Jordi Díaz Alamà, l’evolució necessària

És una d’aquelles tardes assolellades d’estiu. Sóc al Poblenou, davant de la Barcelona Academy of Arts, una de les escoles d’art més potents de l’estat. Hi sóc per trobar-me amb en Jordi Díaz Alamà, artista, director de l’escola i Premi de Pintura de la Fundació Vila Casas l’any 2016.

Quan entrem a la Barcelona Academy of Arts passem per sales plenes de bustos, cavallets i molta olor de pintura. Mentre em dirigeixo al seu estudi topo amb algunes de les obres que formaven part de l’exposició Clásicos Desollados que li va organitzar la Vila Casas la passada tardor. Per qui no el conegui, en Jordi és un dels màxims exponents de la pintura figurativa del país, i en aquesta sèrie prenia els clàssics de l’art per antonomàsia -com Velázquez, Goya, Manet o Delacroix– i els reinterpretava sota la mirada contemporània, reciclant-los i actualitzant-los als temps, tot convertint-los en obres noves que gaudien de l’aura dels originals, i potser d’aquí el seu gran èxit.

Quan arribo al taller m’adono que poc rastre queda d’aquells clàssics. Les teles amb les quals està treballant anuncien canvis. Es tracta de l’evolució necessària que tot artista ha de seguir per descobrir-se, per definir el llenguatge personal que el fa únic. Ell mateix és conscient d’aquesta necessitat de canviar, de seguir treballant i evolucionar. Això fan els artistes. Si no, poden caure en l’error de repetir la fórmula que els és pràctica i còmode, i l’art no entén de comoditats.

Però a en Jordi li agraden els reptes, i tot i que sabia que ser artista no era un camí planer, sobretot en un món que tendeix a menystenir les humanitats, s’hi va tirar de cap. Amb 32 anys dirigeix no sols la seva carrera artística -i amb èxit- sinó també una de les escoles d’art més rellevants i úniques de l’estat. Única perquè conjuga el pla d’estudis d’una acadèmia pròpia del vuit-cents amb les necessitats i modernitats del món contemporani.

Quan li preguntem pel futur, ho té clar: canvis. Deixar enrere l’art figuratiu no sembla un objectiu sinó més aviat un pas més a superar. De fet, s’adverteix amb les pinzellades de les seves últimes obres, traços que tot i no ser del tot lliures, dibuixen nous horitzons. Ell mateix ens ho confirma: vol seguir aquest camí d’autodescobriment i veure de què és capaç.

El que vindrà doncs, és un gran pas endavant, però tot i així comptarà amb un clàssic: la representació de la Divina Comèdia de Dante, concretament l’infern. Un repte al qual s’han afrontat grans artistes, transformant les paraules en imatges, tot donant una visió nova i personal a una història interpretada per mestres com El Bosco, William Blake o Gustave Doré. En Jordi il·lustra el seu infern personal creant visions despullades d’arquitectures gairebé apocalíptiques, però sense perdre de vista aquelles models que el precedeixen.

Ens confessa que fins ara el mercat de l’art li ha sigut amable. Tot i que les grans institucions culturals i els marxants són condicionants directes en la creació i promoció de l’art -en detriment de la mateixa expressió artística- per a ell la creació no hauria d’estar lligada a ningú ni tampoc ser per a ningú, sinó que hauria de volar lliure.

Acaba citant a Picasso i aquella frase que deia que la inspiració t’ha de trobar treballant, tot reconeixent que no és feina fàcil. Per això es dedica a fer més d’una obra alhora: així, de ben segur, la inspiració el trobarà i el resultat el veurem ben aviat.