Jordi Llavina actualitza Ramon Muntaner

9.09.2015

Avui a les 19.15 a la Plaça de l’Escritpura amb motiu de La Setmana, Jordi Llavina presentarà, juntament amb Jordi Boixaderas i Carles Duarte, una actualització de l’obra de Ramon Muntaner, L’expedició dels catalans a Orient, publicada per l’Editorial Barcino dins de la col·lecció “Tast de clàssics”. A continuació reproduïm un fragment de la introducció d’aquesta adaptació, que ha escrit el mateix Jordi Llavina.

Un gravat de Ramon Muntaner

Un gravat de Ramon Muntaner

Ara que es parla tant de la literatura del jo —un terme prou ampli, que engloba des dels dietaris fins als llibres de memòries— sembla un moment idoni per llegir —o per rellegir, els que ja n’hagin tingut esment— aquests documents excepcionals de la nostra literatura medieval que coneixem amb el nom de Cròniques. Són quatre, les grans cròniques catalanes: la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós. Amb aquest llibret que el lector té a les mans, oferim avui un tast de la de Ramon Muntaner, un home que, segons explica Lluís Nicolau d’Olwer en la introducció de la seva edició de L’expedició dels catalans a Orient per a la col·lecció Els nostres clàssics d’aquesta mateixa editorial, essent un vailet de nou anys va conèixer el rei Jaume, dit el Conqueridor. Aquest darrer, “ja vell i feixuc de glòria, va allotjar-se a l’alberg del seu pare, Joan Muntaner, al cap de la plaça” (a Peralada, el poble del cronista). És per aquest motiu que “la seva imaginació d’infant [això és: la de Ramon Muntaner] restà colpida sempre més”. No és gens estrany: jo mateix havia sentit explicar moltes vegades al meu avi, nascut l’any 1910, com, essent ell un jovenet, va viure l’emoció de seguir el president Macià, l’Avi, en una visita que va fer al seu poble, la Selva del Camp. La seva imaginació de noi —la del meu avi— en restà, també, colpida sempre més. Amb la diferència, respecte al temps de Muntaner, que el meu parent, que era aficionat a la fotografia, va poder retratar l’Avi dels catalans en diversos punts de la seva visita, en la qual va acompanyar-lo en tot moment el poeta i conspicu conseller del seu govern, selvatà de l’any 1893, Ventura Gassol.

D’altra banda, l’escaiença del 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner fa, encara, més agradable la trobada —o la retrobada— amb aquesta obra.

Deia, però, això de la literatura del jo. En el cas de la Crònica de Muntaner, potser caldria adaptar aquesta expressió tan recent per deixar-la en la que segueix: literatura del nosaltres. Per bé que el jo hi fa, tothora, una funció de servidor, per descomptat —tant és així que sense el jo muntanerià aquests episodis tan remarcables que van tenir lloc a l’antic imperi bizantí, a la Romania, s’haurien ben perdut—: de servidor, sí, perquè amb el seu llibre l’autor deixa constància, com a bon cronista, d’uns fets d’armes molt remarcables. ¿Què us diré? (o ¿Què us haig de dir?, en la meva adaptació): aquesta és la fórmula constant, repetida una vegada i una altra, que renova el pacte de l’autor amb el lector. O el lligam necessari entre el discurs tan primmirat del narrador i l’atenció imprescindible del llegidor.

Muntaner va ser un protagonista de la Companyia catalana que va fer estralls a la Romania al tombant del segle XIII cap al XIV. Procurador de Roger de Flor, el cavaller amb el qual comença aquest relat, Ramon Muntaner va saber casar les armes i les lletres, bé que aquestes segones probablement van passar inadvertides per a molts dels que van acompanyar-lo en aquella llarga i treballada aventura a l’Orient. El podríem definir com un autèntic capità —o, encara més, sobirà— de l’escriptura: només pel centenar de pàgines d’aquesta Expedició a fe que ja mereix el denominatiu!

Cronista minuciós, o notari ben escrupolós, d’uns fets. El lector apreciarà de seguida la pruïja de Muntaner per la precisió, que sembla una de les obsessions del seu relat:

“Llavors, quan va arribar el matí, el d’un dissabte de juny, vint-i-dos dies abans de la festa de sant Pere, de l’any mil tres-cents sis, ells ens van venir contra nostre, i eren vuit mil homes a cavall, disposats a guerrejar. I en van deixar dos mil amb els peons a les tendes, perquè ja donaven per segura la victòria.”

Diríem que no s’està per orgues, i que va directe al gra. De turcs o de genovesos, que són dos pobles molt castigats pels nostres, la Companyia catalana —amb aquest pulmó de gran capacitat que era el contingent dels almogàvers— n’arriba a matar a balquena! Però Muntaner no es complau mai en descripcions dantesques (sí, en efecte: a la seva època ja ho podien ser, això de dantesques, a diferència de sàdiques o kafkianes). Només es refereix a esquarteraments d’homes, posem per cas, quan devia considerar que no hi havia manera humana d’escapar-se’n (per la magnitud de la tragèdia) sense mancar a la veritat. En un passatge, llegim això:

“I, encara, vam obtenir ben bé tres mil cavalls que havien sobreviscut —els altres eren morts o vagarejaven pel camp de batalla, tot arrossegant el budellam.”

No, l’autor no es rabeja, ni de bon tros, en el sang i fetge. Més aviat al contrari. En canvi, els números l’apassionen. És un home, en efecte, travessat pel que en podríem dir una mena d’amor natural per les xifres. En una segona batalla contra el pèrfid fill de l’emperador ens assabentem del següent:

“Però no en van escapar tants que no en comptéssim més de deu mil, entre els que muntaven cavall, i un nombre sens fi, entre els que lluitaven a peu, tots morts. Dels nostres, en canvi, no en van morir més d’onze a cavall i vint-i-set entre els que lluitaven a peu.”

Cal reconèixer que la comparació de xifres resulta odiosa: deu mil dels enemics muntats (i molts més, perquè sempre són molts més, entre els peons) enfront de només onze (i vint-i-set entre els que no duien cavall) entre els propis! La hipèrbole és un recurs que Muntaner usa ben sovint, i hem d’admetre que procura, al seu relat, un to èpic especial i, encara que sigui a pilota passada (demano excuses per l’anacronisme, i també pel que estic a punt d’escriure), molt esperonador per als eventuals combatents en aquestes ràtzies de la gran campanya militar a l’Orient —que, naturalment, no van veure publicat el relat, perquè el van viure en primera persona.

L’exageració, però, no sols es refereix al nombre de morts, en especial dels bàndols contraris. Les conquestes, que són moltes i variades, també mereixen l’ús d’aquest recurs:

“Havien pres a l’emperador més territori del que es podria fer en un mes de viatge.”

En un mes de viatge, si se’n podrien arribar a cavalcar, de milles! De vegades, el recurs té una plasmació gairebé poètica:

“I llançaven tants projectils de ballesta que gairebé tapaven el cel! I aquest xàfec de projectils va durar ben bé fins a mitja tarda, per la qual cosa el castell en va quedar ben ple.”

¿Per què passa, però, que els catalans sembla que tinguin sempre la sort de cara i, en canvi, els seus enemics, del color que sigui, han de patir tota llei de rigors? La resposta és molt clara: els catalans gaudeixen del favor de Déu. La Providència els empara. I és que hi ha una dita que afirma:

“Quan un home fa enfadar Déu, Aquest el castiga, primer de tot, llevant-li el seny”. D’aquesta manera, els grecs s’han guanyat la ira de Déu. Ells que, no valent res, es pensen que són qui sap què!”

No, no es pot anar contra Déu. La supèrbia és indefectiblement castigada per Ell. Que li ho expliquin, sinó, a un dels cavallers catalans, l’orgullós Bernat de Rocafort, que va acabar tancat en una cripta, mort de fam, per la seva incorregible arrogància i pel capteniment de dèspota!

En el record més alt per Déu, també hi ha, de retruc, el desig de voler rebaixar les admirables —i, sovint, increïbles— victòries dels catalans damunt els seus enemics:

“I si us he explicat aquesta bella aventura és perquè entengueu que no existeix sinó el poder de Déu. I que, si tot plegat va arribar a bon port, no va ser per causa del nostre valor, sinó per la gràcia i el poder de Déu.”

La prioritat del cronista és, en tot moment, donar compte de les proeses dels catalans en aquells territoris extrems per servar-ne memòria (ajudats sempre per les forces divines, això ha de quedar ben clar). Hi ha, doncs, molt d’inventari bèl·lic (“I encara mantenen aquest mateix estil de vida, perquè sense guerra no podien viure”). Però el temps va passant, i les estacions se succeeixen amb la seva immutable repetició, amb el seu acompliment universal. Si aquí els rigors de l’hivern són màxims:

“I és que, en aquell país, fa més fred que enlloc del món, i hi cauen les neus més espesses: que, un cop comença a nevar, ja no para fins a l’abril!”