastià Portell, Carles Rebassa i Joan Vigó.

Qui cregui que Jordi Pagès és només un pintor de poetes s’equivoca molt. Perquè Jordi Pagès és pintor, sí, i com a tal un dels més poderosos de l’actualitat per la força del seu traç i pel seu caràcter visionari, per la contundència de les seves obres i per la passió de cada acció col·lectiva i privada que emprèn. Però també és cert que els seus universos pictòrics dialoguen amb els d’altres creadors, ja siguin pintors o directors de cinema o, sí, poetes, en efecte. De fet, el seu cicle de Poetes ferits ha estat fonamental per unir diferents poètiques en un mateix fil conductor, el de la pintura, i per establir segurament un dels cànons privats més interessants dels darrers anys, una cosa que el connecta amb un altre artífex com ell talment el pintor Pere Salinas, company infatigable del poeta valencià Joan Navarro i d’altres veus.

Però clar, un gest inaudit d’aquestes característiques és ben estrany. Per quin motiu? Molt senzill: si bé en els anys 70 hi va haver una autèntica revolució per aspirar potser no a l’art total però sí almenys a un art més connectat entre les seves disciplines, un art multidisciplinar per la necesessitat d’escapar dels anys grisos de la dictadura i per l’esclat d’energies que varen confluir en diferents terrenys creatius, això avui és quelcom que no ha fet un fruit massa profund, o si més no almenys poc arrelat. Potser aquesta forma de treball hauria de ser més constant. Caldria, sense dubtes. Per això sorprèn, positivament és clar, que un pintor pinti poetes i pinti poemes i faci quadres poètics i s’encarregui d’organitzar festes humanes com les que configura Pagès amb total il·lusió i desmesura.

Ara podem ser testimonis d’un d’aquests nous miracles recents, ja que Jordi Pagès torna a la càrrega i ho fa, ni més ni menys, amb Miquel Bauçà com a company de comparsa. Com bé explica el mateix artista en declaracions exaltades: “De fet, després d’haver llegit molts llibres d’en Bauçà, he decidit llegir i rellegir En el feu de l’ermitatge perquè ha sigut com una mena de revelació poètica mentre pintava. Aquest poemari, format per 329 poemes, és, com diu Casasses a l’epíleg, el punt més alt del Bauçà poeta, i això ja és dir molt.”

En el feu de l’ermitatge va aparèixer publicat per primera vegada a finals de 2014 a l’editorial Empúries, la casa que més va defensar el felanitxer durant els seus darrers anys de vida apartada, encara que amb aquest títol Bauçà havia aconseguit el Premi Miquel de Palol al 1993, però mai no havia sortit a la llum. El miracle va ser possible gràcies a un dels membres d’aquell jurat, que havia conservat en secret un dels manuscrits durant vint anys i que va contactar amb els familiars de l’autor per veure si d’allò se’n podia fer alguna cosa. Tant de temps després, Bauçà va retornar amb força inusitada, amb un lirisme a flor de pell molt més elevat que el que havíem pogut gaudir amb El crepuscle encén estels, i ho feia amb obra fins llavors inèdita però també amb la segona edició revisada d’El Canvi, possiblement el seu volum més conegut i estimat. Dues publicacions recents que tornen a demostrar la vigència inexcusable d’un escriptor sorprenent i revelador.

Una vegada més, Bauçà torna a travessar el paper i s’instal·la dins d’aquesta nova exposició de Jordi Pagès, que consta de 5 quadres de format 100×70 i de 12 quadres de format 50×50. L’artista fa servir diferents tècniques com el collage, l’acrílic, l’aquarel·la i el llapis. A cada quadre hi ha una frase o dues de Bauçà, i el número del poema a què fa referència. Cromatismes epilèptics, formes curioses, muntanyes de sentit plàstic per penetrar un món imaginari que està amarat de deliri, de furor, de mestria literària. Com bé diu Pagès: “He gaudit molt treballant en aquesta suite perquè m’ha captivat des del primer moment i el procés creatiu ha anat creixent a mesura que feia els quadres. De fet, hagués pogut fer 329 quadres. Hi havia un moment en què no podia parar de pintar. Finalment he fet una selecció per exposar i espero que el dia de la inauguració els poetes convidats facin una gran lectura.”

Les veus de Maria Antònia Massanet, Clara Mir, Sebastià Portell, Carles Rebassa i Joan Vigó tornaran a regalar vida a un dels escriptors catalans més inetiquetables de la història recent i de totes les altres, un autèntic outsider que és molt més que el seu mite i que mereix ser llegit no com un llunàtic sinó més aviat com un filòsof il·luminat, algú que a través dels seus llibres elabora tot un entramat pensamental, una cosmogonia plena de lucidesa que va ser capaç de captar l’esperit del temps, de la profecia, del futur i d’una societat, la nostra, que avança a passes de gegant cap a una incertesa lacerant en què la poesia és una via d’accés a la felicitat i al sublim, també a la irracionalitat i al surrealisme expressius. Si bé Bauçà va deixar dit que a través dels somnis aconseguiríem anar una passa més enllà de la nostra pròpia evolució humana, també és cert que ell va fer servir poemes com els que integren En el feu de l’ermitatge per somniar, per fugir de la misèria mental, de l’estultícia, de la gregarietat i d’una raça humana cada cop més esquifida i egoista, cada cop més individualitzada. Com prega el poema número 39 del volum En el feu de l’ermitatge, i que dóna títol a l’exposició de Jordi Pagès:

Passen segles, passen hores,
i no res no n’aprenem,
del ventrell de l’existència,
i ens fetilla l’estult joc
del batec de la natura.

Aquest proper dijous 2 de juny la Llibreria Calders intentarà pal·liar aquest no-res, tot tornant a oferir el seu espai obert a les arts i a les diferents disciplines per congriar, de bell nou, una comunió única, perquè la natura, la pintura i la literatura segueixin bategant.