Jordi Ibáñez Fanés. Psicoanàlisi per un tub

20.04.2019

Doctor en Filologia Germànica i professor d’Estètica i Teoria de les Arts al departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, Jordi Ibánez Fanés (Barcelona, 1962) compagina la seva tasca creativa amb la traducció i l’assaig. Aquest do a l’hora d’explicar-se, de recrear-se en la provatura i l’anecdotari, es detecta amb facilitat a les seves obres literàries. Acaba de publicar Un quartet (Tusquets), un llibre que es podria haver sintetitzat en un centenar de pàgines, i hauria representat una meravella de peça, però la verbigràcia de l’autor, el reclam de la perífrasi i l’excés de documentació històrica han fet que l’extensió es multipliqués –al meu parer, innecessàriament– per quatre.

Jordi Ibáñez | Foto de Glòria Miquel

Un quartet ha estat titllat de llibre rar. No s’adapta a cap gènere literari concret sinó que es presenta com un aiguabarreig de mecanismes narratius. Si bé és cert que conté assaig, retrat, memòries, ficció, diàleg i narració, el llibre no deixa de ser una llarguíssima sessió de psicoanàlisi sense filtres, un anecdotari tenyit de pensaments personals sobre temes literàriament i humanament universals. L’autoficció de Jordi Ibáñez Fanés passa per obrir el seu dietari personal, el d’un jo que narra quatre moments vitals reals. Abans de començar amb els relats, l’autor avisa i aconsella el lector: som davant de quatre peces i això no significa quatre moviments d’una mateixa obra, sinó quatre jornades d’una mena de tetralogia. El consell? Que llegim el llibre en quatre sessions (com si fóssim els espectadors privilegiats de quatre de les seves visites al psicoanalista), desconnectant entre una i l’altra, sense perdre el fil que fa que no siguem davant de quatre escrits sinó d’un quartet. D’acord. Així ho farem.

A la primera part, “La conquesta de la lleugeresa”, l’autor retrata la seva mare de noranta-sis anys i la relació quotidiana que hi manté. El text comença amb una fantasia, passar un any sol en un indret nevat amb un gos i Internet a casa. Som en un any anacorètic, imaginat, anhelat. Un any de purga, de reflexió, de record de veus, de meditació, d’observació, sense esperar res. A partir d’aquí, aterrem a la realitat i el somni s’esvaeix: Ibáñez és fill, el chevalier servant que acompanya la mare i les amigues, fet que comporta un seguit d’elucubracions filosòfiques sobre la condició de fill i la condició de mare més enllà del vincle “i del vincle afectiu del deure i del deure de l’afecte”. És el mateix la seva mare que la Maria Fanés? Admira la mare perquè ha après a donar a les coses i als fets que l’envolten la justa mesura de la lleugeresa. L’edat de la mare el porta a meditar lacanianament sobre la mort, sobre la profunda injustícia que anomenem llei de vida, sobre el temps que ho mesura tot: “i ho penso ara, escrivint això, que em temo –això és el que penso–, i ho penso i ho crec, i voldria no pensar-ho i no creure-ho per no haver-ho de témer”. Un llenguatge que, com a poc, allunya el lector per manca d’empatia.

La segona part, “Valor, piano i desesperació”, és una conversa sobre la propensió de l’autor a admirar (virtut o vici?) pianistes, sobretot Nelson Freire, amb un amic X que viu a dalt de tot de Putxet. Prenen te de bergamota i ginebra. El narrador fa preguntes encadenades i dialoga amb l’amic sobre qüestions extramusicals i extrapianístiques com ara el judici estètic, la transmissió d’admiració, la idea de desitjar feliçment, la obsessió pel piano i el valor o la necessitat lacaniana de mossegar l’art: “Devorar un quartet de Beethoven, un quadre de Cézanne, un poema de… jo què sé… qualsevol de les Elegies de Riba. Mossegar i menjar-te tota la literatura de Kafka. No m’entens. Ja ho veig”. No se l’entén ara ni en molts altres passatges del llibre en què retorça el llenguatge fins a fer-lo obtús. Som, encara, al dietari: “I per això he escrit això, per no oblidar-me de res”. Algun silenci, de tant en tant, és molt valuós. Que li preguntin a John Cage.

La tercera part, “Sant Miquel de Cuixà, o la pregunta sense resposta”, és fatigant, llarga i excessivament documentada. El pretext és una excursió que l’autor va fer amb els seus pares, amics de Josep Pla i testimonis de les seves “llàgrimes sòbries”, al conegut monestir. Altra vegada la psicoanàlisi, aquest cop a partir del concepte d’Urszene, l’escena original, primigènia o primitiva, el narrador escriu sobre un d’aquests primers records de vida. En una excursió, la seva germana es va desmaiar. La van estirar al llit d’un monjo. Ell, en comptes de recordar l’anècdota, es pregunta per què només recorda el “caràcter saturat de llum de l’escena, com de presència en suspens”. D’on surt la llum daurada de Cuixà? Me la invento?

Un quartet acaba amb “Un seminari dissortat i una nit de Nadal afortunada”, un relat que el narrador recorda “com si fos ara”. Després d’assistir a un seminari sobre la sexuació, “una festa de caníbals al tròpic”, i del sopar posterior amb gent poc preparada que no parlava el mateix idioma que ell, Ibáñez Fanés medita sobre l’amor, la paradoxa amorosa, la fricció del desig. A través de moltes (massa) referències culturals, l’autor es planteja preguntes com: De qui ens enamorem? Per què desitgem? De què parlem quan parlem d’amor? El fetitxisme, l’erotomania i, per si fos poc, una anàlisi detallada (massa) de la Carta a una desconeguda de Zweig. Estimem pour le plaisir, conclou. A continuació un flashback ens transporta a una nit de Nadal agradable sis mesos abans del seminari amb psicoanalistes lacanians.

Quan acabes de llegir Un quartet et ve molt de gust passejar una estona pel mercat o visitar una escola d’extraradi per tornar, sobretot, a la realitat del català que ara es parla i baixar dels coturns als quals t’ha enfilat un dels llibres més ardus de la darrera dècada.

Títol: UN QUARTET

Autor: Jordi Ibáñez Fanés

Editorial: Tusquets

Informació: 380 pàg. 19€