Jordi Díaz Alamà: I els teus ulls, on van?

13.11.2017

Jordi Díaz Alamà té trenta-un anys, però en el món de la pintura ja ha pogut crear-se una base suficientment forta com per trencar-la i innovar. Pintor clàssic de tècnica realista, exposa a Can Framis, una de les galeries de la Fundació Vila Casas, l’exposició #ClásicosDesollados, en la qual trenca amb tot el que ha après a base de soterrar l’art clàssic amb capes i capes de blancor i modernitat.

El pintor Jordi Díaz Alamà al seu taller | Foto: Barcelona Academy of Arts

El 2015, Alamà va pintar el mural La Creu del Jubileu a l’església dels Dolors de Vic i va quedar-ne esgotat. Empatxat de figuració i classicisme, va decidir que estava fart d’ensenyar que sabia pintar, i va voler crear una obra on la tècnica ja no fos el més important. “Ara comença la llibertat”, diu mentre ens ensenya les peces exposades a Can Framis, que es poden veure fins el 21 de gener del 2018.

L’artista de Granollers va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barelona, on ara imparteix classes en el departament de dibuix. A part, va realitzar estàncies amb el pintor Guillermo Muñoz Vera a Chinchón (Madrid) amb la Beca Fundación Arauco, amb el pintor Antonio López gràcies amb la Beca Cátedra Francisco Goya, i amb el pintor noruec Odd Nerdrum.

Les tècniques pròpies dels grans mestres del segle XIX les va aprendre a Itàlia, a The Florence Academy of Art. El setembre de 2013 va inaugurar el seu projecte educatiu Barcelona Academy of Art, on dóna classes de Dibuix i Pintura i on té ubicat l’estudi. El 2016, va guanyar el primer Premi de Pintura de la Fundació Vila Casas amb l’obra El trono de Hamelín, i per això ara la Fundació el premia amb una exposició individual al museu de pintura contemporània.

Només entrar a la sala veiem un retrat d’un home amb pajarita que ens semblaria elegant si no fos perquè als peus hi té una bossa del McDonald’s tirada al terra. Aquesta és l’única obra de l’antic Alamà que veiem a l’exposició, i ens permet entendre el canvi entre el que ha fet fins ara i el que ens proposa a partir d’enguany.

I cal remarcar l’enguany, perquè la majoria d’obres penjades a les parets de Can Framis daten del mateix 2017. Jordi Díaz Alamà va veure’s envolt en el repte d’ocupar quatre sales, i va dedicar mig any a pintar compulsivament quadres per omplir l’espai. “No és per desmerèixer aquesta obra, però és una transició”, explica, “Aquest és el moment en què decideixo canviar el classicisme per valors nous”. Aquí veiem, doncs, els primers passos cap al nou camí del pintor.

De fet, els referents no els abandona; només els reconverteix. En aquesta mostra, Alamà agafa grans obres de la Història de l’Art, les pinta aconseguint la perfecció formal que veiem en les seves creacions anteriors, i aleshores, sense pietat, les cobreix de pintura blanca. Un cop aquesta pintura està mig seca, el pintor l’arranca amb les mans, deixant al descobert alguns trossos d’obres de referència de Velázquez, Goya, Géricault, Freidrich, Manet o Degas.

“Vull reivindicar d’on venim, rescatar els clàssics i oferir-los amb un filtre modern”, declara. Les capes blanques signifiquen els temps contemporanis, i darrere, el passat. L’obra queda sepultada per làmines de temps i pintura, i aconseguir-ho situa l’artista en un risc constant: cap capa existeix sense l’altra, i el que hi ha darrere no pot trencar-se tot i quedar amagat. A Díaz Alamà això li serveix per fer proves de plasticitat amb els colors, les textures i les siluetes, de cara al futur.

És especialment curiós una pregunta que fa el pintor: “Davant d’aquesta dualitat entre el passat i el present, els teus ulls on van?”. I és que si bé la pintura és majoritàriament abstracta, les nostres pupil·les malden per enfocar aquella part confusa en què els referents artístics de sempre fan la seva aparició, per redescobrir les classes d’anatomia de Rembrandt o el rai de la Medusa de Géricault.

És així com Can Framis ens ofereix una exposició deliciosa que ens proposa reptes i que ens deixa entreveure que a Jordi Díaz Alamà té un camí molt llarg per davant. El classicisme no s’ha acabat, però ha canviat de lloc en la seva creació: cal que recomposi les seves obres, que desplaci els seus referents. El pintor no tem els canvis, perquè com ell mateix resumeix, “La modernitat és la capacitat de poder triar”.