Joaquim Carbó en pantalons curts

25.09.2013

Ara Llibres posa en marxa una col·lecció de memòries, de format breu, en què personatges de l’àmbit cultural recolliran els seus records d’infantesa. La col·lecció arrenca amb títols de Joaquim Nadal, Albert Manent i Joaquim Carbó, del qual us oferim aquí un fragment del primer capítol. El llibre de Carbó porta per títol Pantalons curts.

Joaquim Carbó

 

Em faltaven un mes i sis dies per complir quatre anys quan va esclatar la Guerra Civil. A finals d’agost del trenta-sis a casa estaven massa atabalats i preocupats pel que passava al carrer per pensar a celebrar el meu aniversari. Ara mateix no puc destriar si tot el que sé d’aquells dies tan convulsos prové de la memòria, si és fruit de lectures i converses posteriors o de les escasses fotografies que conservo d’aquella època, quan disposar d’una màquina de retratar era tot un luxe. El que puc explicar dels meus primers quatre o cinc anys és una crònica tan repetida en família que em fa tot l’efecte que ho he viscut. A partir dels cinc o sis anys els records personals ja són molt més precisos. Tot plegat, però, forma part d’una mena de pel·lícula en què em veig molt  és en el paper d’espectador que no pas en el d’actor.

Vaig obrir els ulls per primera vegada a Caldes de Malavella, a casa els avis Josep i  Ramona, davant l’expectació dels germans de la mare, Felicitat i Alfons. Si no ho vaig fer a Barcelona va ser per la mala relació que en aquells moments els pares mantenien amb els altres avis, Quim i Pietat, amb qui havien viscut els primers mesos de matrimoni en un pis del Carrer Gran de Gràcia, a Barcelona, a tocar el Tupinamba. El Tupinamba, un establiment dedicat al cafè i a la xocolata a l’entrada del qual hi havia un goril·la gegantí —si més no, a mi m’ho semblava— que tenia a les mans una capsa que deixava anar una xocolatina si abans hi dipositaves una moneda de no sé quants cèntims. Allà mateix hi havia, també, una botiga de la cadena de can Noranta-cinc, que es deia així, precisament, perquè bona part dels seus productes es venien a noranta-cinc cèntims, de pesseta, és clar. Ho puc assegurar perquè tots dos establiments es van mantenir molts anys en actiu.

 

*  *  *

 

D’entre les escasses fotografies que guardo d’abans de la guerra, n’hi ha un parell que no sé qui me les va fer, totes dues a la vorera de l’avinguda Gaudí tocant a Cartagena, davant el Savoy, el bar que llavors menaven els avis i que avui es diu Andrea Gaudi. Hi prenc algun cafè de bon matí, quan surto de casa a estirar les cames, perquè és ben a la vora d’on visc ja fa cinquanta anys. En una se’m veu conduir un cotxet de joguina mogut a pedals, sota la vigilància de la meva mare. I a l’altra, amb el cabell tallat al zero i un eixugamans penjat del braç, com un cambrer professional. En aquest mateix bar es va produir l’anècdota que vaig sentir explicar sovint, però que no puc recordar:

sembla que el primer ull de vellut de la meva vida va ser el resultat d’un cop de tac que vaig rebre mentre badava prop de la taula de billar. El jugador que intentava fer una carambola i que no sabia que jo era darrere seu es deia Fernando Ubieto, company de feina del pare al Bank of London and South America —l’Anglo, com li deien familiarment—, de la plaça de Catalunya, on ara hi ha, ves per on!, Bankia. Tots dos amics, republicans i catalanistes, a mitjan el trenta-nou van compartir estada al convent del carrer de Sant Elies, no pas per devoció sinó perquè, acabada la guerra, els franquistes van aprofitar el confort de la txeca en què els llibertaris havien convertit el convent per tancar-hi qualsevol ciutadà que en un moment o altre, i dintre la legalitat, s’hagués atrevit a formular alguna idea contrària a la ideologia triomfadora.

Joaquim Carbó, de petit

M’avanço en el temps, però ara que ha sortit Sant Elies, no em puc estar de comentar que unes dècades després, un dia que passava en taxi pel davant, el taxista em va dir, esverat, que aquell edifici tan lleig havia estat una txeca republicana… «I franquista!», vaig saltar immediatament. I amb l’esperit pedagògic que em caracteritza, tot seguit li vaig explicar que, de molt petit, jo hi havia entrat més d’una vegada a visitar el pare, a qui em deixaven veure de tant en tant a través d’una finestra reixada. I, de passada, li vaig fer saber que un dia, quan els parents esperaven fora el carrer el torn de deixar-hi els cistells amb què les famílies intentàvem millorar el règim alimentari dels presos,

un dels guàrdies va abatre d’un tret al cap el reclús que s’havia espavilat per accedir a la cambra d’un recinte que tenien prohibit i que disposava d’una finestra des d’on saludava els seus que feien cua fora el carrer. El taxista, ara ja molt més ben informat, va deixar anar un parell d’exclamacions tot apel·lant als genitals masculins per acabar dient que si uns eren dolents, els altres encara eren pitjors.