Jordi Guardans. La presència del transcendent

28.01.2015

Amb La presència del transparent (Pagès editors, 2014) el poeta Jordi Guardans ha aplegat tota la seva poesia publicada fins ara, més un recull inèdit que clou el llibre: El missatger. En conjunt són vuit poemaris que engloben el període de vint anys (1994-2014). Debutà amb el llibre Tant de bo que siguin les penúltimes penes (Premi Marià Manent de poesia 1993, de Premià de Dalt) amb el qual ja ens mostrava la força de la seva poètica: els motius de la litúrgia cristiana eren transcendits per una mirada humana que feia seva la presència del transcendent per mitjà de la figura dels àngels.

Jordi Guardans.

Jordi Guardans.

 

Els àngels són el pont entre la realitat d’un món macabre i el desig inabastable d’una vida en comú que té continuïtat al llarg del temps: “Hem de fugir ben lluny del bosc macabre / cobert de morts, de tombes i de broma” (IX). El nosaltres va prenent la forma del compromís individual per a la vivència plena i col·lectiva: “Canviem potser els miralls d’una vegada, / lligant el fred més greu i el foc més àvid, / pacificant per fi la nostra lluita / per obeir els estels sense adversaris” (poema IX). És una contraposició entre el món dels morts i el món dels vius; els àngels són aquells que juguen a favor de la vida eterna a la terra. Humans i transcendents a la vegada: “per no destorbar els àngels / quan encenen un nou camí de flames / a les vides / que poden escapar-se / de la tarda / i dels seus crims terribles, / tan enormes / que fan molt delicada / la pregària” (VII).

El poemari té com a punt de partida la imatge visual de l’alba. El jo poètic se serveix de la figura del foll com a agent actiu de la revelació espiritual. El foll ens remet a la mística del Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull i també hi serà present en d’altres poemaris d’aquest volum: “El foll veu els àngels / fent les guerres santes”; “El foll no té cura, / diu que el blat li parla / d’un planeta màgic on pot arribar-se / menjant pa tothora. / Pa de molla blanca” (I). El pa forma part de la litúrgia cristiana i, en el nostre poeta, serà l’aliment d’una nova vida: “cap a un nou món / que no és d’aquí, / el món secret / dels àngels vius” (XIX).

Guardans hi aboca la seva mirada per descobrir els traços que configuren el nostre entorn immediat (el transparent) i dota de sentit i essència els signes que configuren la nostra existència humana. En el llibre següent, El rèquiem blau (Edicions 62, 2002), el poeta homenatja a les àvies mortes en un poemari que és una llarga elegia per tal de trobar la seva veu. La lluna de mort encercla el poeta que declara: “S’il·lumina l’ocell contra l’infern / quan ha parlat la teva mort”. S’acara a la mort de les àvies –no només les pròpies- i fa que sigui una lliçó de vida: “Presonera de sang has resistit / el temps, els anys, les estacions, / si has robat llum a les presons / plori una estrella gran enmig la nit”. Escriu uns versos molt suggeridors, que dibuixen un enigma al llarg del poema i estableixen una escenografia quotidiana o, en ocasions, críptica. El poeta construeix els poemes a partir de l’enigma i de l’el·lipsi, amb referències a l’imaginari dels contes o de les rondalles. És un poemari que formalment és rigorós i brillant. Hi ha espai pel misteri del quotidià i per a la recerca existencial: “”Està cercant el camí / d’un castell / de cristall; / s’ha perdut pel bosc / i enlloc no troba el conte que el va engrescar. / Només recorda / i lluita. / Valent i solitari”.

Guardans fa ús de la revelació com a síntesi de la vivència particular que vol descobrir i, després, comunicar. L’experiència viscuda queda lligada indissociablement al paisatge del transcendent gràcies a l’acció d’escriure un poema en el qual aconsegueix de conservar l’esperit i l’instant de vida plena. Els poemes són allò que diu justament cada paraula de cada vers: un enigma, un oracle. Les segones i terceres lectures d’aquest llibre confirmen que és un dels poetes actuals amb més contingut i versatilitat formal.