Jordi Isern: “La pintura comença quan s’acaben les paraules”

6.12.2015

L’exposició viatgera «Com un vas buit», de l’artista empordanès Jordi Isern es podrà veure durant tot el mes de desembre a la sala d’exposicions de la Casa de Cultura de Lloret de Mar. Bernat Puigtobella l’ha entrevistat. 

Jordi Isern

Jordi Isern

 

Bernat Puigtobella: «Com un vas buit» és una mirada a l’interior de l’home, a la necessitat humana de cercar l’essencial, però també s’hi evidencia una reflexió profunda a l’entorn de la concepció que tens sobre l’art. Com es es fa present l’art?

JI: Per a mi la pintura és una via espiritual. No sé ben bé el que busco, més aviat vaig a la deriva…i definir-me aquí seria una mica trampós, poc honest. Certament l’art no em dóna respostes, ni les espero, però sí que em permet reviure les preguntes importants, sobre l’existència humana, sobre el cosmos, la mort, l’infinit, el temps… Tarkowsky, el director de cine, deia precisament que la funció de l’art no és la de transmetre idees, sinó la de preparar-nos per a la mort…

BP: En totes les obres cerques plàsticament una zona indefinida entre realisme i abstracció; «dins d’una certa desmaterialització o inconsistència de la imatge», com dius tu mateix, i procures moure’s en aquesta ambigüitat.

M’interessa el diàleg entre figuració i abstracció, aquesta terra de ningú. Parteixo d’una imatge figurativa , i un cop dibuixada, serà una excusa per a ser contemplada i meditada durant uns mesos. O anys, no ho sé. Llavors inicio un procés de progressiva desmaterialització, d’anar-li restant consistència. I li sumo el pas del temps. Aquesta és la idea bàsica. Després passa el que passa, que la pintura fa el que vol.

BP: Aquesta és l’exposició més experimental que has fet al llarg de tota la teva trajectòria, sobretot pels materials i llenguatges amb què has estat treballant: al paper, ferro i fusta, Isern hi afegeix radiografies, llençols, roba, draps, gases, relacions amb objectes varis (llibres, mantes, plats), etcètera. Com treballes tots aquests materials?

JI: Jo a l’estudi vaig principalment a obeir. A obeir i a fracassar. Sé molt bé que és la història d’una impossibilitat, són sempre proves i proves, i tot queda sempre insuficient, tot es queda a mitges… Tinc clar que no vaig a l’estudi a resoldre un problema sinó a deixar-me portar, no a barallar-me per acabar uns quadres sinó a ser-hi, a respirar un misteri, a deixar que la meva mirada tingui impulsos, que les mans pensin, que els materials decideixin.

BP: Parles de les teves mans com si no estiguessin ben bé sota el teu control…

J.I: Sí. Jo pinto per tenir alguna cosa per mirar. És la pintura la que t’està dirigint i la que et diu el que està passant. A mi aquesta renúncia a controlar m’ajuda molt, em permet arribar a estadis on tot flueix i jo desapareixo. Llavors sóc com un vas buit, com un recipient sense consciència pròpia, com la terminal d’una gran consciència.

B.P: Com un vas buit es compon d’una trentena de peces (moltes de les quals de gran format) en què abordes el cos humà. Parteixes d’allò més palpable, que és el propi organisme, i et dirigeixes cap a allò més impalpable. Fas un procés d’anar buidant gradualment els elements figuratius que configuren la imatge i la reomples d’elements més espontanis, més lliures, més abstractes.

JI: Jo tendia darrerament cap a una certa abstracció, cap a una pintura més colorista, i anava sortint de la figuració. Ara, després d’estar quatre mesos al llit prostrat per una malaltia, he tornat a centrar-me en el propi cos. I han aparegut de nou la fragmentació, la tenebra que envolta el cos, el tema del dolor físic. L’he hagut de fer molt ràpida aquesta obra, però certament la Diputació de Girona m’ha donat tota clase de facilitats. És la vegada que he sentit més complicitat fent una exposició, al costat de Pere Sánchez, d’Ibet Vila, de Sebastià Goday, de LluísFreixas, de tot l’equip. Estic molt agraït.

BP: Quins han estat els teus mestres?

JI: En primer lloc Velázquez, Rembrandt i Vermeer, aquests són per a mi els tres grans de la pintura. Si tirem més cap a aquí, em rendeixo davant de Joan Miró, que amb el temps es farà més gran que Picasso.

BP: Per què?

JI: Doncs perquè penetra més. Picasso va ser molt intel·ligent i se li ha de reconèixer que va trencar motlles, però la seva obra no m’emociona. Picasso va fer contribucions molt valuoses, va canviar la història, va trencar la perspectiva clàssica, però es queda en un nivell molt formal i no acaba d’anar més enllà de la superfície. A mi em posen al davant del Guernica i l’admiro, però em costa emocionar-me.

Jordi Isern

Jordi Isern

BP: I per què Miró sí?

JI: Miró té una saviesa més profunda, més mística, i encara que no ho sembli, crec que ha influït més en la pintura posterior. Miró ja va influir molt als Estats Units després de la Segona Guerra Mundial.

BP: I veient la teva obra, diria que Tàpies tampoc no t’és indiferent?

JI: La seva influència ha estat tremenda, jo sóc fill de Tàpies. Sempre que he anat a una exposició seva, hi he trobat alguna peça que m’ha trasbalsat.

BP: Amb Tàpies comparteixes aquest interès per les religions asiàtiques.

JI: Comparteixo molt les idees budistes d’impermanència i del buit com a metàfora de plenitud. Els occidentals som molt competitius amb la natura, ens en volem apropiar o aprofitar. Sempre ens hem vist a nosaltres mateixos com a antagonistes d’ella, i hem quedat atrapats en les dualitats entre nosaltres i el món, el cos i la ment, l’home i Déu.

BP: Ho hem volgut racionalitzar tot massa?

JI: Útimament hem confós massa sovint l’art amb el pensar. I la pintura és una cosa més corporal que mental. En aquesta exposició no trobaràs cartel·les ni títols al costat de cap obra. No vull que la gent vingui a entendre ni a llegir res. Les obres les acaba l’espectador segons el seu propi bagatge, i cadascú ho fa de diferent manera. Per això penso que no convé acotar massa la pintura amb paraules.

BP: A vegades fa la sensació que les obres -i sobretot les exposicions- les acaben els comissaris.

JI: Ara la història de l’art ja no la fan els artistes sinó els comissaris. I trobo que ja n’hi ha prou que els comissaris fagocitin els artistes. L’art ha deixat de ser una revolució. Ningú s’atreveix a defensar res, s’ha deixat de creure que l’art pugui trasnformar l’home, ja no és tampoc cap via espiritual. Malauradament, la bellesa avui ja no té veritat, per això està tan desqualificada, la irona ha passat a ser l’últim consol de l’artista, s’ha deixat de creure en la transcendència de l’art.

BP: Així doncs com hem de parlar de la pintura?

JI: La pintura comença on s’acaben les paraules. Les obres mestres són un exerici d’ocultació, ja que per poder revelar primer s’ha d’ocultar. La pintura no s’ha d’entendre; quan apareix el misteri, aquest és inefable, s’escapa de les definicions. Per a mi una obra mestra és aquella que et xucla la mirada i et trasbalsa el cos, i no saps ben bé per què. La subtil alquímia de la matèria et permet besllumar o intuir coses que els sentits o la raó no poden copsar. Si agafem per exemple el concepte d’infinit, ens costa d’assimilar-ho, però una imatge, una simple taca de tinta, de sobte, ens el mostra, ens el pot fer imaginar per un instant… És el terreny de l’inaprehensible.

Trobareu més informació sobre l’exposició aquí. 

Jordi Isern forma part d’un col·lectiu d’artistes autoanomenat Cercle de conversa. Un grup format per vuit artistes: Carles Torrent, Fèlix Ametlla Oriol Teixidor, Maria Mercader, Pep Aymerich, Jordi esteban, Jordi Martoranno i el mateix Jordi Isern. El dia 17 d’octubre, amb motiu de la jornada interreligiosa que se celebra a Girona, aquest col·lectiu té previst de fer una instal·lació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Una agradable sorpresa retrobar de nou al Jordi i la seva pintura. Feia temps que no en sabia res d’ell. En guardo un bon record de quan el vaig conèixer en un taller de teatre que vaig fer en un centre cívic on ell s’hi va apuntar per conèixer, o si més no, per experimentar el teatre per dins. Recordo que ens ho vam passar bé. Felicitats per l’exposició i pel conjunt de la teva obra.

    • Doncs Enric, la veritat és que guardo un record fantàstic d’aquella experiència, i m’imagino la paciència que deuries tenir amb nosaltres, pobres mortals. Va ser força enriquidor viure la teva passió pel teatre. M’agradaria que ens veièssim, després de…30 anys? Perquè no pujes a Girona i t’ensenyo l’expo? Una abraçada. Jordi Isern

  2. Volvamos entonces a la pintura y acabemos con los problemas lingüísticos… Desgraciadamente esto está muy lejos de ser verdad, la pintura es hoy tan nacionalista como la lengua. ¿Porqué un Warhol vale millones? porque “habla” en inglés americano, lo mismo que Baselitz llegó donde llego por ser alemán.