Joaquim Molas, cartògraf de la literatura

El passat 20 d’octubre es va inaugurar la primera exposició en homenatge a Joaquim Molas, que va morir el març del 2015. Els seus comissaris Enric Bou i Jordi Cerdà van escriure dos articles recordant la figura d’un dels grans professors i estudiosos de la literatura catalana contemporània. Ara els recuperem i recordem la figura de Molas amb motiu de la inauguració de l’exposició ‘Enemic de Gàbies. Joaquim Molas i les avantguardes’, al Palau Robert i que podreu visitar fins al 27 d’agost.

Joaquim Molas fou un professor, escriptor, antòleg, historiador de la literatura, assagista, singular. Con recordava un seu deixeble distingit:

Parlava de pressa i fluixet, amb la cigarreta espellifada penjant-li d’un costat de la boca i empolsant-li (si no li ho cremava) camisa, americana, pantalons, taula i papers de cendra de variada textura, que espolsava amb la mà agusada en una llarga i vertiginosa ungla; feia la classe guiat per apunts, guardats en sobres que duia a la butxaca de l’americana, d’on treia un tou de quartilles, plegades pel mig i sempre escrites a mà, a tinta, amb ocasionals subratllats a llapis de color; no apuntava mai cap nom a la pissarra, ni deia com s’escrivia res; no repartia papers ni esquemes; ho donava tot per suposat, referències filosòfiques o històriques, artístiques o literàries; i ens feia adults a empentes tractant-nos cerimoniosament de vostè. La classe continuava, per als que no tenien pressa, al passadís, al bar… (Enric Sullà)

La seva intervenció en l’estudi de la literatura catalana ha estat incisiva i decisiva, dogmàtica i ordenada. Raonada. Aquestes notes volen aportar alguna clarícia sobre el seu mètode de treball, l’impacte que va tenir i l’efecte, en particular, en l’estudi de l’avantguarda catalana.

Joaquim Molas alternava l’establiment de grans línies d’estudi, panoràmiques calculades, grans projectes que ell sol no podia realitzar i per als quals necessitava un equip, amb un format íntim, gairebé privat, el de l’apunt, el pròleg. Era partidari del fragment i de l’apunt, del pròleg i l’esbós, més que no pas de la tesi, el manual, tot tancat i barrat: “Per moltes raons, he preferit sempre, més que el tractat sistemàtic amb les seves peces perfectament ajustades i amb respostes segures per qualsevol mena d’eventualitat, la nota breu, l’apunt fugisser que va elaborant el discurs sobre la marxa i sense calendari i que, per tant, resulta ple d’anades i vingudes, d’insistències i de rectificacions”. Per això, la seva obra es caracteritza per l’absència de monografies contundents i, en canvi, és construïda a partir de la constel·lació de fragments. Insinuacions. Propostes.

Anys de formació: escriure i descriure

L’interès de Joaquim Molas per la literatura s’inicià en la biblioteca familiar. Allí va descobrir uns primers mites i s’acostumà a l’aiguabarreig de lectures, com li agradava de dir a classe, highbrow i lowbrow:

“A casa meva, hi havia una bona biblioteca. I, entre les revistes, hi vaig descobrir, i em van fascinar per la seva rebel·lia, uns números de L’Avenç i d’Hèlix i, sobretot, el número 31 de L’amic de les Arts, que, no sé per quina raó, el meu pare havia comprat, suposo que en un dels quioscos de les Rambles. Aquesta formació d’adolescent, la vaig completar seguint una vella tradició familiar, la d’anar cada diumenge al mercat de Sant Antoni i remenar entre els llibres fora de circuit. Rars, o no. Segons el meu pare, el meu avi ja hi anava quan les parades eren al Paral·lel, el meu avi l’hi havia dut, a ell, aquest a m’hi va dur a mi, jo hi vaig dur el meu germà, i aquest els seus fills. Al mercat, vaig comprar les ‘meves’ primeres revistes i els ‘meus’ primers llibres. Números antics de Chicos i Flechas y Pelayos. O novel·les del Coyote. I d’Edgar Wallace”.

De ben jove sabia que era un ofici amb unes exigències, amb un mètode:

I que, per tant, demana, primer, moltes dosis d’erudició, per disposar de tot el material d’arxiu i de lectura necessari. Després, d’imaginació, per establir tots els lligams possibles entre els materials aplegats. I, per últim, de mètode i d’intel·ligència per ordenar i donar sentit a l’operació. Ara: aquest discurs, com qualsevol discurs escrit, sigui literari o científic, està subjecte a unes rígides lleis de composició, dit amb altres paraules, d’organització, de precisió, de claredat i, en definitiva, de tensió. Que he procurat de respectar. Tant de bo  ho hagi aconseguit, ni que sigui en dues o tres pàgines!

Destaquen uns mots clau: erudició, imaginació, mètode, intel·ligència. I escriptura clara i tensa. L’aproximació històrica al text, com un primer pas abans d’iniciar una lectura crítica.

Molas havia arribat a una concepció de la crítica a través d’un doble procés, acadèmic i personal, a partir dels mestres que conegué durant els estudis universitaris i les lectura i coneixences fora de l’àmbit estrictament acadèmic. Influït per Dámaso Alonso i Martí de Riquer, es dedicà inicialment a l’estudi de la literatura medieval. Sota el mestratge de Martí de Riquer (Universitat de Barcelona) i Jordi Rubió (Estudis Universitaris Catalans) s’interessà per una aproximació filològica, de crítica textual i d’història literària –de la cultura– que organitzava grans síntesis. N’eren el centre el text i el context, i l’habilitat per traçar uns relats coherents, en sintonia amb les cultures veïnes.

El tracte amb escriptors com J.V. Foix, Salvador Espriu i, en especial, Carles Riba, fou important per reconstruir un món eclipsat, el d’abans de la guerra, que la dictadura havia suprimit de l’àmbit públic i que malvivia en la clandestinitat. Carles Riba li ensenyà un mètode de lectura. L’objectiu del crític és anar descomponent l’obra fins trobar els principis que regeixen aquesta obra i a partir d’aquest principis descoberts, reconstruir-la.

Abans de marxar a Anglaterra, Molas va començar una sòlida trajectòria com a erudit. L’estada a Liverpool (1959-1961) fou decisiva per abandonar l’estudi de la literatura medieval i dedicar-se a la literatura moderna i contemporània. A més, el fet de descobrir l’obra de crítics com Lukács, Gramsci i Goldman, atents a l’enfocament sociològic, li proporcionà el complement al mètode proposat per Rubió i Balaguer. Marfany, el millor deixeble de Joaquim Molas, ha reconegut que el seu mestre en aquesta època va fer moltes lectures marxistes, però que en va fer sempre una adaptació molt pragmàtica, més que no pas alguns dels seus deixebles. En tornar d’Anglaterra inicia un període molt actiu, de propostes com llegim en els articles publicats a la Serra d’Or i altres plataformes, recollits a Una cultura en crisi (1971) i Lectures crítiques (1975).

Organitzar l’estudi de la literatura. El mètode del discurs

El moment clau en la transformació de Molas crític i historiador es produeix durant els any seixanta. Tornat de Liverpool, amb un bagatge de novetats, sap escoltar les palpitacions del temps i emprèn un camí de transformació de la cultura catalana. Com a actor, crític militant i, més tard com a historiador i crític literari. Va elaborar un projecte de rellançament, modernització i nacionalització de la cultura catalana que recuperava el patrimoni literari desaparegut amb l’ensulsiada del 1939, i que li permetia de reactualitzar-lo en clau contemporània, i intervenir de manera militant en una sèrie d’accions: professor als clandestins Estudis Universitaris Catalans (1961-1972), participant en iniciatives editorials de l’editorial Alcides (Un segle de vida catalana) i en especial en el projecte tot just encetat d’Edicions 62, una empresa que, en el seu moment, va representar una proposta molt dinàmica, en sintonia amb els temps nous. Edicions 62 s’acabava de fundar i ell va intervenir en algunes de les primeres col·leccions, “Antologia Catalana”, les Obres Completes de grans autors contemporanis. I més tard, “Les Millors Obres de la Literatura Catalana” (MOLC), però aquesta col·lecció no va poder ser llançada fins el 1978, quan es va produir la represa cultural a la fi de la dictadura i es va instaurar l’ensenyament de la llengua i literatura catalana al batxillerat. El Diccionari de Literatura Catalana (1979), amb Josep Massot i Muntaner també fou una iniciativa dels inicis d’Edicions 62, lligada al projecte de l’Enciclopèdia Catalana.

A partir del 1969, a la càtedra de la nova Universitat Autònoma, va posar en pràctica d’una manera més estructurada, el programa d’estudi, que era una de les seves passions. En els anys setanta estava encara molt interessat en la història literària de fonament marxista lukacsià i s’entretenia a organitzar grans visions de conjunt. Era una necessitat òbvia, perquè fins llavors la literatura dels segles XIX i XX s’explicava (és un dir) a partir d’una visió endògena i romàntica produïda per la pròpia Renaixença. Molas va proposar una ordenació, un cànon, una selecció d’autors. Ell improvisava. Cada classe representava una monografia i deu articles. Semblava que ho fes com una màgia, a partir del no-res, però no era així: ho feia després d’hores llargues de lectura, a partir de la inspiració inicial de la selecta biblioteca familiar, de sistemàtiques batudes pel mercat de Sant Antoni i llibreters de vell. Semblava improvisat, però era tot pensat i paït. Era una proposta per llegir el passat. El manifest, el grup, els autors més importants, els textos clau. Les bases del mètode eren senzilles: dosis d’erudició per disposar de tot el material d’arxiu i de lectura necessari; imaginació per establir relacions entre els material aplegats; i mètode i intel·ligència per donar sentit a l’operació.

Els apunts en quartilles doblegades, escrits amb una lletra acurada. Els extreia d’uns sobres que ara en diríem reciclats. Però abans d’arribar a classe havia fet una feina ingent d’erudició: aplegar la informació en fitxes, ordenar-les, delinear una narrativa per donar-li sentit. En aquest pas previ hi havia un element fonamental: el fitxer. El Mètode Molas implicava l’establiment d’un cànon per la literatura dels dos últims segles. No fou una tasca fàcil, presidida per una voluntat d’ordre, però també amenaçat pels dubtes. El seu projecte, la proposta d’ordenació de moviments literaris i autors, d’obres, volia obrir nous territoris: mesurar, diagnosticar, avaluar. Canonitzar. Li agradava dir: cal que els escriptors s’acostumin a saber que no són tots iguals. Expressions i pressions.

Final?

La intervenció de Joaquim Molas en l’anàlisi de les grans tendències, en l’establiment d’estructures potents de difusió i d’anàlisi de la literatura contemporània, d’“equips” de treball, com desitjava en tornar de Liverpool, ha estat inapel·lable. La proposta d’organització de períodes, la lectura d’alguns autors i moviments, en especials els d’avantguarda, li deu molt. I sabia que havia estat un enorme esforç –sacrifici– personal. Amb totes les limitacions del cas va aconseguir europeïtzar l’estudi de la literatura catalana, situar-la en un context internacional. Escrivia Marfany: “la realització més important de Molas en aquesta època [anys seixanta] (…) és la de l’establiment decisiu d’una concepció “normal” de la literatura catalana, tant en el seu passat com en el seu present”. A més, com apuntava Gimferrer en una nota necrològica, el seu criteri era d’una gran honestedat, amb fonaments i sempre a punt a modificar opinions: “jo crec que se’l recordarà pel seu mestratge personal dispers a vegades en lliçons i conferències, per algunes compilacions extraordinàries, sobre tot allò relatiu a Verdaguer i a les avantguardes del segle XX i, per damunt de tot això, per la seva gran capacitat de guiatge: el que deia Molas era sempre una opinió de pedra picada que, si s’esqueia, ell podia modificar algun cop, però que en línies generals denotava una honestedat i una lucidesa a tota prova”.

Joaquim Molas s’atansava a la literatura des de la curiositat del text, a partir de dades textuals i de context i aconseguia d’establir una constel·lació de sentits, una xarxa de connexions significatives entre elements que en aparença eren distants o independents. El seu mètode d’estudi es pot relacionar, toute proportion gardée, amb el d’Aby Warburg, el qual en l’Atlas Mnemosyne va establir relacions entre imatges que eren marques físiques de la memòria cultural col·lectiva. D’una manera semblant a com Warburg cercava Pathosformeln –fórmules expressives de l’emoció– deduïdes directament en forma d’art a partir dels models antics, Joaquim Molas ha aconseguit amb la seva obra d’intervenció i d’escriptura, de docència i d’edició, de programa i interrelació, de destriar les grans línies d’un Atles de la cultura catalana dels segles XIX i XX, identificant i estudiant alguns dels autors més significatius.

L’obra de Molas en la qual no hi ha monografies, sinó articles potents, pròlegs i antologies, pot ser llegida com una mena de collage o patchwork de troballes, connexions que ell insinua i que ens toca a nosaltres lectors/espectadors treure’n l’entrellat. Una idea de totalitat amb la consciència de no poder abastar-la completament.