John Carlin: “Sempre hi haurà feina per a qui explica històries”

3.12.2018

“Sempre hi haurà feina per a qui explica històries”, encenia John Carlin a l’inici del diàleg amb Lídia Heredia sobre el futur de la premsa, que aquest dilluns 26 de novembre tancava la setena edició de Converses a la Pedrera. Els dos periodistes van parlar de la necessitat de narrar històries honestes, en el mar de soroll i crits en què ens movem la molta, molta gent del món d’avui: cap a on va el periodisme?

John Carlin | © Fundació Catalunya La Pedrera.

Les antigues facultats de Ciències de la Informació en van plenes. Entre els debats actuals sobre la veritat i la verificació de la informació, la consciència pròpia i la independència dels periodistes respecte al poder, l’àgora pública d’una societat diversa… trobem l’interrogant de cap a on va el periodisme?

Una pregunta que l’escriptor John Carlin (Londres, 1956) va confessar a Lídia Heredia (Barcelona, 1971) que no podia respondre —i no ho va fer, almenys explícitament. Però junts van recordar el que encara avui dona sentit a la professió, començant pel principi: “fins i tot abans d’Homer, i havia un homo sapiens esprimatxat que narrava el partit davant del foc i pintava la caça del mamut a la cova” —i ho feia tan bé com sabia. Així il·lustrava Carlin que “sempre hi haurà feina per a qui explica històries”.

Un apunt previ interessant: la feina es paga, no es menja de l’amor a l’art. O és que “vostè s’imagina, un dia qualsevol, no pagar-li el pa al flequer” feia broma Carlin, “doncs amb el periodisme vivim una situació ben absurda, i temo que això aquí costi més d’entendre que al món anglosaxó”. El bon periodisme és car, i demana temps: és difícil “publicar el que algú no vol que es publiqui”, recordava George Orwell per boca d’Heredia, perquè “tota la resta són relacions públiques”.

Les persones tendim a idealitzar el passat i soscavar el present. “Vivim temps estúpids, i no pas terribles” ironitzava Carlin, i per exemple “a Nord-amèrica, el president és qui millor presenta un show de televisió”. La Babel sense fronteres de la xarxa és també, com ho és Twitter per Santiago Segurola, un gran “bar de borratxos” amb bombolles informatives que reforcen els prejudicis. S’amplifica el soroll, sovint en forma d’opinió: “on the Internet, nobody knows you’re a dog” satiritza una il·lustració de Peter Steiner al The New Yorker. Els dos periodistes —sense perfil de Twitter— prefereixen les converses de cafè amb els seus amics. Paradoxalment, les tertúlies omplen ràdios i televisions, o el mateix Carlin escriu opinió a La Vanguardia. Per això “és important el bon periodisme, per contrarestar l’infantilisme i els crits de les xarxes socials, de gent com el president dels Estats Units”, perquè Carlin creu que “aquesta és la diferència entre el periodista professional i l’amateur que fa tweets”.

L’etapa daurada de la carrera com a corresponsal de Carlin va ser a Sud-àfrica, i recorda la primera roda de premsa de Nelson Mandela: “Ens va citar a les set del matí, dos-cents-cinquanta periodistes de tot el món, als jardins en flor de la casa de l’arquebisbe Desmond Tutu, dia d’estiu: Nelson i Winnie, sense dir res, eren la descripció màgica, shakespeariana d’un rei i d’una reina”. Mandela tractava a tothom amb cortesia, elegància i respecte: “només veure’l vaig saber que estava davant del líder polític més impressionant que veuria”, perquè parlava als sentiments. Carlin recorda preguntar-li com iniciar les negociacions per posar fi a l’Apartheid, i ell li va respondre que calia “reconciliar les aspiracions dels negres amb els temors dels blancs”.

Lidia Heredia amb John Carlin | © Fundacio Catalunya La Pedrera

Als jardins de l’arquebisbe, “va passar una cosa que no he vist mai en una roda de premsa d’un polític: tots el vam aplaudir”. Periodistes veterans de tot el món van deixar de banda la distància professional en una espècie d’acord tàcit, i rematava Carlin: “objectivitat? No fotis!”. “Perquè sóc subjecte, sóc subjectiu; si fos objecte, seria objectiu”, deia el poeta José Bergamín. És evident que som persones, per això l’important és “ser honest”, subratllava Heredia recordant que el mètode periodístic implica ser transparent respecte als mètodes i motius per no enganyar al lector, i professar la humilitat. Encara més, veure-hi —encara que sigui en directe— no vol dir entendre: la profunditat de mirada s’obté amb la distància.

De fet, una definició de manual de l’ofici descriuria el periodista com el professional que interpreta el món que l’envolta per un públic que necessita conèixer allò que passa en la seva comunitat social i política, la seva realitat social. Per tant, la seva tasca intel·lectual consisteix en la construcció del present dels individus, en una societat de masses. El relat, sigui verbal o icònic, és l’únic instrument del periodista per portar al receptor fins als llocs dels fets. L’exercici del periodisme en el paradigma digital ens fa plantejar quines aportacions informatives només poden fer els periodistes, i quines poden resoldre millor, en eficiència i qualitat, el mateix públic o les màquines de processament de dades. Més enllà de les primeres versions dels fets i de les estadístiques algorítmiques, als periodistes ens queda la interpretació —verificada, d’interès públic, i original— i la narració —adaptada a les noves formes de consum d’informació.

Realment podem confiar que cada lector interactuï amb la informació de forma responsable? “Al gran públic li interessa molt més les hipotètiques escopinades, el tu feixista i l’altre colpista”, però tampoc es pot censurar: “publish or perish”. Això porta a fenòmens irònics com l’enorme espai que els mitjans nord-americans van donar a Trump. Estem davant d’un periodisme basat en el mercat i més dissociat de qualsevol noció de responsabilitat cívica.

Però per això ja hi ha el futbol. Aquest esport, segons Carlin, “resol al necessitat humana del conflicte, d’odiar al veí”. I afegia que, de fet, “un periodista esportiu ha de saber exactament de què parla, perquè la gent en sap més que de política”. Jorge Valdano deia que el futbol és “el més important entre les coses menys importants”, però Carlin fa broma i diu que és “simplement el més important, perquè és el tema de conversa més gran del món: la gent hi aboca el seu amor, esperança i fe. Naixem i morim, i mentrestant alguns juguen als escacs, molts altres veuen el futbol… i alguns rarets s’interessen per la política”.

Lidia Heredia amb John Carlin | © John Carlin | © Fundacio Catalunya La Pedrera

La idea de la conversa era mostrar la visió i l’anàlisi del present a través de la mirada i el discurs dels convidats. Seria interessant llegir un reportatge sobre “per què tanta gent es vol independitzar d’Espanya” i sobre “per què els catalans no agradem a la resta de l’Estat Espanyol”, concloïa Carlin, perquè és un tema sobre el qual no pot parlar amb la seva família de Madrid: “No estàs prou furiós amb la situació de Catalunya: has d’odiar-los”. També li crida l’atenció que només la gent es manifesti a Catalunya pels presos polítics, i voldria llegir-ne un article d’investigació, com també sobre la justícia espanyola que Carlin va descriure com el “cor de les tenebres ancorat al passat” d’Espanya.

Aquesta tardor, a la setena edició d’aquest cicle de La Fundació Catalunya La Pedrera hi ha participat personatges de la mida de John Lanchester o Evgeny Morozov.