Jordi Martí: “La Conselleria de Cultura avui no existeix”

27.08.2015

Jordi Martí ha fet una conferència en el marc d’un sopar-col·loqui titulat “Cultura i Política” a Figueres, convidat per la Fundació Catalunya Europa a l’Empordà. Martí ha fet un diagnòstic de l’estat de la cultura, un àmbit que no acaba de forjar un espai de trobada entre les polítiques públiques i la participació ciutadana.

Jordi Martí | Foto Irene Armangué Vila

Jordi Martí | Foto Irene Armangué Vila

El flamant gerent de l’Ajuntament de Barcelona encara no sabia que ocuparia aquest càrrec quan va acceptar de fer aquesta conferència. Jordi Martí, que estiueja prop de Figueres, enguany no ha fet vacances i va pujar expressament de Barcelona per participar en un llarg col·loqui amb més de quaranta persones.

Martí no va fer un diagnòstic gaire falaguer del moment que viu la cultura, “un àmbit on s’està estenent una paradoxa: justament ara que disposem de tants equipaments i destinem tants recursos públics a mantenir-los, justament ara que més creixen les empreses culturals, hi ha la sensació que el desenvolupament cultural no es correspon als recursos que s’hi aboquen”, afirma Martí, que també reconeix la disparitat entre el pressupost de Cultura de la Generalitat (per sota l’1%) i el d’altres regions o països europeus, que ronda el 4 o 5%. L’única que se salva és l’administració municipal, que en ciutats com Barcelona o la mateixa Figueres ronda el 5 o el 6% del pressupost. Són, doncs, les instàncies locals les que en bona mesura estan sostenint-ne el teixit, però, tot i així, segons Martí, “la cultura ha caigut en la festivalització, la mercantiltzació. Tenim més biblioteques que mai, però els índexs de lectura no remunten i els títols més llegits i prestats continuen sent best-sellers de poca qualitat”.

En definitiva, “no hi ha correlació entre recursos i desenvolupament”, sosté Martí. “I això genera la sensació que l’àmbit de la cultura (malgrat aquests esforços) no ha aixecat una onada. El model dels anys 70 i 80, més enllà de la crisi, grinyola. És molt fàcil dir que en el sector cultural falten diners. Si només ens plantegem les polítiques culturals segons els percentatges, errem el tret. Caldria recuperar el concepte de cultura com a cultiu, tant individual com col·lectiu”.

La crisi de la cultura és una crisi política?

Jordi Martí considera que la crisi de la cultura forma part d’una crisi més gran, la de la política, que no és altra que la fallida del sistema democràtic. “Sobre la crisi de la democràcia hi ha dos abordatges”, afirma Martí. D’una banda hi hauria la percepció que existeix un conflicte obert entre capitalisme i democràcia, per dir-ho en els termes d’Anton Costas. “La democràcia havia promès quotes de cohesió social, però ara veiem que ja no serveix per allò per què l’havíem inventat”. D’altra banda, hi hauria la visió de Robert Dahl (1915-2014), politòleg americà que ha viscut gairebé tot un segle, pel qual la democràcia no ha arribat al seu últim estadi. “La democràcia representativa no és el govern del poble, perquè hi ha una distància entre electors i elegits. El sistema democràtic no ha arribat a la seva plenitud”, diu Martí.

La crisi del sistema cultural públic també es pot llegir en aquestes dues claus. “Actualment els grans equipaments culturals només s’avaluen pel nombre de visitants. A Barcelona hi ha museus que tenen molta concurrència, però tenim dades que indiquen que la majoria de visitants són turistes. Vam crear uns equipaments per a la ciutadania, però la gent no se’ls ha fet seus. Així com la democràcia no respon als objectius que li hem assignat, en la cultura passa el mateix”.

Segons Martí, l’enorme presència pública per una banda i la iniciativa mercantil privada per l’altra han fet que la ciutadania deixi de ser activa culturalment. “Sovint les polítiques culturals han caigut en l’evangelització i el paternalisme ha desplaçat la relació de la ciutadania amb la cultura. Hi ha un desarrelament. La cultura necessita un sotabosc molt ric, fora del control de l’admnistració i de la lògica mercantil… Tot això s’ha anat perdent. L’ecosistema cultural pateix aquesta paradoxa. Sí que hi ha recursos, però no sabem com fer-ho perquè la gent participi i se senti seva la cultura”, diu Martí, que des del nou consistori de Barcelona treballa en la línia de Barcelona en Comú per impulsar polítiques que facilitin l’apoderament ciutadà.

Jordi Martí dimecres durant el col·loqui a l'Hotel Travé de Figueres. A la dreta, Joan Armangué, delegat de la Fundació Catalunya Europa a l'Empordà. A l'esquerra, L'ornitòleg i naturalista, Jordi Sargatal.| © Irene Armangué Vila

Jordi Martí dimecres durant el col·loqui a l’Hotel Travé de Figueres. A la dreta, Joan Armangué, delegat de la Fundació Catalunya Europa a l’Empordà. A l’esquerra, l’ornitòleg i naturalista, Jordi Sargatal.| © Irene Armangué Vila

Models de política cultural

Jordi Martí contraposa el model francès amb l’anglès. A França, Malraux concep la cultura com una eina per crear els límits simbòlics del país. L’Estat destina un pressupost a democratitzar la cultura. A Anglaterra, en canvi, es concep la cultura com un espai de la vida privada, i es fomenta l’incentiu fiscal del mecenatge. L’estat renuncia a ingressar uns impostos a canvi que es destinin a la cultura. Així les empreses que inverteixen en cultura tenen un doble benefici. S’estalvien uns impostos i fan marca.

A casa nostra s’ha imposat la visió francesa de la política cultural. “La cultura està al servei de l’estat. A partir de Jacques Lang, la cultura deixa de ser una despesa publica per passar a ser una inversió, amb lògica de mercat. Comencem a parlar de màrqueting, de consum cultural. A partir dels anys vuitanta s’imposa la percepció que la cultura ha de ser un motor de l’activitat econòmica. És un discurs que avui trobes en boca de molts alcaldes, que veuen la cultura com una manera de dinamitzar el territori”. Entre els assistents al col·loqui, hi havia la percepció que l’Empordà ha estat víctima de la festivalització. Es generen mogudes que no tenen una incardinació real en el territori i que s’organitzen sense la implicació de la gent del país.

“El ciutadà ha de tornar a tenir un paper”, sosté Martí. “Ens hem de sostreure a la lògica del màrqueting. Ara més que mai cal recuperar la relació entre la cultura i l’educació i la dimensió social de la cultura”. Per educació, Martí no entén només l’àmbit escolar sinó també tots aquells espais de fomació extraescolar que fomenten el desenvolupament cultural de les persones, escoles de música o d’art.

Els indicadors culturals

Així com els indicadors en l’àmbit de la salut són quantificables (hi ha una correlació entre inversió en sanitat i esperança de vida), no és tan fàcil mesurar els indicadors culturals, sosté Martí. A l’hora de mesurar el desenvolupament cultural d’un país o d’una ciutat, els experts solen mesurar-ho per indicadors de serveis (equipaments, llibres per habitant, etc.), però aquest criteri no sempre respon a l’índex real de desenvolupament cultural. “Com que organitzem molts festivals, som collonuts… Aquest és el problema. La cultura és un pilar de la societat del benestar, però no el sabem calcular”, diu Martí. “Si comparem els nostres índexs d’inscripció d’alumnes en centres d’educació artística o escoles de música, per exemple, estem molt per sota de la mitjana europea”.

Jordi Martí Grau | © Irene Armangué Vila

Jordi Martí Grau | © Irene Armangué Vila

El llegat de Ferran Mascarell

Entre els participants al col·loqui de la Fundació Catalunya Europa, hi va haver algunes intervencions molt dures sobre la gestió de Ferran Mascarell al capdavant de la Conselleria de Cultura. Martí, que en certa manera és fill polític de Mascarell, va defensar el seu llegat a l’Ajuntament, on “Mascarell va sacsejar la cultura i va aconseguir que el pes de la cultura creixés i passés en pocs anys del 2 al 5% del pressupost municipal. Una proesa que només es podia fer des d’un fort lideratge polític”. Dit això, Martí va manifestar que “el pas de Mascarell per la conselleria ha estat innocu. La Cultura ha anat perdent pes des del punt de vista percentual, fins a caure per sota de l’1%. La Conselleria de Cultura avui no existeix. Regna una sensació d’aigües quietes. Mascarell parlava de la densitat cultural, però en el mon d’avui no és un tema de densitat sinó de significació”. Segons Martí, cal impulsar projectes que millorin les condicions per a la creació, com ara el projecte de creadors en residència a les escoles, o fàbriques de creació, com l’Hangar, on els artistes poden crear junts en llibertat. “Són projectes que ajuden a evitar els excessos del dirigisme cultural. Vivim l’època dels grans fitxatges, i hauria de facilitar les coses als artistes que comencen. Avui el dèficit és al planter”.

La conferència va anar seguida d’un viu debat. Entre els assistents al col·loqui hi havia Pepe Ribas (fundador de la revista Ajoblanco), Nora Ancarola (artista i presidenta de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya), Jordi Puig (artista visual), Cristina Jutge (gestora cultural i membre de la plataforma Empordanesos per la Cultura), Enric Ruiz-Geli (arquitecte), Jordi Sargatal (ornitòleg i naturalista), la directora de la Fundació Clerch i Nicolau, el president del Casino Menestral Figuerenc, representants de l’Institut d’Estudis Empordanesos i del CineClub Diòptria, les alcaldesses de Palau-saverdera i Maçanet de Cabrenys, així com també diversos regidors. Joan Armangué, delegat de la Fundació Catalunya Europa a l’Empordà, va fer de mestre de cerimònies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Magnífica reflexió! El Departament de Cultura s’està convertint en una finestreta per on passar per rebre les poques ajudes que té tot el sector i no aconsegueix ser un dinamitzador de l’activitat cultural tot i que, per la promoció de la cultura, no calen grans recursos sino bones idees.
    El segon aspecte és que aquesta conferència s’hagi produït fora de Barcelona. Les ciutats i pobles fora de l’àrea de la capital pateixen encara més la uniformització cultural que genera desertització.

  2. Venint del gerent d’un municipi que no té regidor de cultura, la veritat és que la reflexió té gràcia. A nivell teòric hi podria estar d’acord però algú li podria preguntar a Martí què ha estat fet exactament tota aquesta pila d’anys a l’ICUB perquè al cap i a la fi el model “ICUB” Mascarell/Martí (indicadors quantitatius, banalització cultural, etc.) és el model que Mascarell ha volgut aplicar a la conselleria. L’única pega que ha trobat és la falta de diners cosa que ha comportat menys “moviment” i per tant menys capacitat de generar fum, però el model ICUB i l’actual model Mascarell a la conselleria és el mateix i en Jordi Martí n’és coautor.

  3. Ja està bé tot el que diu el senyor Martí, però tot plegat no s’ocupa del veritable “problema cultural”. La cultura és cultiu, paciència, reflexió. Generalment, es pensa en la cultura des del punta de vista del receptor, però no hi ha receptor ni preparació receptiva si no hi ha creadors. Creativitat. Tota la cultura neix del qui la fa, no del que la rep. I per haver-hi productors culturals hi ha d’haver el clima adequat pels qui creen: solitud, concentració, recolzament, reconeixement. Qui reconeix avui als Països Catalans els creadors? En el terreny teatral, per posar un exemple, on són els autors originals i únics? Tot es comparteix i es produeix en grup, en cooperatives de creació. Això és perquè no hi ha reconeixements als creadors que treballen sols a casa, sense presses, sense terminis, lliurament. I si n’hi ha les seves obres no surten fora i s’ignoren i es desconeixen. Se les trobarà algun dia quan aquests sacrificats creadors ens deixin se’ls mengin els cucs. És per això que la labor dels polítics, la labor pública, hauria de consistir en descobrir aquests tallers de cultura unipersonals, com ho foren els clàssics, des de Montaigne a Mozart o, entre nosaltres, des de Ramon Llull a Pere Calders. Les Conselleries de Cultura haurien de tenir més esment i donar més suport al treball solitari, al talent personal i a la descoberta d’algun geni si algun dia sorgeix. Després la seva labor no fa més que estendre’s, igual que s’ha fet històricament en la Literatura -Skakespeare-, en la Música -Bach-, en la pintura -Joan Miró-, etc., etc.

  4. El sectarisme del Sr. Martí, i l a seva feina per esborrar qualevol rastre de qualsevol mena que el senyor Mascarell haguès deixat a l’Ajuntamnt de Barcelona l’impedeixen en ser creïble en la seva valoració sobre la cultura de Catalunya en general i de Barcelona en particular.
    Ben segur que tots plegats hauríem de seure i, en una catalunya llioure i sobirana, decidir què fem am la nostra cultura. Allunyats de tot sectarisme noucentista ni excès faraonic. Som molts que, des de l rasa, gairebé morts, podríem dir encara moltes coses.

  5. La cultura neix dels creadors…i malauradament hi ha massa gent que hi viu de la cultura com a institucio…
    Mentre aixo sigui aixi els interesos son massa grans per fer una autentica politica de gestio i recolçament, que es en definitiva el que hauria de ser..
    Tot aquest discus carregat de boniques paraules esta carregat d’hipocresia, per que abunda de nou en el control institucional! L’enbut institucional!!

  6. D’acord en bona part del diagnòstic, i en especial en l’error de mesurar la fortalesa del teixit cultural en base a festivals i grans instal·lacions que, a més, s’emporten la major part del pressupost en manteniment.
    Ara bé, el senyor Martí (molt en la línia de la Colau, que ja més d’un cop ha fet palesa la seva insubstanciació en temes culturals) tendeix a contraposar el “sotabosc”, que sens dubte és necessari, amb la cultura institucional (subvencionada o visible via institucions amb pressupost públic).

    En primer lloc el senyor Martí hauria d’adonar-se que en el moment que les institucions subvencionin (procurant i mantenint) espais “alternatius”, aquest deixen de ser lliures i passen a ser igualment institucionals i, potencialment a algun nivell, dirigits o “aprofitats” per obtenir rèdit polític. Al final allò que ens trobarem són productes culturals diversos que lluny de ser “lliures” rebran el suport d’uns o d’altres per motius fonamentalment ideològics.

    En segon lloc cal entendre que aquests dos nivells (institucional i ‘sotabosc’) no són els únics ni han de restar inconnexos. La cultura no interpel·lada per ningú (públic, institucions, mercat) pot fàcilment esdevenir un poti-poti saturat que dificulti la visualització de treballs de qualitat (la mala herba que ofega la flor). Un producte cultural, per molt alternatiu que es vulgui, no ha d’escapar a la lògica receptiva i avaluativa de tota tasca humana. Les categories artístiques i els barems de qualitat o idoneïtat són nefasts quan parteixen de conselleries, regidories o comitès anomenats per polítics i a càrrec del pressupost públic. Entre mig hi ha el mercat, l’accés voluntari del públic o consumidor que hauria de jugar un paper fonamental en la categorització i validació tant de la cultura institucional o oficial, com d’aquella que neix com a cultura alternativa o de baix pressupost. En aquest sentit és molt millor el sistema de mecenatge amb beneficis fiscals que no pas la cultura (oficial o alternativa) paternalitzada per governs o ajuntaments per igual.