John Lanchester: “Els diners fan propícia la meritocràcia”

12.04.2015

El festival MOT ha viscut una segona jornada intensa amb un vermut literari, converses i un cabaret literari. Matthew Tree va presentar John Lanchester, autor de Capital, una novel·la sobre la ciutat de Londres, capital financera d’Europa, i de Cómo hablar de dinero (Anagrama). Lanchester, un home donat a sospesar les dues cares de la moneda, va afirmar que paradoxalment els diners fan propícia la meritocràcia.

John Lanchester | Foto Martí Albesa

John Lanchester | Foto Martí Albesa

Matthew Tree i John Lanchester són perfectament coetanis i tots dos han viscut a Londres, però paradoxalment no han fet vida a la mateixa ciutat. Tree va marxar de la capital britànica l’any 1984 per venir a viure a Catalunya. Lanchester, nascut a Alemanya, no hi va arribar fins al 1987, després de viure molts anys a Hong Kong. “No sé si Londres m’ha adoptat a mi o jo he adoptat la ciutat, però és com si els tràmits de l’adopció encara no s’hagin resolt del tot”, va dir Lanchester. Matthew Tree explicava que cada vegada que torna a Londres es posa malalt, és una ciutat on ja no podria viure.

Lanchester reconeix que Londres ha sofert una transformació i que el motor del canvi han estat les finances, que l’han convertit en una capital mundial (l’expressió de Lanchester és world city). Ha estat l’economia la que ha convertit Londres en una ciutat cosmopolita, ho és molt més ara que quan era la capital d’un imperi. “Els diners han provocat una ‘neteja ètnica’ al centre de Londres, atès que la gentrificació de la ciutat ha centrifugat un munt de gent que ja no es pot permetre de viure-hi”, va dir Lanchester. La nova economia i la precarietat laboral han fet que la majoria de feines de servei o d’atenció al públic hagin quedat en mans dels nouvinguts. Avui dia quan surts al carrer, tant si vas a comprar com si vas a sopar en un restaurant pots arribar a trigar a topar-te amb algú d’origen britànic. L’únic servei públic on encara trobes els britànics és el metro o el bus, però avui els londinencs d’origen britànic ja són menys del 50% dels habitants. La gentrificació (Lanchester també en diu wimbledonització) és irreversible. Un cop la ciutat pren una direcció, és molt difícil tornar enrere.

Per Matthew Tree, “el fet que Londres sigui multiracial no vol dir que sigui una ciutat cosmopolita. Quan vivia a Londres vaig fer moltes feines i la majoria de caps que tenia eren el típic britànic blanc i racista, capaç d’humiliar un paquistanès davant de tots els companys”. Lanchester, en canvi, sostenia que amb els anys ha canviat la percepció del que es pot dir i del que no. “Per als meus fills, el racisme és el pitjor pecat. Són tan susceptibles, que si dic d’algú que és jueu ja em diuen que sóc antisemita. De fet, Londres té el índex de matrimonis interrarcials més alt d’Anglaterra i Anglaterra l’índex més alt d’Europa”, va dir Lanchester.

 

La meritocràcia del diner

Lanchester no veu Londres com una ciutat de bons i dolents. Superdotat per la paradoxa, l’escriptor anglès sap sospesar amb equanimitat una i altra cara de la moneda. Reconeix que Londres s’ha convertit en un lloc controlat per les finances, i el capital és un poderós dissolvent dels nostres valors, però també sosté que els diners propicien la meritocràcia d’una manera molt genuïna. En una ciutat on el diner mana, el teu sou s’imposa com un valor per damunt de qualsevol tret identitari. Sigui quina sigui la teva raça, la teva orientació sexual o la teva extracció social d’origen, al final no importa qui ets sinó quants diners guanyes. Els diners tenen prou valor per marcar el teu lloc en el món: vet aquí la Wimbledonització d’Anglaterra.

Matthew Tree va insistir en el seu desencís londinenc: “És una ciutat que m’irrita. Als pubs no hi ha cap mena de cultura, la gent beu i parla o crida i ja està. La gent parla de manera cada vegada més grollera i s’han deixat americanitzar amb expressions que no són genuïnament angleses”, va dir Tree. Lanchester admet que Londres s’ha convertit en un lloc més irat que fa uns anys i que costa més protegir la canalla de sentir segons quines grolleries. “Al carrer perceps una agressivitat latent, que esclata aquí amb algú que renega en veu alta i allà amb una parella que s’escridassa al mig de la via pública, però també és bo que Londres sigui un lloc on la gent se sent amb prou energia o prou motivada per enfadar-se. La calma excessiva tampoc no és bona. No és casual que avui dia els francesos, dels anglesos que van a passar un dia a Calais, en diguin les fuckoffs“.

Matthew Tree i John Lanchester al festival MOT d'Olot | © Martí Albesa

Matthew Tree i John Lanchester al festival MOT d’Olot | © Martí Albesa

Una ciutat freda i desconnectada

“A Londres no hi ha pròpiament comunitats de barri. Com a tot arreu, trobes comunitats en l’àmbit professional o familiar, fins i tot en l’àmbit virtual d’Internet, però al barri no es viu en comunitat. Londres és una ciutat freda i desconnectada, diu un personatge de Capital. Els personatges de la meva novel·la viuen en Londres molt diferents, tots viuen paral·lelament la seva vida particular. A Londres ningú li importa el que facis ni qui ets”. Lanchester hi sap veure virtuts en aquesta desconnexió, “que et dóna una autonomia i una privacitat que són alliberadores”.

Abans d’acabar Tree va prometre que el dia que torni a Londres procurarà no posar-se malalt. “Good luck with that”, li va dir Lanchester.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. La gràcia del q va dir de la wimbledització és q les pistes són a Anglaterra però hi triomfa gent de fora! Gràcies per la crònica!