Joel Bardolet o la corda feta expressió

14.01.2018

El violinista català Joel Bardolet ha presentat el seu darrer treball discogràfic, Intertwined Paths (Seed, 2016), amb obres de Kurág, Telemann, Oliu, Trümpy, Pärt i Pianelli. Un document sonor molt ben bastit que demostra la seva admirable tècnica i expressivitat.

Joel Bardolet tocarà el violí a l'emblemàtic edifici de Gaudi. Foto: La Pedrera

Joel Bardolet és un dels violinistes de més projecció del nostre país. No en va la temporada 2016/17 va ser resident a La Pedrera compartint protagonisme amb la flautista Elisabet Franch i el pianista Carles Marigó -de qui, en un article posterior, comentarem un disc també editat per Seed.

No és balder destacar que en un dels concerts de La Pedrera tocà en duet amb el pianista Marco Scilironi, que participa en aquest treball discogràfic, així com ho fa el cellista Alessio Pianelli. Recordem que Bardolet va ser precoç a l’hora de debutar en una ocasió important amb el seu violí. Tenia 13 anys, i va interpretar el Doble Concert de Bach amb l’Orquestra de Vic, al costat de Jordi Mora. Més endavant ha tingut l’oportunitat de tocar els concerts de Bach, Mozart, Dvořák, Txaikovski, Sibelius i Vivaldi amb directors com Xavier Puig i Tomàs Grau i amb un debut especial al Palau de la Música Catalana l’any 2009, interpretant el concert de Txaikovski. A més, l’any 2014 va interpretar el concert de Sibelius a la Herkulessaal de Munic, amb la Brückner Akademie Orchester.

El producte sonor que ens ofereix, abans que res, sorprèn: les 8 primeres peces són un diàleg entre Georg Philipp Telemann i György Kurtág. Es van inercalant els moviments de la Fantasie n.7 en re bemoll major per a violí, TWV 40:20 de 1735 del primer, amb Signs, messages and games de Kurtág, peça en quantre moviments gestada entre 1961 i 2005. L’element cohesionador de la primera secció del disc és, justament Hommage à J. S. Bach del romanès de família hongaresa. Aquesta peça funciona a mode de progressió, una filigrana molt barroca que ens fa reviure, a través de les modulacions subtils però ben conduïdes, la màgia de Bach. És una peça molt intervàlica, que requereix gran destresa per l’instrumentista, alhora que és com un aforisme que emergeix emmig de la netedat i l’elegància de Telemann. Sonorament dibuixen un relat amb petites sorpreses (sonoritats avançades en Kurtág), però que encaixen com peces de lego. S’ha d’aplaudir el disseny del programa, ja que les afinitats entre obres de dues èpoques tan allunyades afloren a la superfície, alhora que es troben en elements subterranis.

El inabastable perfil per a violí i piano de Miquel Oliu, un document molt recent (2015), és la següent peça que ens ofereixen Bardolet i Scilironi. Una obra on prima l’expressió d’un violí que suggereix mons sonors en una calma tensa, delicada, que a cops es trenca. Bardolet domina a la perfecció les tècniques expandides i el piano, amb un aire més convencional, és el contrapunt a aquest lirisme tan exquisit en una mostra auditiva d’un post-impressionisme passat pel sedàs dels estralls del segle XX.

La tercera secció ve inaugurada per Intertweave, dels Inertwined Paths de Balz Trümpy, que donen nom al disc. Són sis peces per a violí sol, també de curta durada, que despullen l’instrument i en mostren les seves carns, amb gran varietat de regeistres i tècniques. Un instrument, el de Bardolet, que és un François Pique que pertany a la seva antiga professora de Freiburg. És un violí antic, però l’antiguitat no li treu potència i permet molt jugar amb diferents colors, que és una cosa que ha confessat en alguna ocasió que li agrada molt, experimentar amb diferents sonoritats. En aquestes sis peces fa una veritable demostració de talent depurat, criteri i coneixença de la literatura contemporània per a violí.

Molt diferent és Spiegel im Spiegel per a violí i piano, que el reconegut i lloat neoclassicista del nostre temps, Arvo Pärt, va escriure el 1978. El misticisme envaeix l’estança on sonen aquestes notes d’aparent senzillesa, amb una harmonia plena d’esperança que fa ressorgir el més sagrat que tenim dins nostre. El piano actua gairebé de baix continu, denotant la melodia càida i densa en què ens submergeix el violí.

I desrpés de la tranquil·litat d’esperit arriben les harmonies misterioses i a voltes desconcertants de Kurtág que, a Tre pezzi per violino e pianoforte op. 14E de 1979, ens ofereix tot un catàleg de sensacions, tècniques expandides i emocions concentrades en aforismes que no diuen res i ho diuen tot: el misteri de la música s’amaga rere el fregament de l’arc i l’atac sobtat del piano.

El disc acaba amb una peça d’Alessio Pianelli, un document sonor que desemmascara l’instrument, l’exposa sense complexes i el fa baixar de les altures místiques a les quals ens havia conduït. És una peça tel·lúrica, a cops eixordadora, on les cordes del violí i del violoncel semblen unes la perllongació de les altres. És J2728A-LOST per a violí i cello de 2016, un joc entre les inicials dels noms de l’intèrpret i del compositor i les seves respectives edats. És una obra que té seccions molt marcades, algunes amb rastres orientals, d’altres que requereixen vigorositat i passió, on el violí arriba a l’estridència, i on sempre s’escapa un gir melòdic molt expressiu que és una medecina per a l’esperit.

Tot plegat, un treball d’execució acurada i rigurosa, que desborda talent, un gran coneixement de l’instrument i un criteri molt ben forjat a l’hora de crear un microcosmos coherent com ho és un disc. Un regal amb una edició molt ben treballada amb text de Joan Magrané que es mereix totes les lloances que li hem ofert. Hem d’estar atents, perquè Joel Bardolet ens obsequiarà amb encontres musicals d’alt nivell.