Jordà Ferré o l’estètica steampunk

22.09.2015

Jordà Ferré (Barcelona, 1970) és un dels impulsors d’Antigua y Barbuda, una de les companyies més innovadores de casa nostra en l’àmbit del teatre de màquines. Les seves peces i coreografies no són purament decoratives sinó que estan al servei de l’acció.

Jordà Ferré, integrant de la companyia Antigua y Barbuda

Jordà Ferré, integrant de la companyia Antigua y Barbuda

 

Ferré ha muntat un seguit d’atraccions de fira que tenen la peculiaritat que només es poden accionar gràcies a la força de tracció humana. “Quan va néixer la meva filla, em vaig decidir a construir una nòria que funcionés amb la col·laboració dels pares, sense la necessitat d’introduir-hi una moneda. La idea és que l’adult, en lloc de desentendre’s de la criatura pagant per l’atracció, sigui justament la part motriu”, m’explicava ahir Ferré, a la caravana on té instal·lat el centre d’operacions, davant del Parlament. S’ha de dir en descàrrec d’aquest artista que el circuit de màquines de fira que ha dissenyat per a la Mercè s’acaba amb dues fileres de gandules perquè els grans puguin descansar una estona ventats pels seus fills. “Al final, les atraccions són aptes per a petits i grans. De nit, no hi ha nens i els adults s’ho passen la mar de bé, sota la llum tènue que il·lumina el recorregut que hem ideat”.

El parc d’Antigua y Barbuda conté atraccions diverses, com cavallets i escopetes de fira. També hi ha un zoòtrop amb tot d’espieres que permeten contemplar una mostra de fotografies. Tot plegat té un aire vintage, tot i que Ferré em corregeix per dir-me que més aviat se li ha encomanat l’estètica steampunk. L’steampunk és un subgènere de fantasia ambientat en una època o un món dominat encara per les màquines de vapor. “Per nosaltres l’estètica compta, però també és important no amagar el funcionament de la màquina”, em deia Ferré.

Una atracció del parc d'Antigua y Barbuda

Una atracció del parc d’Antigua y Barbuda

Ferré, un artista autodidacta nascut al Guinardó, va fundar Antigua y Barbuda amb el seu soci, Óscar de Paz, ara fa catorze anys. Al llarg de més d’una dècada han anat creant un equip de tècnics que segons el projecte pot arribar a ser d’una quinzena de persones. Ferré m’explicava que no encarreguen cap peça fora del seu taller ni subcontracten la feina. “La idea neix al cap. Després es fan uns predissenys amb plànols o autocat, també en 3D. El nostre handicap és que per poder fer les nostres funcions necessitem molt espai, i un espai públic, perquè les nostres creacions no es poden encabir en teatres tancats. La nina de cinc metres que vam fer pel Festival Sismògraf d’Olot no ens cabia ni al nostre taller”, deia Ferré, que actuament treballa en una nau de Mataró cedida per l’ajuntament.

Com a escenògraf ha treballat per actors i dramaturgs, com Sergi López, amb qui va treballar a Non solum. També va col·laborar amb Pere Peyró a El círculo de las penas. Ferré pertany a una estirp d’artistes difícils de definir, i impossibles d’encasellar. Fa uns quants anys va fundar amb altres companys l’Associació d’Artistes Escènics, que havia d’aglutinar gent de teatre que surt de la pràctica teatral més convencional. En aquest grup hi havia Roger Bernat, Simona Levi o Marcel·lí Antúnez, tots ells inclassificables a la seva manera. L’associació amb aquests artistes de renom dóna una idea de l’espai que Ferré en l’heterodòxia de l’ofici teatral, però l’invent no va funcionar. “Érem massa egos junts”, diu Ferré.

Entre els seus referents artístics em cita Sabaté, el dibuixant dels invents de TBO, “un enginyer que tenia el do de dibuixar artefactes que eren realitzables. Quan era petit estava tan fascinat pels seus dibuixos que el vaig anar a veure i tot”. Ferré reconeix també el mestratge de Jean Tinguely (1925-1991) escultor i pintor suís, conegut sobretot per les màquines escultòriques d’art cinètic. Entre els referents més locals, Ferré no pot evitar de citar Joan Brossa i les companyies per les quals ha treballat: Zotal Teatre, Mal Pelo, els Colombaioni o Escarlata Zirkus, i un llarg etcètera.