Jordi Carbonell, combatiu i líric

"Per a mi, el sentiment és fonamental en la poesia; desproveïda de sentiment, no la puc concebre". 'In Memoriam'.

El passat 22 d’agost ens va deixar Jordi Carbonell. El volem commemorar especialment des de «Serra d’Or» perquè va ser membre del consell de redacció i va col·laborar com a crític teatral a la secció de teatre de la revista durant l’època franquista, un moment molt delicat per a la publicació en català. Així, doncs, publiquem l’entrevista que Miquel-Lluís Muntané li va fer l’any 2007 per a la revista. ‘In Memoriam’.

S’ha dit sovint que una casa reflecteix amb força fidelitat el tarannà de qui hi habita. No sé si és així en tots els casos, però l’habitatge on ara som confirmaria plenament aquest axioma. Situat en un carrer de trànsit, però aïllat mitjançant unes finestres de doble vidre, respira calma; per les parets, damunt dels mobles, omplint vitrines i prestatges, hi ha traces que delaten una vida viscuda amb intensitat: piles de llibres, revistes, carpetes curulles de notes i documents, cintes de vídeo, plaques commemoratives, objectes artístics i fotografies, moltes fotografies. I és que Jordi Carbonell i de Ballester (Barcelona, 1924) ha estat, i continua sent, tot i l’edat, un home inquiet i actiu, apassionat per les humanitats i apassionat (aferrissadament apassionat, diria jo) pel seu país i per la seva llengua. Però la seva no ha estat una passió de foguerada ni de tertúlia de cafè, sinó que l’ha vehiculada, des de ben jove, a través d’una activitat acadèmica i pública d’una solidesa incontestable. Carbonell ha estat lector de català a la universitat de Liverpool, catedràtic a la de Càller, membre fundador de la Societat Catalana d’Estudis Històrics i de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, director de la Gran Enciclopèdia Catalana, secretari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i president honorari de la Universitat Catalana d’Estiu. El 1993 les Publicacions de l’Abadia de Montserrat li dedicaven l’edició d’una Miscel·lània.

Tanmateix, aquesta prolífica activitat intel·lectual no li ha impedit dedicar una part considerable de temps i d’energies a l’acció política; va ser un dels promotors principals de l’Assemblea de Catalunya i, ja en democràcia, va promoure el moviment de Nacionalistes d’Esquerra i va presidir l’Esquerra Republicana de Catalunya. Com a reconeixement a la seva trajectòria, el 1984 li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi i el 2001 la Medalla d’Or de la Generalitat. Recentment, Jordi Carbonell ha publicat un poemari que porta el nom d’Hortènsia, l’esposa difunta a la qual el llibre va dedicat. Llegint-lo, trobem que l’home bregat per dècades de docència a les aules i per àrides reunions polítiques s’entendreix fins a escriure: «La nostra Helena és dolça com el son d’un nadó; / quan entra a casa alegre l’emplena de claror.» O bé: «Aire de bon matí, / aire de l’alba: / ran del neguit del cel / un cant de plata.» I és que la sensibilitat és un tot, i qui n’està dotat la pot expressar davant del gos apallissat o del poble sotmès, per la tristesa o per la joia, per la serenor de la pau o pel dolor de la guerra, o per la pura emoció d’admirar la bellesa.

En quins temes treballeu, actualment?

Treballo en l’homenatge a Ramon Aramon i Serra que es prepara amb motiu del centenari. També vaig treballant en les meves memòries; de fet, les començo per la meitat, perquè em va semblar que no tenia interès començar parlant de la meva infantesa i començo per un moment especialment dur, que és quan vaig declarar a la policia en català. Però com que ja tinc vuitanta-quatre anys i, per tant, la meva capacitat de treball no és la mateixa que tenia anys enrere, no vull posar-me cap pressió pel que fa a terminis i m’ho agafo amb tranquil·litat. D’altra banda, també tinc el projecte de treballar en uns reculls d’articles, l’un de caràcter polític i l’altre de textos literaris.

Volia demanar-vos que em parléssiu una mica de l’Associazione Italiana di Studi Catalani, de la qual vau ser cofundador. En quin moment es troba, quines activitats duu a terme?

Aquesta associació va ser creada ja fa molts anys, i ha arribat a assolir una certa importància. Ha organitzat una sèrie de congressos i és una entitat pluridisciplinària; hi ha llengua i literatura, també hi ha història, art…, però, en aquests moments, els qui la porten la condueixen, sobretot, cap a la banda de la llengua i la literatura. Ara mateix hi ha d’altres associacions de catalanística, com l’alemanya, que passen per un moment més actiu i emprenedor.

Jordi Carbonell 25 setembre 2007 ©Tina Bagué

Fa pocs mesos que heu publicat Hortènsia, un llibre de poemes que, per a més d’un que no coneixia aquesta faceta vostra, ha estat tota una sorpresa…

L’Hortènsia era la meva muller. Vam anar junts a la universitat i començàvem a traduir poetes anglesos, entre ells, Edgar Allan Poe, i em van quedar molt, d’ell, aquells mots que diuen: «My darling my darling, my life and my bride», i que vaig posar a l’encapçalament del llibre. Són uns mots que, en un moment determinat de la meva joventut, em van causar una impressió molt forta i m’han quedat lligats a la memòria de la dona amb qui vaig conviure durant cinquanta-cinc anys, i vam compartir interessos literaris, preocupacions polítiques, viatges… i la trobo a faltar molt. El llibre és dedicat a ella, encara que també hi ha poemes que parlen dels fills, de situacions i aspectes que hi guarden relació. De poesia, fa molts anys que n’escric, i continuo escrivint-ne després del llibre. Hi ha èpoques en què ho faig d’una manera més seguida i d’altres més espaiada, depèn de la intensitat del sentiment que m’hi empeny. Per a mi, el sentiment és fonamental en la poesia; desproveïda de sentiment, no la puc concebre.

Això em porta a preguntar-vos si hi ha coses que només es poden expressar per mitjà de la poesia o, en tot cas, si la poesia és la millor manera que tenim per a expressar-les…

Per a mi, sí. Hi ha coses que només es poden dir per mitjà de la poesia. Per a mi, la poesia és sentiment, pensament i forma. I aquests elements s’acumulen en uns certs moments. Jo no sóc un poeta que escriu poesia contínuament, només ho faig quan en sento la necessitat, i l’he sentida en determinats moments de la vida. Però la poesia també és una acumulació de cultura de segles. Hi ha tota una tradició que ens ve de la poesia clàssica grecoromana i de la Bíblia, passant pel renaixement, el romanticisme, i així successivament. I hi ha una tradició pròpia que és molt important: Verdaguer, Costa i Llobera, Maragall, Carner, Sagarra, Riba, Foix, Espriu, Manent, Brossa… Damunt del llit hi tinc un llibre de Joan Vinyoli, que ara llegeixo. Tots aquests poetes els continuo llegint, com també llegeixo Ausiàs March, Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi… Són autors que m’han anat deixant un pòsit, com Kavafis, Baudelaire, Poe… I els clàssics: Ovidi, Virgili, Lucreci…

Quina opinió us mereix la literatura que es fa actualment en llengua catalana?

Catalunya té la seva potencialitat cultural normal, i la literatura catalana és una literatura normal, des de l’edat mitjana. Fins i tot en els períodes de decadència la literatura catalana no ha deixat de tenir figures d’un cert relleu. Hi ha hagut una continuïtat, i aquesta continuïtat no es trenca pas ara; hi ha autors com en Sànchez Pinyol, o en Jaume Cabré, i d’altres, que s’han traduït a un pila de llengües. Som una literatura europea de bon nivell. La projecció de la literatura catalana a l’exterior és un fenomen important i hauríem de poder-la protegir —i actualment ja es fa— com ho fan els holandesos o els danesos, per exemple. Això és una necessitat per a qualsevol literatura. I la projecció de la literatura catalana ja ve de lluny: Verdaguer va ser traduït a moltes llengües, i Guimerà, també. Catalunya és un país de dimensions mitjanes, i en termes culturals, científics i tecnològics, estaria més endavant encara d’allò que ens correspondria per demografia i per territori. Per tant, no hem de tenir cap mena de complex de poble culturalment mancat d’alè, ben al contrari. I, aquesta convicció, no l’hem de perdre.

I la situació de la llengua, com la valoreu?

El català es troba en un nivell que no és com el neerlandès o el danès, que tenen un estat al darrere, però hi està bastant a prop. No tenim un estat, però tenim unes institucions polítiques que ens proporcionen la possibilitat de promoure la llengua. Hi ha una llei de política lingüística que podria ser ben eficaç, però que malauradament no es compleix prou. El català ha sofert unes repressions violentíssimes; per tant, ara se l’ha d’ajudar amb una certa empenta, amb un suport polític decidit. Històricament, el català ha demostrat una capacitat de resistència extraordinària, ha sobreviscut a situacions ben difícils; però ens ha mancat la capacitat de fer que allò que hem sabut conservar es pogués imposar en la vida normal. I, quan dic imposar, no parlo, evidentment, d’abusar dels altres, però sí que es tracta de consolidar el català com la llengua habitual de comunicació al país. I això es fa a tot arreu: els francesos, que tenen moltíssim més poder polític que els catalans, esmercen grans esforços per promoure el que anomenen la francophonie. Doncs nosaltres no podem renunciar al dret d’aprofitar els recursos que tenim per pal·liar el mal que han fet els llargs períodes de repressió de la llengua. Una altra cosa és la normativització, i aquí sí que, en bona manera, la feina ja està feta; pot necessitar ajustaments i rectificacions, com succeeix amb totes les llengües, però el català disposa de gramàtiques, diccionaris i enciclopèdies…

Jordi Carbonell 25 setembre 2007 ©Tina Bagué

Quin seria, doncs, el punt més feble del català, en el moment actual? L’ús social, l’ensenyament, la política lingüística…?

Arrosseguem el problema que la repressió secular que ha patit el català ha marcat la gent, li ha inculcat la por i el complex d’inferioritat. Això comporta coses com, per exemple, la tendència a girar la llengua a la primera de canvi. Hi ha un percentatge important de persones que, així que algú els respon en castellà, passen a parlar-hi totalment en aquesta llengua. És un problema de seguretat, de convenciment. Jo no tinc cap problema per parlar en castellà amb un castellanoparlant que no viu aquí, o que hi acaba d’arribar, igual que ho faria en francès, o en anglès. Però, a algú que fa anys que viu a Catalunya, per què li he de parlar en cap altra llengua que no sigui el català? La repressió ens ha afeblit col·lectivament i el que cal és recuperar el caràcter, el tremp, el sentiment que som un poble com qualsevol altre.

I, què en penseu, d’aquest desencís sobre la situació política de què parlen alguns, de les crítiques adreçades als polítics?

D’antuvi, he de dir que aquesta mena de crítiques les he sentides a tot arreu. En tots els països on he viscut, o que conec bastant, hi he sentit comentaris del tipus: «Aquestes coses només poden passar aquí.» I, pel que fa als polítics, crec que criticar-los d’una manera generalitzada és una postura poc intel·ligent; de persones que es dediquen a la política n’hi ha moltes, de procedències i formació molt diverses, d’ideologies molt diferents, i n’hi ha que ens poden agradar més, d’altres no tant, i d’altres gens. El que sí que tenim a Catalunya, per a mi, és un problema de fons, i és que no comptem per a res a Espanya, tret de xuclar-nos els diners. Això s’ha posat de manifest amb els problemes de l’estiu passat: les apagades de llum, els retards dels trens, l’aeroport… L’Estat espanyol no ens retorna, ni de bon tros, el que necessitem en infraestructures, i ja no cal ni parlar del suport a les qüestions lingüístiques i culturals, en què no solament no ens ajuda, sinó que ens posa bastons a les rodes. Només cal veure el paper que té l’Institut Cervantes, que s’ocupa només del castellà, i és que de la diversitat en parlen quan els convé però, a la pràctica, no se la creuen.

En aquest marc, quin paper augureu al fenomen migratori? Com incideix i com incidirà en el futur en la societat catalana?

La immigració és una realitat, i com a tal l’hem d’assumir i l’hem d’incorporar. Crec que una integració satisfactòria només es pot fer des d’una acció política decidida, i per això la competència en immigració és una de les necessitats més importants que té aquest país. Contra el que pugui semblar, Catalunya, tot i les seves limitacions de poder polític, està en millors condicions per a aconseguir-ho del que ho estan d’altres països. Estats com França o la Gran Bretanya no tenen tradició d’incorporació de nouvinguts, mentre que aquí, tradicionalment, hem anat incorporant, cíclicament, col·lectius nombrosos de població immigrada. La nostra no és una identitat feta de puresa ètnica; som un país de pas i ho hem estat sempre. Un país geogràficament situat de cara a Europa, amb comunicacions fàcils i una mar que ha estat, secularment, una via de comunicació important amb l’exterior i dins mateix dels Països Catalans. La capacitat per a integrar la població immigrada és més gran en un país acostumat a fer-ho que no pas en un país on l’estranger es rebutja. La tradició britànica, per exemple, és profundament democràtica, però no és una tradició de barreja; la nostra, sí. A Catalunya sempre s’han acabat imposant els eixos fonamentals de la catalanitat.

Per acabar aquesta conversa, m’agradaria que em diguéssiu alguna cosa del vostre avi, l’escultor Pere Carbonell i Huguet. Quins records en teniu?

De records en tinc pocs, perquè va morir que jo encara no havia fet quatre anys. Recordo que em somreia i em deia coses, i que m’agafava per aixecar-me enlaire. De més gran, vaig anar coneixent més coses de l’avi com a escultor. Era un home d’una gran cultura, que es va formar a l’Escola de Belles Arts i que es va relacionar molt amb els ambients artístics de la seva època. Va ser professor a l’escola de Llotja i, estèticament, es va moure dins uns paràmetres propers al Noucentisme, tot i que era d’una generació més propera al Modernisme. Hi ha obres seves a diferents ciutats; a Barcelona n’hi ha al parc de la Ciutadella, a la catedral, al Palau de Justícia… També n’hi ha a Santo Domingo, on hi ha el sepulcre de Cristòfol Colom. Tot i haver-lo conegut tan poc, l’avi Pere el recordo sovint, amb un gran afecte, i m’agrada parlar-ne, perquè em sembla que, per l’obra que va deixar, les generacions actuals l’haurien de conèixer més.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació