La bella denúncia de Joana Vasconcelos

22.08.2018

Ai, Portugal. Bla, banda de tonti-pop madrilenya, canta: “Yo soy como Portugal, todos me descubren tarde y mal / Un país sin visitar, hacia el final, al que nunca da tiempo a llegar…”. Això, però, ha canviat, i de manera radical. Portugal, i no voldria dir-ho així perquè detesto l’expressió, està de moda, à la page. Les seves dues grans ciutats –Lisboa i Porto– viuen un renaixement esplendorós. El país (del que diuen és una terra de gent trista i infeliç) està mostrant darrerament una cara amabilíssima (la qual cosa també els passarà factura). Portugal és elogiat, fins i tot, políticament: el primer ministre socialista manté un govern monocolor amb el suport de l’esquerra i els comunistes. Un ferm equilibri dirigeix la nació. Culturalment, també treu el cap amb contundència. Hi ha vida, artistes vius, vull dir, més enllà de la pintura de Paula Rego o la fotografia d’Eduardo Gageiro. Avui és Joana Vasconcelos el gran nom de l’art contemporani portuguès. Som veïns, coneguem-la.

Sofá Aspirina. | © Joana Vasconcelos Estudio

Aquest mes d’agost, una estada de dos dies a Bilbao em va permetre visitar la retrospectiva de Vasconcelos muntada al Museu Guggenheim. És la compilació més gran d’obres que s’ha fet d’ella a Espanya. Als Països Catalans, el seu art només ha estat seleccionat pel museu Es Baluard de Palma i la Galeria Horrach Moya, també a Palma. L’exposició de la pinacoteca basca –titulada Soy tu espejo– és pot visitar fins a l’11 de novembre i, la veritat, val la pena donar-hi un tomb pausat i atent. El que planteja Vasconcelos, però sobretot com ho planteja, és únic i extraordinari.

Vasconcelos, per situar-la breument, ja va ser objecte, el 2013, d’una gran revisió a casa seva. El Palacio da Ajuda de Lisboa va obrir-li totes les portes. Ella va omplir les habitacions amb el seu art colorista i exultant. Ha estat l’exposició més visitada de Portugal fins avui. Abans, el 2012, un altre palau –el de Versalles­– també va oferir-li desplegar-se. Exposant a les afores de París, el seu nom quedava igualat –almenys en oportunitat d’espai– al d’artistes com Anish Kapoor i Olafur Eliasson. Amb França a més, Vasconcelos hi està estretament vinculada: va néixer a París el 1971. Els seus pares (fotògraf i pintora) havien deixat Portugal fugint de la dictadura de Salazar. Amb tres anys, l’artista tornava a la península.

Tornem a Bilbao: acostant-se al museu, a l’exterior, topem, per fer boca, amb dues obres de Vasconcelos. Una és Pop Galo, que ja ens anuncia l’intens lusitanisme que congria l’artista (cap mala olor a patriotisme). El gall, símbol altíssim de la cultura portuguesa, és una gran escultura que incorpora so i llum (a càrrec de Jonas Runa). L’animal ha passejat per Lisboa, Pequin i ara Bilbao (encara té, se suposa, altres destins). L’obra és una amable reivindicació del Galo de Barcelos (sorgit d’una llegenda), és a dir, de Portugal. Aquesta amabilitat –visual– és la que sempre es destaca de Vasconcelos: el seu, s’ha dit, és un art jovial, agradable, naïf. I sí, ho és, però només als ulls. L’altra obra exposada a l’exterior del museu (Solitario) trenca aquesta vitalitat aparent. Solitario és un enorme anell de compromís fet amb llantes daurades i gots de whisky, dos objectes d’ús eminentment masculí. Vasconcelos denuncia com es compra l’amor femení amb un diamant –un solitari–, com les brides de la relació només les subjecta l’home perquè és qui té (tenia) l’hegemonia econòmica. Amable, doncs, a la vista però no al pensament.

Marilyn. | © Joana Vasconcelos Estudio

Guggenheim endins, una descomunal obra ocupa el vestíbul del museu. És Egeria, una peça inflable recoberta d’una capa de ganxet. Cromàticament és explosiva i pel que fa a l’espai, s’expandeix per arreu. Pesa dues tones. És impossible tenir una visió completa de l’obra. És immensa tant en amplada com en altura (la dimensió de les obres obliga a l’artista a dirigir, avui, un equip de seixanta persones. Cada vegada en són més). Amb Egeria, Vasconcelos vol evidenciar la incapacitat d’abordar el món. I, per tant, l’absurditat de pretendre-ho. Egèria (o Etèria) va ser, de fet, una viatgera galaicoromana del segle IV. Fins aquí, tot el que queda fora de sala. Entrem a Soy tu espejo, una grata concentració de l’univers Vasconcelos. Univers que corre el risc de ser més celebrat per insòlit, nou o impactant que per excel·lent, rodó i excels.

Les dues primeres obres de l’exposició, que recull peces dels últims vint anys (Vasconcelos crea oficialment des del 1994), lliguen amb un dels grans temes de l’artista: el consumisme salvatge. L’artista denuncia la repetició malaltissa, el capitalisme voraç. Coração Independente Vermelho és, evidentment, un cor, un gran cor fet amb les forquilles amb què menjaries en una festa infantil d’aniversari o les que et donarien en un McDonald’s per cruspir-te les patates. Vasconcelos, situada, sense comparar-la però amb lògica, entre Duchamp i Warhol, dóna al cor la forma de la filigrana portuguesa. El cor és bellíssim però està fet amb un material pobre i destructiu. Molt sovint veurem la reutilització d’objectes barats i massius.

A la sala que hi ha a la vora del cor, ens reben una butaca i un llit recoberts de pastilles (aspirina i vàlium). Una altra vegada el consum sense sentit: medicaments per substituir la finalitat de l’objecte, el descans. Vasconcelos s’enemista constantment amb la velocitat i la banalitat. “La nostra banalitat està plena de buidor”. Només tolera la banalitat quan significa, diu, “qualitat de vida”. “Estic totalment en contra del bibelot [conjunt de menuderies, objectes de poc valor], em fa fàstic, l’odio. […] És l’últim nivell del consum: objectes que no tenen sentit ni utilitat pràctica. Jo treballo amb aquest absurd i amb la cosa supèrflua, però ho faig amb objectes sempre recognoscibles”, deia el 2008 en una entrevista. “Tants objectes de consum són una forma d’ocultar el que hauríem d’estar mirant, allò que importa”. Tornem a veure la representació física d’aquesta incongruència més endavant, amb una menuda furgoneta plena de figures de la Verge de Fàtima. Els fidels, tan purs, s’encomanen a escultures de valor inexistent. L’obra es titula www.fatimashop.com.

www.fatimashop.com | © Joana Vasconcelos Estudio

Un altre dels grans temes de Vasconcelos és la dona. El lloc que ocupa socialment. Ella es reivindica com a feminista (almenys, “fins que les dones no tinguin els mateixos drets” que els homes). I el seu és un feminisme de façana femenina. No té inconvenient en reconèixer-ho, menys en exercir-ho. Ho dèiem: tastem un art bonic, lluminós, escrupolós. Cal, però, que intervingui la segona mirada per haver entès plenament a Vasconcelos. Dues fases acostumen a resumir la relació de l’espectador amb les seves obres. “Oh!”, primer impacte fruit de la bellesa i la dimensió; després quedem atònits per la composició, es desperta el pensament. Una segona mirada que en ella és, de fet, la preliminar. Arriba abans l’esquema que l’obra. Els seus treballs són sempre conceptuals. A la matèria, la precedeixen idees i missatges.

A A novia, un monumental llum fet amb 14.000 tampons, l’artista plàstica qüestiona la perfecció de la núvia, la blancor, la virginitat. La tradició imposada, en definitiva. També confronta l’esfera pública amb la privada, el tampó amb el llum que il·lumina la casa. La dona contemporània ha trencat el tabú de la sexualitat. No amaga el tampó, que anuncia la taca, la pèrdua de la blancor. Marilyn són dues sabates de taló però també una pila d’olles amb les corresponents seves tapes. Vasconcelos uneix la vida pública i privada de la dona, que en les últimes dècades ha passat a combinar l’àmbit domèstic amb el laboral. L’obra és una antítesi: la dona no cuina amb talons.

Altres qüestions que aborda la portuguesa són la brutícia i la manipulació a què ens aboca el nou paradigma comunicatiu (Call center és una pistola feta per acumulació de telèfons analògics), la violenta conciliació entre religions i tradicions de diferents orígens (a Burka, censurada a Versalles, el cap-maniquí d’una dona vestida amb teles de set cultures diferents cau bruscament a terra), el retorn als orígens, que planteja a Lilicoptère (un helicòpter que té més forma d’animal que de màquina), o les noves formes de família (representades en un urinari dividit en dues parts i destinat a una parella gai). Vasconcelos diu que el poder de l’artista és “parlar del seu moment, deixar-ne testimoni”.

I’ll be your mirror, la peça que dóna nom a l’exposició, és un antifaç de miralls (senzills i sumptuosos) que retorna la nostra imatge unida a la de les obres de Vasconcelos. El canal de comunicació que ella busca permanentment: nosaltres i la segona mirada. Una segona mirada que li ha permès “col·locar-se al món des de la perifèria”. La perifèria que era Portugal.