Jordi Gràcia: “A l’esquerra li anirà bé si comença a dir la veritat”

2.10.2018

Jordi Gràcia és catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona i col·laborador habitual d’El País. El seu últim llibre és una provocació: malgrat definir-se d’esquerres, ha publicat Contra la izquierda (Anagrama), un assaig breu on critica el que, segons ell, són els bastons a les rodes que l’esquerra es posa a ella mateixa. L’objectiu del llibre no són les propostes socioeconòmiques ni la doctrina ideològica, sinó una manera de parlar, de veure i de viure l’esquerranisme. Contra l’esquerra moralista i grandiloqüent, Gràcia demana ironia, pragmatisme i pessimisme lúcid.

Jordi Gràcia. Foto: Ester Roig

Avís per a navegants: per a un independentista com un servidor, les columnes de Gràcia a El País són material inflamable, perquè l’autor representa l’apoteosi de veure la palla del nacionalisme a l’ull aliè i ser extremadament generós amb la biga en l’ull propi. Per això intento llegir-lo sempre. Cada cop és més important obligar-nos a escoltar allò que ens molesta, i fer-ho amb ganes d’aprendre, sense convertir l’adversari polític en un home de palla que confirmi el nostre biaix. Aquesta entrevista és un exercici volgut per trencar les bombolles intel·lectuals estanques i escoltar bones idees malgrat la discrepància política visceral. Conscient d’això, el primer que fa Gràcia quan ens trobem al Bar Estudiantil, davant de la Universitat de Barcelona, és donar-me les gràcies per entrevistar-lo a Núvol. De seguida m’adono que Gràcia parla com escriu: aconseguint que frases amb moltes subordinades llisquin molt de pressa, amb un vocabulari precís i estructurat i, sobretot, disparant idees gruixudes i provocadores de les que està sobradament convençut.

Ser catedràtic de literatura t’ajuda a entendre la política?

L’única manera d’entendre de veritat la literatura és inserint-la en el seu context historicopolític. Això t’habitua a pensar en termes globals, en els corrents intel·lectuals i polítics que hi ha darrere situacions determinades. Per entendre l’obra de Juan Ramón Jiménez potser pots fer abstracció de l’obra de la Segona República, però no pots fer abstracció de la Restauració en la que creix i madura com a persona.

Els clàssics no són inherentment conservadors?

Seria una falsificació integral pretendre que els clàssics són de dretes perquè pertanyen a la tradició. La qüestió és quin ús fas tu dels clàssics. Naturalment que pots fossilitzar un clàssic, però això és convertir-lo en un subjecte inferior a allò que és capaç de donar. Cervantes va ser utilitzat tradicionalment com una icona de l’espanyolitat i les tonteries més grans del planeta, però Cervantes és un fundador de la modernitat i, des d’aquest punt de vista, seria algú molt més situat al centre esquerra: ironia, humor i intel·ligència difícilment consagren una visió fossilitzada i conservadora de la realitat.

Hi ha novel·les de dretes i d’esquerres?

Per descomptat: una novel·la de dretes o una d’esquerres és la que defensa determinades actituds vitals associades a allò que considerem valors de dretes o d’esquerres. Una cosa molt diferent serà posar-nos d’acord sobre quins són aquests valors en termes absoluts. Més que la discussió abstracta sobre una dreta immutable anhistòrica, a mi em sembla molt més interessant analitzar una dreta en termes conjunturals, que consisteix en determinades decisions en un context cultural i unes circumstàncies determinades. Aquí sí que ens podem posar d’acord i distingir entre dretes i esquerres.

Digues-me exemples paradigmàtics

Tiempo de silencio de Luís Martin-Santos és inevitablement una novel·la d’esquerres Madrid, de corte a checha, d’Agustín de Foxà, és una novel·la de dretes. I un llibre com El Quadern Gris, de Josep Pla, és involuntàriament d’esquerres.

Desenvolupa això últim!

Malgrat la seva posició política conjuntural al servei de la Lliga i de Cambó, amb un nivell de cinisme polític monstruós, l’actitud intel·lectual de Pla com a pensador, com a analista i com a filòsof moral tàcit, em sembla que propicia clarament una actitud de recel, escepticisme lúcid i intel·ligència analítica per desfer fumisteries –en una paraula molt seva- i entendre el funcionament complexíssim de la realitat sense el fatalisme que fingia tenir.

Si la dreta i l’esquerra depenen de cada moment històric, tu et consideres d’esquerres i acabes de publicar un llibre titulat “Contra la izquierda”… què vol dir ser d’esquerres avui en dia?

Creure en l’ús de l’Estat per la protecció de les majories desvalgudes. Majories desvalgudes vol dir la major part de classe mitjanes, no la classe mitjana en singular, que ja ha desaparegut. Pretendre que l’Estat és impotent per la substancial o potencial millora d’aquestes classes mitjanes és renunciar a l’únic instrument que l’esquerra té per modificar parcialment, gradualment i amb enormes dificultats, les condicions reals de vida a la majoria. Tots els que no tenen coixins com l’herència de la iaia, el pis de la tieta o les terres de l’avi, només tenen l’Estat.

I què ha passat amb la defensa de l’Estat perquè ara escriguis contra l’esquerra?

L’Estat del Benestar ha estat la gran conquesta de la socialdemocràcia. Allò va durar tres dècades i va estar molt bé, però es va acabar amb l’onada neoliberal encapçalada per Reagan i Thatcher als anys 80, que va erosionar l’Estat com a instrument al servei de les majories. Des d’aleshores, la socialdemocràcia ha perdut la confiança fins i tot en el seu reformisme d’estat. Per què? El discurs de la socialdemocràcia europea sembla sentir-se culpable de la defensa de l’Estat perquè l’estatalisme com a patologia ha estat monstruós. Però això no fa menys cert que l’estat és l’únic instrument vàlid per defensar les condicions de vida de les majories desvalgudes. La socialdemocràcia continua sentint-se poc còmoda en aquesta defensa, com si el neoliberalisme hagués de retreure-li immediatament els pecats de l’estatalisme de tipus estalinista.

Jordi Gràcia. Foto: Ester Roig

Neoliberlaisme i conservadorisme no són el mateix. Quin és el pitjor enemic de l’esquerra avui?

Són molt diferents. El neoliberalisme és una estratègia política i econòmica de desinflament de l’estat. Com ha explicat Tony Judt, el neoliberalisme no és una cosa tan recent, sinó un projecte conscient i gradual de posar el poder dels diners per sobre del poder dels estats que ve de lluny. El conservadorisme és la perpetuació de determinats costums relacionats amb dones, homosexuals i actituds públiques que no tenen res a veure amb l’economia, un projecte que intenta consolidar injustícies com si fossin naturals o normals. El comunisme va ser molt revolucionari econòmicament i molt conservador en la moralitat.

Creus que tots som una mica neoliberals sense saber-ho, que el neoliberalisme és la ideologia hegemònica avui en termes culturals?

No. El fet que el mercat sigui l’instrument de difusió de qualsevol forma de cultura no significa que sigui necessàriament un productor de neoliberals. Ens oblidem de la quantitat de webs, col·leccions, editorials, etc. que estan difonent discursos molt crítics des del punt de vista econòmic o cultural i que formen part del nostre consum ordinari? Clar que han de recórrer al mercat, però aquesta és exactament la via! El mercat no és dolent per ell mateix, l’ús que fem del mercat és el que pot adulterar un determinat producte. Que les llistes de vendes estiguin plenes de productes banalitzadors de la consciència crítica del personal forma part de la lògica del mercat, però aquest mateix mercat permet crear altres productes que impugnen aquesta forma de conformisme social. No estic en absolut favor de la demonització del mercat, el mercat és el nostre instrument

L’esquerra tradicional ha perdut la confiança en el fons, però, segons tu, també té un problema en el discurs i el llenguatge. Què li està fallant a l’esquerra?

El meu diagnòstic té a veure amb la propensió a la demagògia i el maniqueisme simplificador que l’esquerra de l’esquerra ha fet servir com a instrument d’emergència pública. Entenc que al començament del 15M, Podemos i els moviments socials, haguessin d’accentuar la provocació i la radicalitat demagògica com un recurs per aparèixer com a discurs alternatiu. Però aquest mateix discurs portava dintre una llavor de simplificació, de rebuig de la tradició il·lustrada, que invalidava el seu funcionament en termes de majoria social. Per això, jo crec que partits com Podemos o els Comuns s’han anat moderant a mida que han accedit a quotes de poder significatiu, recuperant el discurs de la racionalitat il·lustrada i deixant d’enganyar amb claims i horitzons impracticables. Però el llast d’això em sembla que és un obstacle per l’èxit de l’esquerra, en la mesura amb què posa la finalitat en llocs inabastables i, a més, és profundament frustrant, perquè no hi arribaràs mai. Prefereixo un discurs capaç de reconèixer les resistències de la realitat abans que fer-nos creure que la realitat és vulnerable.

Però es pot fer política sense un discurs excessiu i demagògic, sobretot quan els altres també van a totes? Al llibre expliques que a l’esquerra li falta ironia però… una política irònica mobilitza a les masses?

El que reclamo és una forma d’honestedat que cristal·litzo en la ironia. Aquesta ironia vol dir dues coses: un instrument de coneixement que ens permet saber on volem anar i, alhora, la terrible dificultat d’arribar-hi. Quan ens impregnem del discurs il·lús, del discurs de la il·lusió emotiva, ens estem fent un molt mal favor si el que volem és arribar a determinada quota de reforma.

Quins polítics han fet servir aquesta ironia? I quins fan el contrari?

L’antiexemple més clar seria l’esquerra molt recent, el discurs inicial de Podemos, fent-nos creure que allò que proposaven es podia fer. Els models irònics en el sentit d’instrument de coneixement em sembla que tenen a veure amb la socialdemocràcia menys arravatada i més pragmàtica. Ara posar exemples sonaran tan malament… però mira, em fa l’efecte que si digués un Willy Brandt, un Helmut Schmidt o un Felipe González ja en el poder, estaríem parlant d’una cosa semblant: una socialdemocràcia que no nega la dificultat de la transformació.

Això sona a pragmatisme, i tots els que parlen de superar la divisió entre dretes i esquerres, com si fos una cosa obsoleta, parlen d’abraçar el pragmatisme.

A mi em sembla que el pragmatisme d’esquerres és un pragmatisme virtuós. El pragmatisme és un instrument d’aplicació de reformes modestes, graduals, no il·luses. Crec que ser d’esquerres no és canviar la realitat d’aquí a l’any 2084, sinó en els pròxims 10 anys. El pragmatisme com a virtut, no com a claudicació, vici o renúncia. El descrèdit del pragmatisme dins l’esquerra em sembla una de les formes d’autodestrucció més perilloses. I això, per cert, val per l’independentisme.

De seguida parlarem de lo nostru però abans: en una suposada agenda pragmàtica d’esquerres, quin és l’ítem més urgent?

La restitució parcial i gradual d’aquells elements que l’hegemonia de la dreta dels últims anys a Espanya i del nacionalisme conservador a Catalunya han anat retirant a l’estat del benestar. Això són conquestes possibles. Coses com ara restaurar la llibertat d’expressió retallada, per descomptat, però, sobretot, cal lluitar contra un paquet de mesures que formen part del pitjor de la dreta catalana i castellana, allò que popularment anomenem retallades. Governar és decidir on retalles, i la decisió de retallar la podem acceptar tots, però uns retalls són de dretes i altres d’esquerres.

Una provocació: tu vas escriure contra l’intel·lectual melancòlic, i ara fas una defensa a ultrança de la socialdemocràcia de temps passats. No t’has convertit en el mateix l’intel·lectual melancòlic que denunciaves?

El intelectual melancólico (Anagrama) anava contra els que detecten un esfondrament global de tot perquè han deixat de comprendre amb els canvis que hem viscut en termes tecnològics, polítics, socials. Potser sí que ara l’intel·lecutal melancòlic sóc jo, però no m’hi sento: jo fa tres mesos que estic eufòric!

Per què estàs eufòric?

A tu no et sembla que fa tres mesos que han canviat les coses en termes de clima i d’actitud? A l’1 d’octubre i el 27 d’octubre del 2017 van estar passant coses democràticament gravíssimes. El fet que hagi desaparegut la sensació d’amenaça institucional a la convivència democràtica no té cap sentit? Què reclamava jo en els meus articles? La restitució de la política com a via de resolució de conflictes. D’estar 7 anys sense que es reunissin el govern espanyol i el català hem passat a 12 reunions en 3 mesos. Potser ho diu un socialdemòcrata melancòlic, però si això no és millorar, no sé què ho és.

Va, ha arribat l’hora de parlar del tema. Al llibre dius, literalment, que ser independentista i d’esquerres és impossible. Però t’he llegit amb opinions més matisades sobre això. És possible ser independentista i d’esquerres?

Em sembla difícil distingir un independentisme unilateral [subratlla molt l’adjectiu] que no tingui en compte les condicions de creixement d’aquest país, i aquest país és Catalunya. Les condicions han estat de tal nivell de transversalitat, barreja i mestissatge que em sembla il·lusa la pretensió de construir un sol poble, que és una mentida flagrant des de qualsevol punt de vista històric, sociològic, fraternal… el que vulguis. Aquí no existeix un sol poble, sinó molts, i dins d’un d’aquests pobles hi ha la nació catalana, cosa que no em causa cap preocupació. El que em preocupa és la voluntat de simplificar una realitat complexa. Veig pèrdua, i no guany. No acabo de veure què té de positiu l’autoidentificació d’un sol poble amb una societat com la que vivim ara. No veig què té d’esquerres això –i si parlem de Països Catalans, imagina’t!-. Si analitzem la trajectòria de l’estat espanyol, l’independentisme em sembla un projecte menys afavoridor de polítiques socials que donin suport a les majories d’aquest país, no només les que es mobilitzen molt legítimament tots els 11 de setembre, sinó de les altres majories que no es mobilitzen i tenen traïcions familiars, mentals i culturals que no sintonitzen en absolut amb això. L’enfrontament i l’escissió radical promoguda entre uns i altres per l’estat, i aquí l’estat és la generalitat, em sembla un pecat democràtic.

Jordi Gràcia. Foto: Ester Roig

Malgrat tot, sé que mai has tancat la porta a una independència seguint una via escrupolosament democràtica

Jo em resignaré. Si aquí aconseguim fer un referèndum amb neutralitat institucional, pactant els temps, on tothom pugui parlar a les institucions públiques, l’estat a Catalunya es manté neutral, i surt un resultat del 55 o el 60 per cent d’independentisme, jo callaré, em resignaré i em semblarà democràticament inapel·lable. I em preguntaré què collons hem fet malament. Però, ara mateix, el nivell d’enquistament del problema al qual ens van conduir els anteriors governs –espanyol i català- és tan gros que l’única estratègia que veig viable és la de lentitud, cuidant molt el to i començant a destensar per via de declaracions, de gestualitat barrejada amb fermesa política, tal com està fent Pedro Sánchez.

Parlant de gestualitat i llenguatge polític, i així deixem la processologia, que no és el tema de l’entrevista. Al teu llibre ataques la correcció política, un fenomen cada cop més present en el debat esquerra-dreta. Què és el que tu anomenes “fonamentalisme de la correcció política”?

La hipòstasi d’una bona idea, la inflació exagerada d’un bon projecte. Clar que les idees de la correcció política són bones, a un negre no dir-li negrata ni a un homosexual maricón, com ha fet fa poc Arcadi Espada (que necessita cridar l’atenció constantment perquè ningú oblidi que és l’enfant terrible del periodisme espanyol). Per descomptat que estic a favor de l’adaptació del llenguatge a les  noves condicions socials, morals i legislatives en les quals vivim. El que no m’agrada és convertir-lo en una llei fatal, en un fonamentalisme, a la prohibició de l’humor. Ara sembla que s’ha de vigilar molt amb fer segons quins acudits, però si podem fer acudits sobre heterosexuals, hem de poder fer-los de la mateixa manera sobre homosexuals. Això és faltar al respecte? Em fa l’efecte que no. Ridiculitzo aquestes noves banderes, com la de la correcció política, convertides en noves fes, que en la mesura que es converteixen en nous dogmes, em semblen irracionals.

I què opines dels que demanen eliminar el gènere de la llengua?

No hi ha discussió. Podem adoptar la llengua als usos reals de la nova societat perquè té nous valors, noves lleis, però la llengua no té gènere, cony! La llengua és una convenció, no hi ha cap lloc on estigui dit que “arbre” és “arbre”. Són batalles molt engrescadores però poc solvents.

La major part d’aquests projectes surten de departaments universitaris. Per què l’esquerra és hegemònica a les universitats?

Si la universitat no és part de la mobilització crítica d’un país, és que ha deixat de ser universitat per convertir-se en una escola de formació de nous empleats. És natural que la universitat sigui capaç de generar un discurs crític en relació a la història, a la política, a l’economia, a l’art, etc. Si no estem per això, no sé per què collons estem. La nostra funció no és “transmetre el saber”. Estem per inventar, per gestar coneixement. És natural que la institució universitària propiciï aquesta forma de rebel·lia i d’agitació. Podemos és el cas paradigmàtic d’aquestes propostes, siguin encertades o no. Si la universitat no és un laboratori d’idees, no és res.

Quin és el futur de l’esquerra?

En termes de basculació històrica, després de l’hegemonia dels últims 30 o 40 anys del neoliberalisme i de les seves conseqüències destructives d’abast global, no crec que sigui del tot il·lús pensar en una rebasculació cap a la presa de consciència de la socialdemocràcia com a refugi i com a instrument d’esperança i protecció de les classes que han viscut una degradació objectiva dels seus nivells de vida i aspiracions. Això passa per l’enfortiment dels estats, una major integració federal com la que es vol aconseguir a Europa i, com deia el socialdemòcrata alemany Martin Schultz en una entrevista que vaig llegir fa poc, crec que es pot produir un enfortiment de la socialdemocràcia si aquesta es preocupa per dir la veritat. A l’esquerra li anirà bé si comença a dir la veritat.

Jordi Gràcia. Foto: Ester Roig

 

Què vol dir ser d’esquerres avui? Tenen sentit l’esquerra i la dreta en una època on ja no es parla d’ideologies? Com es relaciona la cultura contemporània amb aquesta divisió política tradicional? Aquesta quinzena, a Núvol parlem sobre l’esquerra al segle XXI i volem que ens feu arribar la vostra opinió -i la vostra experiència- al correu opinio@nuvol.com, Twitter o Instagram amb el hashtag #EsquerraNúvol per fer-vos participar en el debat i recollir les vostres idees.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Les respostes del Dr. Gràcia estan molt bé, i són dignes d’un intel.lectual. Ara, als polítics (tots: de dreta i d’esquerra) la veritat -la “realitat”- no els interessa. Volen imposar la seva “veritat”, creada per al seu interès o la seva ambició. Per això la gent normal i corrent no entén els seus dirigents.

    • Hauries de llegir un amica millor, digne d’un intel·lectual dius?. Aquest senyor és força intel·litent però no té cap veritat absoluta i si molta idiologia espanyolista, desnaturalitza el per què de les coses, com si jo dic “el castellà és parla a catalunya i és una llengua més a catalunya com quaslevol altre o el català”. I ho dic obviant la imposició lingüística del castellà d’ença de 1714 i fins… 40 anys? No, ara també. Amb tot un seguit de petites llies, esmenes, etc. a part de l’evident, l’única llengua per obtindre la nacionalitat és el castellà, aquí o a León.
      El poble català ha d’acceptar de ser una minoria indígena al seu territori mentre que el poble Espanyol pot ser, dins de certa diversitat, l’hegemònica, i adoctrinar en la història castellana i en el castellà – única llengua obligatòria per la nacionalitat i única llengua “útil” a Espanya tal com està plantejat l’Estat-?. Quins collons.

  2. En Gràcia, no només fa gràcia (allí): és diví, majestuós.
    Sobta, però, que tingui els antics, seculars i (ep!) socialdemòcrates banderarogístics psocialfelipiestes paràmetres solerturans (ai!) inamovibles, per mirar a través dels vidres de les ulleres bifocals la realitat del país (Catalunya, vol dir).
    Amb la banda de mirar d’a prop, mira enllà de l’Ebre desdibuixat i el veu bondadós entre la bruma, desitjable, envejable, sòlid (=socialdemòcrata), habitat per intel·lgents ciutadans populars, fervents seguidors de la socialdemocràcia i de la democràcia més o menys social, en hermosa convivència. Solidaris perquè ens accepten com a espanyols en la seva immensa generositat acollidora. I que ens estimen d’allò més, ens valoren i ens respecten… com mereixem! Amén
    Pel cantó de mirar lluny, veu que tot català és burgès i de dretes, que al país (oidà!) tenim 2 milions llargs de burgesos (alguns difressats de modestos treballadors) que fem funcionar negocis i indústries enriquint-nos sense treva i explotant els Delegats d’Hisenda del país pròsper dels toreros. O sigui que som fastigosament rics, de dretes, falsos, indecents, insolidaris,gens demòcrates, encara menys socials i sort en tenim que l'”A por ellos!”, malgrat ser cosa d’uns pocs figurants del seu teatre, ens redimirà i ens convencerà, encara més que el Franco.
    Doncs res, bon senyor, endavant amb les ulleres bifocals, penjades al clatell.
    (E pur si muove!)

  3. Quan algú m’expliqui la diferència que hi ha entre l'”esquerra” i la “dreta” en el món occidental, començaré alguna cosa. De moment només veig a una sèrie de pallassos que s’autoanomenen d'”esquerra” i no veig absolutament cap diferència amb els que se’ls atribueix ser de dretes (ja que mai se’n autoidentifiquen). La política començarà a ser creïble justament quan comenci a dir la veritat.

  4. Francament, els historiadors de la literatura castellana han de tornar al segle XV, XVI i XVII i endinsar-se en la manera com s’ha construït. Això sí que és d’esquerres!

  5. Atenció a la frase èpica, de gran intel·lectual: “Tots els que no tenen coixins com l’herència de la iaia, el pis de la tieta o les terres de l’avi, només tenen l’Estat.” Resulta que en la meva observació, conec gent de les anomenades esquerres, sindicalistes actius i treballadors que no han de témer pel seu lloc de treball perquè són funcionaris, hereten pisos de la seva iaia que va venir de Galícia, hereten el pis de la tieta que va emigrar al Canadà, i les terres de l’avi que les va comprar al pagès que se les va haver de vendre. Són casos reals que desmenteixen que aquestes ‘classes mitjanes’ de totes les mides i botons ‘només’ tenen l’Estat que les protegeixi.

  6. Altrament dit, que el poble català ha d’acceptar de ser una minoria indígena al seu territori mentre que el poble Espanyol pot ser, dins de certa diversitat, l’hegemònica, i adoctrinar en la història castellana i en el castellà – única llengua obligatòria per la nacionalitat i única llengua “útil” a Espanya tal com està plantejat l’Estat-.
    “i dins d’un d’aquests pobles hi ha la nació catalana, cosa que no em causa cap preocupació. El que em preocupa és la voluntat de simplificar una realitat complexa. Veig pèrdua, i no guany”. És clar, perquè tu no ets el MINORITZAT AL TEU PROPI PAÍS. Com que no som africans, ser inidgenes a ca nostra no importa.

    Au va, nacionalisme espanyol cru i pelat, de dretes o d’esquerres, però nacionalisme espanyol.

  7. M’agradaria saber per què perdeu el temps entrevistant aquest senyor, que ja té al seu servei El País, i viceversa.

  8. No sé si a l’esquerra li anirà bé si diu la veritat, perquè «anar bé» i «veritat» no són conceptes que lliguen molt sovint. En tot cas, m’ha interessat l’article pels motius assenyalats a l’inici, perquè és bo saber com mos pot vore algú que no compartixca les nostres posicions. I, finalment, convindria pegar-li un repàs al text per a esmenar alguns descuits ortogràfics («disparant idees gruixudes i provocadores de les que [?] està sobradament convençut») i de picatge («podem adoptar [?] la llengua als usos reals de la nova societat»).