Jordi Duran: “Hem passat del rasta al gafapasta”

3.09.2018

Jordi Duran inaugura aquest dijous la seva vuitena i última edició com a director artístic de FiraTàrrega. Han sigut dos mandats de quatre anys, on després de molt batallar ha aconseguit canviar algunes coses a la capital de l’Urgell. “Hem passat del rasta al gafapasta”, com deia un tuit de fa uns quants anys, i que ell recorda divertit. Conversem amb el responsable d’un dels mercats estratègics de les arts escèniques Catalunya, que gaudeix d’una salut de ferro i que es reinventa amb regularitat.

El director artístic de FiraTàrrega durant el període 2011-2018, Jordi Duran. © FiraTàrrega.

Com vas arribar a ser director de FiraTàrrega? Quina és la teva història anterior?

Jo vaig estudiar Hispàniques a la Universitat de Girona a començaments dels anys noranta, que va ser un moment fabulós. Era una època on hi havia molts diners, i les activitats culturals desbordaven les facultats. A mi em va atrapar l’Aula de Teatre. Allà vaig conèixer la Mercè Mas, que venia del Talleret de Salt, i al mateix temps era quan començava l’activitat de Bitó, el Temporada Alta, etc.  Els alumnes vam tenir el privilegi de tenir gent molt bona: el Salvador Oliva ens explicava tot Shakespeare, la Mercè Saumell parlava de la Fura dels Baus, anàvem al teatre cada setmana, fèiem xerrades amb els actors… Quan vaig acabar la carrera vaig venir a Barcelona, em vaig presentar a les proves d’Interpretació de l’Institut del Teatre i no vaig entrar. Vaig seguir treballant i ajudant la Mercè Mas i dos anys després vaig fer les proves de Direcció, i llavors sí que vaig entrar. Jo era dels grans, perquè ja havia estudiat abans, de la quinta del Pau Carrió, el Pere Faura, l’Alejo Levis, la Isabel Díaz, l’Esteve Soler… Vaig fer la tesina però no vaig acabar la carrera, perquè em vaig enfadar molt i em va agafar un atac de pànic: per la pressió, per la casa, pel projecte… I la cosa es va desactivar sola. Què va passar llavors? Que vaig conèixer gent molt interessant. I automàticament, quasi sense voler, la vida et col·loca en famílies, perquè en aquest país funcionem així. Vaig treballar amb el Xavier Albertí, li vaig fer d’ajudant de direcció a Orgia, del Pasolini, i als del Lliure els deuria agradar com treballava perquè em van oferir una suplència per portar la producció de l’Espai Lliure. Era l’època del Josep Montanyès, la temporada 2002-2003. Aquesta casa engegava la seu de Montjuic, i em vaig trobar un equip fantàstic i molt unit. Hi vaig estar poc temps, però tinc un amor etern cap al Lliure. En aquells anys hi havia molta feina a fer i la capacitat de treball de l’equip era enorme, va ser un moment molt maco. Em va agafar vertigen: em veia, al cap d’alguns anys, casat amb el Lliure i casat amb algú del Lliure. I passa un boig, un escenògraf excèntric i meravellós, que conec gràcies al Xavier Albertí, i acabo fent d’ajudant de l’ajudant de l’ajudant a una òpera que va dirigir al Festival de Peralada, la Marina d’Emilio Arrieta i Francesc Camprodon. És allà on vaig conèixer el Llorenç Corbella, que llavors dirigia FiraTàrrega. El Llorenç em diu que busca un ajudant, ens entrevistem i em pregunta “Tu com creus que ha de ser això de Tàrrega?”. “Ni idea”, li dic, perquè jo no hi havia anat mai! Des dels catorze anys estava cada estiu esclavitzat, treballant al bar dels meus oncles, a Calella de la Costa. I just acabava el cap de setmana abans de començar l’institut. Vaig estar treballant cada estiu fins a la primera FiraTàrrega on vaig treballar, que va ser el 2003.

M’estàs dient que vas començar a treballar a FiraTàrrega sense haver-hi anat mai abans com a espectador?

Quina inconsciència, oi? Em vaig cardar una santa hòstia, la veritat. Era l’adjunt a la direcció artística, càrrec que ara s’anomena tècnic de programació, un rol més sofisticat. Llavors el director artístic treballava mitja jornada, i jo també. La Mercè Mas va deixar l’Aula de Teatre de l’UDG i em va proposar de continuar-ho jo, perquè de fet aquell era el meu projecte. Vaig poder fer coses precioses, anant de Girona a Tàrrega com un boig. Llavors el 2007 va entrar Jordi Colominas com a nou director artístic, i ell va voler reorganitzar l’equip i fer-lo més compacte. Vaig treballar quatre anys d’adjunt amb el Llorenç, i quatre amb el Jordi.

I el 2011 es va convocar un concurs.

Un concurs tancat. Pensa que era un altre moment, fer això ara mateix seria impensable. Ens vam presentar una sèrie de persones que ells havien preseleccionat, sembla que la meva proposta va quallar i des del 2011 fins a aquesta edició. Ara, lògicament, es farà un concurs obert. El 2013, quan vaig complir un mandat, el projecte encara s’estava desplegant, i vam decidir amb el consell d’administració de seguir quatre anys més, fins al 2018. I aquest any plego, per la meva salut i per la de tots plegats.

Com és la FiraTàrrega que et trobes el 2003 i com és la FiraTàrrega que deixes el 2018?

FiraTàrrega no és meva. No és del director artístic d’abans, ni del d’ara ni del de després. És dels targarins. La fira és un animal viu que cada director porta com pot. Cada generació o nova direcció artística ha pogut treballar sobre terra que algú altre havia llaurat anteriorment. Seria molt lleig posar-me medalles. Si jo he pogut treballar és perquè abans es va fer una feina prèvia. La fira és un gran vaixell, un buc difícil de controlar, perquè si vires massa ràpid s’enfonsa. Quan hem pogut fer canvis ha sigut perquè anteriorment s’havien fet tots els passos previs necessaris. I els canvis no tenen només a veure amb la direcció artística, sinó amb la direcció executiva. “I am the money”, com diuen a Casino Royale, la pel·lícula del James Bond. Al final els diners manen. És a dir el nostre director executiu, el senyor Oriol Martí Sambola, en aquests moments. Em considero un privilegiat: hem treballat molt bé perquè han confiat molt en el nostre equip i s’ha donat una alquímia que no passa a tot arreu. Per tant, calles i dones les gràcies. Amb l’ajuntament, amb els ministeris, amb la Generalitat… amb tothom hem estat molt bé.

El gran estrès que ha patit la fira, aquests anys, és que ens ha tocat treballar en un moment difícil. Vam començar el 2011, amb la  crisi i les retallades que van afectar a tothom, i tot va caure en picat. Encara ens estem remuntant ara. El nostre projecte pretenia obrir tres camins: la formació, el suport a la creació i l’exhibició. I això també ens fa entrar  en contradicció i en crisi màxima. Ho  estem fent malament: com pot ser que una de les tres potes ens porti molta més feina que les altres? Amb el Suport a la Creació no ens inventem un programa de coproduccions, perquè una fira no coprodueix, no som el Grec. Com actuem perquè tothom pugui estrenar amb les millors condicions al setembre? Treballar a l’espai públic és molt delicat. Pots portar una peça que funciona en un altre lloc i no funciona, depèn de molts factors externs. Tu en una sala ho tens tot molt controlat, al carrer no. Quantes companyies s’havien arruïnat, amb el regal enverinat d’inaugurar la Fira? La ciutat buscava un centre de creació i en realitat ja el teníem: una sèrie d’instal·lacions a les que no es donava ús. Els primers quatre anys aquesta gestió la vam repartir amb l’Anna Giribet, i ara hem aconseguit que hi hagi una persona que faci la producció del Suport a la Creació. Bravo. El Gerard Feliu, adjunt al cap tècnic de la fira, té dos rols, ja que també és responsable del teatre municipal, com a tècnic de l’ajuntament. Al final el més important no són els diners, és una altra cosa. És poder oferir un espai d’assaig i d’allotjament, les eines tècniques, el coneixement del carrer. Un espectacle com Kamchatka és meravellós, però produir-lo és un malson. Amb això ens hem anat entrenant i ara podem oferir un acompanyament a les companyies.

La meva primera experiència com a espectador a FiraTàrrega va ser a mitjans dels anys noranta. El que més recordo és la massificació, els bongos dia i nit a la zona d’acampada i que totes les places estaven tan plenes que era quasi impossible veure res. Quan hi vaig tornar, el 2011, em va semblar que tot estava molt buit.

A cop de programació i amb bones campanyes de comunicació hem aconseguit convertir-nos només en una fira d’arts escèniques. Crec que hem fet que el públic de FiraTàrrega sigui menys zombi. Abans la gent venia aquí com si anés a un mercat medieval, a passejar, “a veure què trobem”. Crec que la nostra insistència amb el públic ha ajudat a canviar les coses: la informació que donem, la creació d’itineraris… Encara hi ha gent que puja un dia a Tàrrega sense haver mirat abans el programa i es troba que els espectacles de pagament estan exhaurits, i si no es fan una mica de pla per anar de plaça en plaça es poden sentir perduts. L’any passat notaves els carrers més tranquils, però entre espectacle i espectacle hi havia fins i tot corredisses per anar d’un lloc a un altre. Recordo que a l’edició del 2012 em volien matar. “Hem passat del rasta al gafapasta”, deia un tuit divertidíssim. Crec que hem aconseguit oferir un producte molt clar, molt net. Si vols música, vés a un festival de música. Hi ha mil festivals d’estiu. Una altra gran lluita són els mites i els estigmes que encara arrossega la fira: la Tàrrega de la pols, de la calor, de la massificació, del “fa pudor de porc”…

El que fa més gràcia de tot és que això ho acostuma a dir gent que no hi ha anat mai!

Exacte. La veritat és que encara hi ha força desconeixement, fins i tot classisme, també entre la gent del sector. Tot el que sigui carrer, espectacles per a tots els públics, més físics, el circ… alguns membres de la professió teatral ho veuen com un art menor. Però bé, ells s’ho perden. Hi ha coses estupendes. FiraTàrrega és molt addictiva.

L’espectacle inaugural de l’any passat, urGENTestimar –una acció performativa de 40 hores de l’artista Ada Vilaró i el científic Josep Perelló– va suposar un punt d’inflexió? Com va rebre la població de Tàrrega aquesta proposta de treball comunitari i científic?

El gran actiu de la Fira d’aquests darrers anys ha estat el risc. Perquè no arrisquem. Quina mena de món volem representar? Hi ha molts tipus de carrer, hi ha moltes maneres d’inaugurar FiraTàrrega. Parlem molt de teatre inclusiu, però tinc la sensació que encara no ens ho acabem de creure. Estic fart d’agrupar la inclusió en una categoria diferent, al final del programa. Si fem tallers ocupacionals en jardineria, fem-ne en arts escèniques també. L’Ada va aconseguir un estar en escena que em va quedar clavat a la memòria. Havia vist algunes de les seves peces i vaig veure clar que havia d’obrir la fira. El tema de l’any passat era la participació, però com podem fer participar tot un poble? O ets la companyia Royal de Luxe o ets Ada Vilaró. Vam topar amb tots els problemes de producció, d’inexperiència nostra i de la companyia, d’incomprensió dels espectadors… Va ser un gran aprenentatge. Un espai d’exhibició ha d’estar obert, i en aquest cas aquesta peça tocava molt als espectadors, i per diversos motius. Veure aquella catarsi final a la Plaça Major, amb 250 persones plorant, va ser quelcom molt fort. Jo tenia una parella d’amics, que en aquell moment s’acabaven de separar: els vaig veure junts i amb els seus pares. Clar que sí! Siguem-hi tots! Estimem-nos, veiem-nos, entenguem-nos, siguem aquí… Siguem-hi. Hi ha gent que va entendre la peça com una boutade, com una rucada, em van dir “Això ja s’ha fet”… Ja estic cansat de la gent que et diu que tot ja s’ha fet abans. Hi havia quelcom de veritat molt fort. N’hem fet de sonades, eh? Alguns cops em volien matar. Però Tàrrega és per a tothom.

En tractar-se aquesta de l’última edició que dirigeixes, has posat tota la carn a la graella o l’has encarat com si després encara en dirigissis més?

Aquest any hem pogut apostar per una companyia com Adhok-Immortels, que fa molt temps que batallava per portar a Tàrrega, i dels que veurem tres espectacles. És un tipus de teatre de  carrer que proposa una recepta pels professionals, i al públic també li encantarà. Amb la inauguració aquest any tenia ganes de proposar una peça que fos diferent, per això hem programat La tortue de Gauguin, de la Compagnie Lucamoros. És un homenatge a la condició efímera de l’art. En aquest món que estem, cada cop més tecnològic (que en sóc molt fan, que consti) hi ha quelcom que només pots fer present en escena, amb ombres i pinzells. A la resta de programació hi ha coses molt noves, noms que aquí ja coneixem i peces en procés de creació. El que més m’agrada és sortir del context. Saps què passa? Em comença a molestar el context. És molt fàcil (o no tant) cagar-se en tot quan estàs a un teatre o en un museu, però per què no puc cagar-me en tot al carrer? A l’assaig obert de les accions al carrer de la Diana Coca estàvem cagats. I jo ho he estat molt poques vegades, de cagat. El carrer té aquesta capacitat de transcendir: rellegim l’espai públic i ens posem en crisi. Al final és una fira, i el Mike Ribalta, el Cap de l’Àrea de Professionals, em diu: “Jordi, però això com ho vendrem?”. I en aquests casos ens ho podem permetre. Com en la proposta #Moneyforfree, del John Fisherman, que regala diners als espectadors: hem tingut uns debats molt rics, fins i tot a dins del mateix equip de la fira.

Aquest any hi ha força espectacles que fets per creadors que han passat pel Postgrau de Creació en Arts de Carrer.

Tenim la companyia Silere, que són la Maria Capell i l’Andrea Paz. Són dues creadores que  considero superdotades. Estic molt feliç d’haver tancat el cicle. No van arribar a Fira de l’any passat amb la peça que porten ara, que vaig veure a Xile aquest gener. És al·lucinant. Els temps són molt importants, a l’hora de tenir un espectacle llest per presentar-lo al carrer. També tenim la Claudia González i la seva companyia D’Jade, que presenta l’espectacle itinerant Othli, al riu. Del Postgrau també n’ha sorgit la companyia Emilia Gargot, que estrena ZH o 36 milions d’anys a 120 km/h.  I a l’espectacle Mexicatas, del Cor de Maguey, on vuit actrius mexicanes residents a Catalunya expliquen la seva experiència a partir d’una dramatúrgia de Sergi Belbel, tres d’elles són exalumnes del Postgrau.

Mirem ara al futur més immediat. Com creus que hauria de ser la futura directora de FiraTàrrega, la primera en tota la història?

Jo vaig dir que haurien de ser dues dones, a l’entrevista que em va fer la Judit Porta per la revista Godot. Potser el titular no es va entendre gaire. Quan dic dues dones no parlava d’un tàndem creatiu, sinó de dues dones ocupant la direcció artística i l’executiva. Crec que les dones han de manegar més diners i tenir més poder. Estaria bé que la futura directora artística escoltés l’equip, el sector, la ciutat, que hi vivís, que fes molts cafès amb els veïns, que escoltés a les padrines i els padrins… Els targarins sempre en sabran molt més, de la fira, que qualsevol director artístic. Però al final és fàcil, va sola.

Viatges força pel món, visitant fires i festivals. Què enveges? A quina t’agradaria assemblar-te?

Cadascú té els seus actius i els seus passius. Tàrrega és una bombolla, i jo he tingut el privilegi de poder viatjar molt i veure moltes coses. Em torna boig Mèxic, com a paisatge contradictori, com a espai impossible, viu, fèrtil, que es desborda. I hi he vist mostres amb quaranta mil espectacles, m’he mort de cansament… A Estocolm vaig veure una peça dels suecs Poste Restante, en un asil, que em va meravellar. A Estats Units em van convidar a l’APAP, una gran conferència del mercat americà, que té lloc al gener, a l’hotel Hilton de Nova York. A nosaltres ens van convidar tres anys seguits. Jo tenia una idea molt preconcebuda dels americans: el món neoliberal, el show business, només busquen els diners, etc. I vaig al·lucinar com han superat el màrqueting tradicional i la manera d’omplir els seus teatres des de lògiques molt bèsties. Lluiten perquè realment el teatre arribi a tothom, fan inclusió pura i dura. Em va tornar boig. Després ho apliquen al mercat, és clar.

Com t’agradaria que fos FiraTàrrega d’aquí a deu o quinze anys?

Molt fàcil i molt simple: que fos una fira que intentés escoltar la societat del moment. Que no donés l’esquena o s’entestés en fórmules o maneres de fer antigues o superades. Estem rodejats de vicis i tics. Sortir de la zona de confort, que no deixa de ser un altre tic. Només això.

 

 

FiraTàrrega 2018 tindrà lloc del 6 al 9 de setembre. Podeu consultar els espectacles i els horaris a la seva pàgina web.