Jordi Marrugat: “Tots som postmoderns”

17.05.2014

Dimarts 13 de maig la llibreria Laie de Pau Claris va acollir la presentació del llibre Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius de Jordi Marrugat (Publicacions de la UB, 2014), a càrrec de l’autor i de Màrius Serra.

Foto de Jordi Marrugat- Foto de Xènia Fuentes

Jordi Marrugat a Laie dimarts passat. Foto Xènia Fuentes

Jordi Marrugat (Sabadell, 1978), deixeble de Jordi Castellanos, és doctor en Estudis Hispànics, membre del Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània, cap de redacció de la revista Els Marges i ha publicat llibres com La Revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució (2009), El Saltamartí de Joan Brossa: les mil cares del poeta (2009) o Escriure la vida i la mort. Funció i sentit de l’alquímia poètica en el món actual (2012). L’any passat va publicar Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat i, finalment, enguany ens n’arriba la parella, Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius, que ha vist la llum en aquest mercat contra el qual l’autor carrega a les conclusions del volum, un mercat avesat a la publicació de best-sellers i de literatura de consum que ha causat la desaparició de bona part dels millors clàssics catalans, per exemple; un mercat que, si bé l’autor respecta i comprèn en la mesura que prové del “funcionament materialista del món en què s’ha produït” (i que tot i això ha publicat grans obres), també “amaga una idea ben pobra de la cultura, la literatura i la societat catalanes”.

Narrativa catalana de la postmodernitat constitueix una fita indispensable, és un primer pas cabdal de cara a l’estudi de la narrativa catalana dels anys setanta fins als nostres dies que parteix d’un estat de la qüestió –malgrat que molt útil– embrionari (i aquí podríem citar, per exemple, Víctor Martínez-Gil, Josep-Anton Fernàndez o Àlex Broch). Aquest tall temporal pel que fa a l’estudi dels autors que aplega el volum s’entén en la mesura que l’any 1969 és l’any en què, si no més enrere, tenim notícia per primer cop del terme “postmodernitat” a casa nostra. Malgrat això, però, no deixa fora del camp d’estudi autors com ara Baltasar Porcel o Jesús Moncada, el terreny literari dels quals es remuntaria més enrere.

En aquest context, Marrugat s’ocupa de traçar un panorama que no vol ser exhaustiu, que no vol ser una història de la literatura, sinó que, com ja feia al volum sobre poesia, se centra en l’explicació de conceptes, d’idees clau, d’aspectes de la narrativa que comprèn aquestes dates. Adapta la metodologia d’estudi a l’època que analitza i evita la canonització i la valoració, funcions que ja exerceix a la premsa. Així, Marrugat se centra en autors que van de Baltasar Porcel o Jesús Moncada a Albert Sánchez Piñol, Vicenç Pagès, Empar Moliner, Sergi Pàmies, Jaume Cabré, Màrius Serra, Jordi Puntí o Manuel Baixauli i, sobretot, en la figura de Quim Monzó, la narrativa del qual marca un abans i un després en la literatura catalana.

El llibre es construeix a partir dels tres termes que trobem al subtítol: històries, perquè Marrugat estudia discursos literaris que servirien per explicar-nos la vida, i a propòsit d’aquests, al seu torn, també en fa un discurs propi; formes, les que la narrativa adopta, des d’on reneix (i és particularment interessant l’estudi de la novel·la), que són moltes i diverses; i motius: els temes recurrents que trobaríem en la narrativa del període estudiat i que constitueixen els apartats del volum: “Civilització i barbàrie”, “Temps lliure, espectacle i joc”, “La mentida com a veritat” i “Mons, imatges i identitats”.

Màrius Serra i Jordi Marrugat a Laie

Màrius Serra i Jordi Marrugat a Laie . Foto Xènia Fuentes

Ja pel que fa a la presentació, en primer lloc va intervenir Serra, que va remarcar el valor de la feina feta per Marrugat; el rigor, la bona digestió de les lectures. Serra va fer una presentació dinàmica, amena i amb inclusions verbívores. Va expressar, però, alguna reserva pel que fa a l’etiqueta “postmodernitat”, una reticència comprensible si tenim en compte l’allau de bibliografia (i l’enorme controvèrsia) que el terme ha generat, de vegades relacionat amb una literatura frívola. Amb tot, la valoració va ser ben positiva, i tot seguit Marrugat va tenir l’oportunitat d’explicar-se.

El crític, que en aquells moments, amb els papers intercanviats, exercia d’autor, va encetar el seu discurs amb un viatge històric que volia justificar precisament el concepte de “postmodernitat”; un concepte que, si bé ha estat i és el centre d’atenció, la paraula clau del nostre temps arreu, sembla que encara no ha arrelat a Catalunya. Marrugat pren el concepte de “postmodernitat” en termes d’època, a la manera de Jameson. Així, “tots som postmoderns”, va afirmar, somrient. De la mateixa manera que ens referim a la figura d’Ausiàs March com a medieval, la nostra és l’època postmoderna, i aquest concepte és només una categoria neutra, un paraigua temporal que no respon a motius ideològics o de poètica. L’autor va referir-se al procés d’escriptura del llibre, a la seva articulació, al tractament dels apartats, i va justificar, per exemple, la presència indiscutible que Monzó té al volum. Finalment va respondre per l’absència d’autors que el mateix Serra trobava a faltar: Miquel de Palol o Ramon Solsona van ser dos dels noms a què es va fer referència. Marrugat va al·ludir a la impossibilitat d’estudiar una allau de producció com la que hi ha, i a criteris subjectius propiciats per l’extensió del llibre, que va voler retallar. En el procés de retallada,  Marrugat va eliminar els autors que menys s’acordaven amb l’estructura temàtica que articula el volum. Tot i això, el volum consta de més de 300 pàgines i aplega un abast d’autors considerable si tenim en compte la gran producció que hi ha hagut i que encara hi ha en el mercat literari català (i internacional), molt superior en oferta que en demanda, en què hi ha més producció que mai, i suposa una aposta per un model d’estudi exigent i de lectura atenta cada vegada més minoritari.

La llibreria era plena i l’acte va comptar amb la presència d’estudiosos com Àlex Broch o Maria Campillo i d’escriptors com Vicenç Altaió, a l’expectativa del que probablement constitueix una fita de referència obligada pel que fa a la comprensió de la literatura catalana dels darrers anys. Caldrà veure, a partir d’ara, si serà possible, en un futur i amb el progressiu augment de la bibliografia específica, la confecció d’una història de la literatura postmoderna des de l’eina fonamental de l’assaig, la crítica i la historiografia moderna, disciplines que l’autor vol que siguin, “en una pràctica ben fonamentada i rigorosa, imprescindibles, potser més que en altres èpoques”.