John Lanchester i Llucia Ramis: per què no volem saber-ho tot

31.10.2018

L’escriptor anglès John Lanchester i la també escriptora Llucia Ramis van trobar-se el 29 d’octubre a La Pedrera. Ramis va organitzar l’entrevista en tres blocs vinculats a les dèries literàries de Lanchester i les pròpies, com ara la de la crisi del 2008. Van parlar durant una hora i mitja de la bondat i les maldats de la tecnologia, dels diners, de la família. Nascut a Hamburg l’any 62, Lanchester és autor de llibres com les novel·les Capital i Family Romance i els llibres de no-ficció Whoops! Why Everyone Owes Everyones and No One Can Pay, tots traduïts al castellà per l’editorial Anagrama sota els títols Novela familiar, Capital, Cómo hablar de dinero i ¡Huy! Por qué todo el mundo debe a todo el mundo y nadie puede pagar. L’autor va créixer a Hong Kong i ha passat per molts llocs del món. Tot i així, jo l’he trobat profundament anglès: pel tipus d’humor, per l’elegància, per la claredat improvisada del seu discurs. Les idees que vertebren la conversa són l’arbitrarietat i la incertesa que governa el món i la voluntat humana de no saber què passa fins que és massa tard.

John Lanchester a La Pedrera | Foto: La Pedrera

“L’octubre del 2014 un trilió de dòlars van desaparèixer i reaparèixer del mercat dels Estats Units durant uns segons; estadísticament era impossible, però va passar”. Després de reunir-se tot un cap de setmana, acadèmics i alts càrrecs del banc central van arribar a al conclusió que no hi havia conclusió. No sabien per què havia passat. “Els mercats moderns no funcionen amb regles ordinàries com la Boqueria: són ordinadors sense agència central ni supervisió adulta”. Ramis pregunta a l’autor per què les novel·les acostumen a parlar poc de diners. “Els diners contradiuen moltes de les coses que volem, hi sentim una repulsió instintiva”, diu Lanchester. “L’amor, la família o fer la feina que vols són contràries als diners, i per això de manera natural rebutgem parlar- ne”. No sempre és així, diria, perquè hi ha qui té especial afició a parlar de diners i com generar-ne, però en tot cas l’autor ho sap de primera mà: el seu pare va ser un treballador de banc que mai no parlava de diners a casa i que es va jubilar tan aviat com va poder, a l’edat que ara té el mateix ell.

De les vuit germanes de la mare de Lanchester, cinc es van fer monges. Morta la mare, l’escriptor va descobrir que havia estat monja a l’Índia deu anys i que en tornar a Europa havia agafat la identitat d’una de les seves germanes més joves. Això el va portar a indagar sobre la història familiar, a buscar-li un sentit. No va poder evitar l’inevitable: escriure algunes coses que la gent de la seva família no volia que se sabessin. “Si tenim una manera de veure les coses volem seguir creient-hi, de la mateixa manera que volem defensar la nostra gent sense haver de justificar-ho”. La idea monolítica que tenim sobre els nostres pares canvia a mesura que passa el temps, igual que passa amb la personalitat pròpia. “La personalitat és una col·lecció de temes i motius, com els poemes. Per això hi ha qui s’obsessiona amb un tema i després canvia totalment. No crec en un jo continu”.

Un dels moments memorables de la trobada es produeix quan Ramis pregunta a Lanchester per què volem saber-ho tot sobre la nostra parella i no volem saber-ho tot dels pares. L’anglès respon amb la pregunta més assenyada imaginable: “La vida és una negociació amb tot el que no volem saber. T.S. Eliot va escriure que l’ésser humà no pot resistir massa realitat. De veritat volem saber-ho tot, de l’altre, de la nostra parella? Volem saber-ho tot, de nosaltres mateixos? Sempre hi ha una distància entre com som i la manera com volem ser”. En una maniobra magistral, Lanchester afegeix que aquesta distància prudencial que necessitem per viure la compensem amb el consum de ficció; la ficció ens permet saber-ho tot sobre l’altre, aproximar-nos-hi molt més del que és recomanable des d’un punt de vista pràctica. Sobre els personatges que coneixem als llibres podem saber-ho tot, i és a través de la ficció que podem acostar-nos més i millor als altres.

A la novel·la Capital, l’autor centra l’argument en un carrer en vies de transformació. La zona s’ha convertit en atractiva, els residents estan a punt de perdre el seu hàbitat natural i encara no ho saben. Podrien veure-ho venir, intuir-ho, però prefereixen no saber-ho. “Tendim a pensar que tot anirà a millor, i la gent quan té pistes davant mira cap a una altra banda. No volem saber res de la realitat fins que ja és massa tard, sempre som jutjats històricament pels fets consumats que podríem haver evitat i la història ens passa comptes”. Arribem al quid de la qüestió: la manca d’interès per la realitat i les conseqüències del qui dia passa any empeny característic de bona part de la humanitat.

En aquest sentit Lanchester descriu la crisi del 2008 com una oportunitat perduda, la d’haver instaurat una reforma profunda. “Injectar diners als bancs potser era necessari, perquè tothom hi té diners. Però hauríem d’haver fet canvis estructurals i hauríem d’haver empresonat alguns alts càrrecs bancaris. No va passar, i els poders financers van guanyar. A crysis is a terrible thing to waste (una crisi és una cosa terrible de malgastar)”. Lanchester compara la incertesa de l’economia d’ara (que és la mateixa que va fer caure Lehman Brothers deu anys enrere) amb el Brexit: tothom en parla però ningú el sap descriure; els mateixos que van idear-lo desconeixen les implicacions que tindrà.

Ramis apunta a la inestabilitat que genera l’opció real de perdre la casa, el refugi. Parla de la novel·la Capital però també de la realitat dels desnonaments en el cas de les classes més baixes i dels preus elevadíssims dels lloguers que ofeguen les classes no tan baixes. En aquest sentit Lanchester encerta en descriure la realitat occidental d’avui com una realitat dual: “Hi ha dues versions generacionals del contracte social. La gent nascuda abans d’un cert temps té bons sous i una casa i es troba encara sota l’empara de la xarxa de seguretat oferta per l’estat del benestar; la generació més jove, en canvi, ni té un bon sou ni té facilitats per aconseguir un habitatge estable ni està protegida per la xarxa que protegia els seus pares: la de la sanitat, la de les pensions”.

El capitalisme fa temps que havia de caure i no ha caigut. Es manté vigent i hegemònic malgrat la crisi. I tot i així Lanchester subratlla que la millor qualitat que el capitalisme  ha sabut exhibir fins ara està de baixa: parla de capacitat d’incorporar el criticisme, d’integrar-lo. “Otto Von Bismarck va inventar les pensions per ancians; no ho va fer per amor al proïsme, sinó per evitar revoltes”; és a dir, ho va fer perquè li sortia a compte si volia mantenir el sistema de govern vigent. L’autor anglès argumenta que, a diferència del que passava en temps de Bismarck, el capitalisme d’ara no està sabent integrar i resoldre el fet que hi ha una colla de gent ordinària provinent de les classes mitjanes que ho està passant fatal. “Ara tot el risc recau en l’individu i l’estat cada cop fa pitjor la seva feina de xarxa protectora. Necessitem un nou model de relació entre l’individu, les corporacions i l’estat; no és una idea utòpica, ara som lluny de ser-hi, però l’avantatge és que tot torna”.

“I les humanitats?”, pregunta Ramis en l’afany propi de la gent de lletres de preguntar-nos pel destí de la nostra professió i modus vivendi. La pregunta arriba després que autor i autora hagin intercanviat més opinions sobre l’avanç de la tecnologia en tots els camps, des de les xarxes socials fins a la intel·ligència artificial.  Lanchester remata la qüestió amb una anècdota: “Tinc un amic metge que sovint em diu que les humanitats són més importants que la ciència. Només les humanitats assagen la resposta a la pregunta sobre com hem de viure. I això és el que en el fons la gent vol saber”.