Jocs Florals, una de les tradicions literàries més antigues

24.02.2016

A l’Edat Mitjana és quan va començar el ritual de celebrar les lletres a través d’un concurs que fomentés la creació literària. És una de les tradicions que es propaga des de centres escolars i instituts i que després continua en l’edat adulta de tot lletraferit. Els Jocs Florals de Barcelona es remunten a l’any 1859, impulsats pels escriptors Antoni Bofarull i Víctor Balaguer. Enguany, Ponç Pons i Josep Lluch s’incorporen al jurat que conformen Àngels Gregori, Jaume C. Pons Alorda, Jordi Marrugat i Manuel Forcano. Lluch ho fa com a representant d’Edicions Proa, que publicarà l’obra guanyadora en substitució d’Edicions de 1984.

Una màquina d’escriure antiga | Foto: Pixabay

Als seus inicis, els Jocs Florals -impulsats per la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors, a Tolosa de Llenguadoc- ja eren concorreguts per molts catalans, com ara Joan Blanch, Bernat de Palaol, Lluís Icart o Guillem de Masdovelles. Corria l’any 1324 i ja s’iniciava el foment de trobada literària on compartir textos de valor per ser llegits, comentats i comparats. L’any 1393 aquest certamen literari -que també rebia el nom de Consistori de la Gaia Ciència- es va establir a Barcelona, els reis de l’època: Martí I i Ferran I van donar suport a l’esdeveniment que va arrelar a la ciutat comptal gràcies al poeta Jaume March i a l’escriptor i estudiós de la llengua Lluís d’Averçó, autor de Torcimany, una de les gramàtiques catalanes medievals més importants segons els historiadors moderns. Fins al segle XV es va celebrar aquesta trobada literària, que en un cert punt perd la seva continuïtat.

Caricatura de Frederic Soler, 'Pitarra'

Caricatura de Frederic Soler, ‘Pitarra’.

L’activitat es reprèn quatre segles més tard, de la mà de l’historiador  i filòleg Antoni de Bofarull -que va ser-re restaurador, primer secretari l’any 1859 i president des de l’any 1865- i de Víctor Balaguer, conegut com a  El trovador de Montserrat, una de les principals figures del moviment cultural i literari de la Renaixença. El març del 1859 el primer consistori format per Bofarull, Balaguer, Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors i Miquel V. Amer va redactar les primeres bases del certamen i va aconseguir-ne l’aprovació de l’Ajuntament de Barcelona. Sota el lema Patria, Fides, Amor (Pàtria, fe i amor) s’atorgarien tres premis i un títol de Mestre en Gai Saber i el primer diumenge de maig del mateix any va celebrar-se la primera festa dels Jocs Florals a Barcelona. El 1879 neixen els Jocs Florals ‘Lo Rat Penat’ a València i els certàmens literaris comencen a escampar-se per tot el territori, fomentant la producció literària d’escriptors novells i consagrats.

Ja des dels seus inicis alguns escriptors van mostrar-se escèptics amb la festa, com ara Frederic Soler “Pitarra”, que considerava que presentar-se als concursos no era una bona opció, perquè el jurat tenia uns gustos concrets que no sempre encaixarien amb l’obra que l’autor defensava. En aquella època hi havia un fort debat sobre si la llengua havia de ser més propera als cultismes i als estandàrds medivals, o bé si havia de deixar de banda els mots arcaïtzats i fomentar més una llengua popular i una parla fresca, que reproduïa la llengua del carrer. L’historiador Ireneu Castillo explica que els moderns partien amb desavantatge sobre els escriptors que prioritzaven un ús de la llengua més culte. Pitarra, amb un estil humorístic, que era un clar defensor de la llengua del carrer va decidir presentar-se al concurs fent que diversos col·laboradors copiessin les seves obres -perquè ningú pogués reconèixer la seva lletra- i fent que altres col·laboradors les enviessin des de València i Madrid.

Josep Carner.

Josep Carner.

Pitarra va ser guardonat 12 vegades en els Jocs Florals del 1875, va aconseguir ser nomenat Mestre en Gai Saber i va presidir els Jocs Florals l’any 1882. Altres guardonats foren Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer, el 1877 o Joan Maragall, el 1894.

En la llarga trajectòria i història dels Jocs Florals hi van haver molts defensors i també detractors. Entre els anys 1880 i 1899  “la repetició temàtica i l’anquilosament de la mètrica provoquen la dissidència de les noves generacions, que abandonen la festa”, segons El Nou diccionari 62 de la literatura catalana. El poeta J.V Foix escrivia aquestes paraules a Clara Sobirós: “El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l’invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son, no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l’hora de l’alba, els poemes, com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats“. Ara bé, amb l’arribada del Noucentisme i les noves idees estètiques, els Jocs Florals inicien un camí d’obertura i escriptors com Joaquim Ruyra, Miquel Costa i Llobera i Josep Carner s’hi sumen. Eren tres els premis que s’hi donaven: la Flor Natural (millor composició poètica de temàtica lliure), l’Englantina d’Or (composició poètica de tema patriòtic) i la Viola d’or i d’argent (composició poètica de tema religiós o moral). En una segona etapa, els tres premis van passar a ser-ne un de sol amb millor dotació econòmica.

Els Jocs Florals van distanciar-se de les estructures oficials en l’etapa històrica que va del 1911 al 1936, ja que els noucentistes van voler controlar el certamen tot i que no se’n van sortir. El resultat va ser que els Jocs Florals van rebutjar les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans fins l’any 1934. Amb la guerra civil espanyola (1936-1939) i l’arribada de la dictadura franquista (1939-1975), els Jocs Florals se celebren clandestinament a l’interior del país fins que l’Ajuntament de Barcelona en reprèn la celebració l’any 1978, sota el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana. També se celebren a l’exili, l’any 1971, a Amèrica (Uruguay, Argentina, Mèxic, Xile, Colòmbia, Brasil, Costa Rica, etc.) i a Europa (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Itàlia, Bèlgica, etc.), amb el nom de Jocs Florals en Llengua Catalana.

Lluís Calvo | Carles MercaderEl poeta Lluís Calvo apunta que per a ell, els Jocs Florals “són la connexió occitana, la demostració que el Pirineu no suposava cap barrera, ni física ni cultural”. I afegeix: “En època recent, a partir de la restauració, hi ha una mica de tot. El més fascinant és la barreja d’autors força prescindibles -que s’inclinen pel tic mecànic, circumstancial i sense nervi, és a dir allò que després s’ha definit, despectivament, com a “jocfloralisme”- amb poetes que són un referent absolut, com Guimerà, Costa i Llobera, Sagarra, Verdaguer, Maragall, Carner o Apel·les Mestres. De L'”Oda a Barcelona” de Verdaguer se’n va fer un tiratge de cent mil exemplars! Amb això ja queda clara la dimensió cultural dels Jocs”.

Àngels Gregori és del parer que “els Jocs Florals fa alguns anys també van passar pel seu moment de decadència, però també és cert que en l’última dècada hi ha hagut una voluntat de “restauració” que li ha donat al guardó el to que li calia. Tanmateix, cap premi com els Jocs Florals ha anat tant lligat a la història del nostre país”. Gregori incideix en que “la dels Jocs, és una història de glòria, de silencis i d’eufòria, d’interrupcions, de multes, de denúncies i de defensa de la llibertat. Possiblement encara no hem parat prou atenció a la tasca de tota la gent que, des de la comissió organitzadora, celebrava els Jocs Florals a l’exili, que treballaven per ensenyar al món la nostra literatura i concebre-la com a acte de llibertat en un moment en què aquí no ho era. És increïble. Imaginem-nos la celebració dels Jocs Florals a Nova York, l’any 1951, i a un Nicolau d’Olwer advertint, davant l’auditori del MOMA ple, que els pobles petits no tenen altra salvaguarda que el dret i que els pobles no es mesuren pel volum, sinó pel seu pes específic. Aquell any participen quasi 300 obres i celebren la festa en un dels salons del Waldorf Astoria. Increïble!”.

Sam Abrams opina que “la trajectòria dels Jocs és un miracle, perquè es manté des del segle XIX i ha sabut adaptar-se a les contingències de cada època”.  Posa com a exemple “la celebració dels Jocs a l’exili i la seva existència clandestina durant els anys més durs de la Dictadura”.  En destaca la pervivència. “És un dels concursos més antics d’Europa!”, remarca Abrams.

El poeta Ponç Pons diu que, a ell, personalment els Jocs li agradaven més “quan hi havia tres guardons, perquè podia guanyar més gent; però l’important és que el premi hagi continuat, que es mantingui i que serveixi per estimular i dignificar la nostra poesia. Crec que s’hi han anat premiant diversos tipus de tendències i és bo que els Jocs Florals estiguin oberts a totes les poeticitats”. I Jordi Valls replica que “els Jocs Florals ocupen un lloc incòmode en una Barcelona que no acaba de saber lligar la modernitat amb la tradició”. I fa una crítica constructiva: “Caldria trobar elements que embolcallessin el premi amb l’origen trobadoresc, més enllà de les reminiscències carrinclones i classistes que han quedat en el substrat de molts catalans. Els Jocs Florals mereixen una mirada més completa i agosarada, una mirada europea, per copsar la grandesa d’uns premis que arrenquen a Tolosa de Llenguadoc, poc després de la mort de Dant, passant per la instauració a Barcelona pel rei Joan I a les darreries del segle XV, i com no, a la represa de la Renaixença. Els Jocs Florals és el premi més antic d’Europa i si el premi fos al Regne Unit o a França tindria un prestigi internacional extraordinari fora de l’àmbit purament acadèmic”.

Maria Josep Escrivà.

Maria Josep Escrivà.

Maria Josep Escrivà Vidal recorda què va significar per a ella guanyar el premi.
“En el meu cas va ser important com a escriptora, valenciana (la primera, si no m’equivoque, almenys des de 1984), pràcticament desconeguda fora del País Valencià. Aleshores guanyar els Jocs Florals significava convertir-se en ‘Poeta de la ciutat’ i allò em va ajudar a moure’m molt per tot el territori, i fora. En aquell moment fou una plataforma per a mi que sempre agrairé i de la qual guarde un bell record. Va coincidir amb un canvi en la meua vida personal molt important també. Un any memorable, aquell 2007!”. Ponç Pons rememora el dia que va rebre el premi i comenta que li va permetre en aquell moment, la possibilitat de publicar el seu llibre. “Ara, aquell record tan agradable és la constatació que a l’hora d’escriure sempre partim de zero i que en aquest ofici, a pesar dels premis, no s’arriba mai i s’hi comença sempre”. Jordi Valls explica que, en el seu cas, “va ser com accionar el ‘turbo’” per les mostres d’interès cap a la seva poesia. “Vaig tenir la sort de ser el primer ‘Poeta de la Ciutat’ i vaig fer moltes activitats per projectar els meus versos i el prestigi del premi, en consonància amb una Barcelona que s’estava projectant al món. No tan sols em vaig projectar a Barcelona, vaig fer activitats a Bilbao, a Medana (Eslovènia), entre d’altres”.
Lluís Calvo reflexiona sobre els Jocs Florals d’aquesta forma: “Recordo que cap als anys vuitanta Brossa carregava durament contra els Jocs Florals, que encarnaven, segons ell, tots els mals propis de la literatura carca. Brossa defensava llavors la poesia visual, que avui dia és una forma d’expressió més i que, en certa mesura, ha estat fins i tot depassada per la ciberpoesia. Allò que ha estat naftalínic en una època pot ser, per tant, i amb el necessari procés de reconversió, una bona plataforma per als poetes del present, fins i tot per als més experimentals. Cal mirar-ho tot amb la distància adequada. Que Carles Hac Mor, un dels nostres grans i radicals poetes, hagi guanyat aquest premi desactiva qualsevol crítica en aquest sentit. També vull esmentar gent que, com el mateix Carles Hac Mor, m’és molt pròxima i que han guanyat el premi: Jordi Pàmias, Jordi Valls o Lluís Roda, per esmentar-ne només alguns… I d’entre els més antics Anicet de Pagès, un poeta que podria confondre’s massa fàcilment amb el “jocfloralisme” ranci, però que és interessantíssim i hi està als antípodes. La seva versió del Comte Arnau és, per exemple, necrofílica i gore. Cal llegir aquest poeta, de totes totes”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Com a descendent d’un Mestre en Gai Saber (Guillem August Tell i Lafont, 1900) vull agarir-li el seu article sobre els Jocs Florals. Crec que és una gran equivocació haver desvirtuat el certamen fins el punt que ara es proclama un “Poeta de la Ciutat”, còpia del premi “Poet Laureate” de tradició anglosaxona.
    Fa vergonya que s’hagi prescindit de la tradició medieval per una suposada modernitat aliena completament als nostres costums.
    Aquesta crítica no s’ha d’entendre adreçada als poetes que participen en el certamen.

  2. Em sap greu que s’hagi passat dels premis tradicionals dels Jocs Florals a convertir el guanyador en ‘Poeta de la ciutat’ trista còpia de “Poet Laureate” en la tradició anglesa i nord-americana. Aquesta desvirtuació del caràcter dels jocs és una manifestació més de com la cultura anglosaxona ha triumfat en el món i com ens anem empobrint.