Jordi Martínez: “Sóc actor i no és l’únic defecte que tinc”

L’ institut de secundària, en l’imaginari que configuren les llegendes urbanes, és ideat com un espai inquietant, on docents que són concebuts talment com a herois -sinó com es pot entendre que algú, amb dos dits de front, vulgui posar-se davant de trenta adolescents dia rere dia- tenen com a missió transmetre coneixements. En una nova sessió d’Aventures d’artistes de FlipArt, el projecte d’impuls a les arts de la Diputació de Barcelona, Jordi Martínez ha demostrat que una aula d’institut pot transformar-se en un espai acollidor, de companyonia i intercanvi d’idees, per aprendre a somriure a la vida sense complexes.

Aquest és, precisament, l’objectiu primordial de FlipArt, fomentar el conreu de diferents disciplines artístiques entre joves de Secundària, Batxillerat i Cicles Formatius i, a través de l’art, incentivar la implicació d’aquests alumnes en el seu aprenentatge. I qui millor que Jordi Martínez per encapçalar aquesta iniciativa, que com a actor i pallasso ha participat, entre molts altres projectes, en el Hamlet de Broggi, a la sèrie televisiva Merlí o en els espectacles de Rhum i Cia?

“Sóc actor. No és l’únic defecte que tinc”. Així es presentava Martínez davant dels alumnes del Batxillerat d’Arts Escèniques de l’Institut Ramon Berenguer IV, de Santa Coloma de Gramenet. Una sola rèplica i ja se’ls havia ficat a la butxaca. “Què és per vosaltres el teatre?”, els preguntava. “En anglès en diuen to play, en francès jouer, som nosaltres que ens hem cregut importants i li hem dit interpretar”, seguia explicant mentre feia pantomima d’uns i altres. I amb un somriure còmplice continuava exposant la seva concepció del teatre, el teatre entès com a joc que et permet interpretar diferents vides i històries, reinventar-les. Un joc que si es juga fins a les màximes conseqüències, és a dir, si s’interpreta amb veritat, esdevé desconcertant, perillós, real. I aquí és on resideix la seva màgia. Però, per sobre de tot, Martínez volia deixar constància del fet teatral entès com a aparell col·lectiu, dins del qual totes les peces són imprescindibles, des del regidor fins al tècnic de llums, tot i que perquè “hi hagi teatre només caldria un persona que volgués explicar una història i una altra que la volgués escoltar”. I és que, la fama, el glamur, són irreals, “no serveixen per res. L’important és dedicar-se a aquesta feina per poder jugar”.

Martínez, sigui des del pallasso gamberro o des de l’actor dramàtic, segueix jugant com quan era petit i el van convidar a pujar a l’escenari del teatre del barri. Per ell, actuar no és sinònim de treballar, sinó de gaudi. Per aquest motiu, encoratjava a tots aquells alumnes, que l’observaven atents, a lluitar per aconseguir dedicar-se a allò que els fes feliços. “Us hi va la vida […] si dediqueu vuit hores a dormir i vuit a treballar, què fareu amb les sis hores que us quedaran? […] ara esteu en el vostre moment”.

Però la trobada no es va limitar a un monòleg del mestre cap als seus aprenents. Martínez no parava de moure’s amunt i avall enmig del cercle d’alumnes, reflexionant en veu alta i preguntant; sobretot, preguntant. I els joves oients venien carregats de preguntes. “Com és un rodatge de Merlí?”. La pregunta era inevitable. Arran d’aquesta reflexió, Martínez aprofitava per recalcar que fer televisió o cinema no és rodar una seqüència i marxar cap a casa. Implica hores i hores de gravació, molta constància i que l’actor sàpiga passar de zero a cent en qüestió de segons. “El teatre és més lliure, però també és més exigent que la televisió, perquè exigeix de la imaginació del públic […] al teatre tu tries mirar el que vulguis de tot l’espai escènic, però a la pantalla mires allò que el director vol que miris”.

Per casualitat, els alumnes d’aquest institut estan preparant un muntatge de Bowling for Columbine i les reflexions de Martínez, sempre dinamitzades per algun comentari com “Vaja, començo a sonar plasta, eh! Va, alguna pregunta!”, els hi han anat com anell al dit. Per interpretar un personatge cal buscar-hi els matisos, “reproduïm la vida i això ens obliga a ser cinturó groc com a psicòlegs […] el nostre ofici ens fa observar les persones des d’una altra mirada”. Observació, constància en l’estudi del text i cerca de la humanitat que s’amaga rere el personatge. Aquestes van ser les seves directrius. “A mi només m’interessen les persones, res més, perquè les persones són les que fem el món”.

Finalment, arribava el moment de traslladar la teoria a escena i, per fer-ho, Martínez va proposar diferents dinàmiques teatrals per treballar l’escolta grupal i la veritat individual dels alumnes. Fins i tot es va atrevir a muntar un monòleg de l’obra de Michael Moore amb un nas de pallasso. El resultat? La descoberta d’una clown en potència a l’Institut Ramon Berenguer IV. La clau? El nas de pallasso, que per Martínez és “la màscara més petita del món”. Per aquest mateix motiu, és important preservar-la, fomentar-la com a disciplina artística, “els pallassos som els que volem fer riure l’ànima, portar la felicitat al públic”. Són els que veritablement actuen lliurament a escena, sense límits, són els feliços gamberros que ens ensenyen a riure del dolor, fent de la diversió i l’alegria la seva via d’expressió.

Avui, en Jordi Martínez no ha deixat de somriure ni un sol moment. I el seu somriure quedarà gravat a la retina d’aquells que comparteixen amb ell el seu gaudi en l’art, ja sigui per arribar a ser futurs artistes o per trobar, a través de l’aprenentatge artístic, la via per fer valdre la seva vida.