Jordi Llovet, així no

10.01.2018

Admiro Jordi Llovet perquè és un home d’una erudició inabastable, el segueixo: he llegit amb fruïció i assentint a cada pàgina el seu llibre Adéu a la universitat i el tinc com a guia i referent cada setmana en la seva secció, Marginalia. 

Li perdono, tot i que li deu importar un rave, que les dones acostumem a brillar per la nostra absència en els seus escrits. Què hi farem, també és un clàssic no comptar amb nosaltres com a interlocutores intel·lectuals. També llegint els dietaris de Salvador Pániker les dones o són sigles per tenir relacions íntimes o si tenen noms i cognoms com Rosa Chacel se les despatxa amb un precipitat “és avorrida”.

Hi ha una llarga tradició d’homes que parlen entre ells, i sempre he sabut que Aristòtil no va escriure per a mi els seus llibres. Encara recordo una classe de l’inefable Arcadi Espasa, enumerant grans periodistes, i jo vaig mencionar, emocionada, la fantàstica tasca de Glòria Santa-Maria amb l’obra periodística d’Irene Polo i em va contestar, amb desdeny, “no m’interessa” i em va somriure.

Sempre estan encantadíssims de citar-se i reconèixer-se entre ells  però em sembla absurd, gratuït, innecessari per part de Jordi Llovet que faci un article sobre “Gould”, en lloï tota la seva genialitat, i de cop, sense solta ni volta, esmenti una dona (per fi una dona!!!) només per carregar-se-la.  Diu que aquesta dona és una malaguanyada, perquè a diferència de Gould, ella és amiga dels pedals, de massa legato, de massa rubato i d’exagerar la frase dinàmica, que el gran Gould és “exactament la inversa” de Maria João Pires.

Al llarg del temps, bons – grans músics o entesos – com Benet Casablancas, José Menor, Arianna Savall i Agnès Prunès m’han parlat de la qualitat indiscutible de Maria João Pires. Potser tenia raó Alfred Brendel quan deia que el gran perill d’escriure sobre música és l’arrogància. Sens dubte l’arrogància té una via de propagació del tot desvergonyida a través del masclisme més erudit.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Sembla que hi ha un error a l’article: en comptes de ‘Raimon Panikkar’ hauria de dir ‘Salvador Pániker’, que és precisament conegut pels seus dietaris (on anomena efectivament per les inicials el reguitzell de dones amb qui va tenir relacions). L’error és desafortunat perquè, tot i que eren germans, malgrat alguns punts de coincidència intelectual i de rerefons espiritual, la seva biografia no podria haver estat més diferent.

  2. Jordi Llovet no menciona dones en els seus escrits, ai, ux. Però moooolts d’altres mestres de pensament, com es fan dir o volen que els diguem, també ens miren per sobre l’espatlla. Molt bé, senyors. Però això s’acaba. La realitat acabarà imposant-se.

  3. Jordi Llovet és, intel·lectualment parlant, un fantasma. N’hi ha prou d’agafar el seu llibre, Adeu a la universitat. És l’expressió arrogant d’una persona que no sap què és una universitat (Cambridge, Berkeley, etc). És un professor que no ha escrit mai res original. Ha llegit molt i ha paït molt poc. I quan parla o escriu sempre es fa un garbull de 4 idees mal enteses barrejades amb biaixos polítics i apriorismes ideològics. Amb les coses que escriu, i com les escriu, no podria aprovar ni un primer any de graduate school en literatura comparada a cap universitat d’un cert nivell. És un misteri (pitjor, és una tragèdia pel país) que un personatge així sigui considerat una personalitat. La seva sobrevaloració ens revela el lamentable nivell de les humanitats al país. I també explica que sigui un masclista intel·lectual. Per cert, jo mai diria ‘inefable’ (que no es pot explicar amb paraules) a l’Espada — amb una paraula n’hi ha prou per explicar-lo, però no la diré que encara m’aplicaran el 155.