Jordi Llovet, així no

Admiro Jordi Llovet perquè és un home d’una erudició inabastable, el segueixo: he llegit amb fruïció i assentint a cada pàgina el seu llibre Adéu a la universitat i el tinc com a guia i referent cada setmana en la seva secció, Marginalia. 

Li perdono, tot i que li deu importar un rave, que les dones acostumem a brillar per la nostra absència en els seus escrits. Què hi farem, també és un clàssic no comptar amb nosaltres com a interlocutores intel·lectuals. També llegint els dietaris de Salvador Pániker les dones o són sigles per tenir relacions íntimes o si tenen noms i cognoms com Rosa Chacel se les despatxa amb un precipitat “és avorrida”.

Hi ha una llarga tradició d’homes que parlen entre ells, i sempre he sabut que Aristòtil no va escriure per a mi els seus llibres. Encara recordo una classe de l’inefable Arcadi Espasa, enumerant grans periodistes, i jo vaig mencionar, emocionada, la fantàstica tasca de Glòria Santa-Maria amb l’obra periodística d’Irene Polo i em va contestar, amb desdeny, “no m’interessa” i em va somriure.

Sempre estan encantadíssims de citar-se i reconèixer-se entre ells  però em sembla absurd, gratuït, innecessari per part de Jordi Llovet que faci un article sobre “Gould”, en lloï tota la seva genialitat, i de cop, sense solta ni volta, esmenti una dona (per fi una dona!!!) només per carregar-se-la.  Diu que aquesta dona és una malaguanyada, perquè a diferència de Gould, ella és amiga dels pedals, de massa legato, de massa rubato i d’exagerar la frase dinàmica, que el gran Gould és “exactament la inversa” de Maria João Pires.

Al llarg del temps, bons – grans músics o entesos – com Benet Casablancas, José Menor, Arianna Savall i Agnès Prunès m’han parlat de la qualitat indiscutible de Maria João Pires. Potser tenia raó Alfred Brendel quan deia que el gran perill d’escriure sobre música és l’arrogància. Sens dubte l’arrogància té una via de propagació del tot desvergonyida a través del masclisme més erudit.