Joana Biarnés, fotografiant amb el cor

8.11.2017

Al Palau Robert s’acaba d’inaugurar l’exposició “Joana Biarnés: A contracorrent” d’aquesta fotògrafa catalana, pionera del fotoperiodisme fet per dones a Espanya, on es presenta una selecció de noranta fotografies de quan treballava pel diari Pueblo dels anys 1963 al 1973.

Joana Biarnés | Foto: Joana Biarnés

El cas de Joana Biarnés és realment singular i per això està despertant darrerament un especial interès en els mitjans fotogràfics. Com explicarem tot seguit, Biarnés es va dedicar a la fotografia professional durant uns vint anys i després es va retirar radicalment per dedicar-se vint anys més al món de la restauració. El seu nom va desaparèixer i només els seus amics i coneguts recordaven la seva faceta com a fotògrafa. Des del 2014, però, el seu nom reapareix amb força, s’exhibeixen les seves fotografies en diferents mostres individuals i col·lectives i creix l’interès per la seva obra. Per entendre el seu desenvolupament, tot seguit explicarem de manera sintètica els principals moments de la seva biografia. Qui en vulgui més detalls els trobarà a “Joana Biarnés. Una entre Tots” l’excel·lent reportatge sobre la seva vida produït per TV3 amb la col·laboració de Photographic Social Vision que es va emetre fa uns mesos.

Joana Biarnés va néixer a Terrassa el 1935 i, encara que ella mateixa confessa que no tenia especial interès en la fotografia, ja de molt jove comença a ajudar al seu pare, que era fotògraf esportiu i corresponsal d’El Mundo Deportivo al Vallès. S’introdueix al món de la fotografia fent feines de laboratori i la cobertura d’alguns esdeveniments que el pare no podia atendre. “Jo em vaig dedicar a la fotografia perquè el meu pare estigués orgullós de mi”, diu ella mateixa.

El 1962, moment especialment rellevant, cobreix, juntament amb el seu pare, les dramàtiques escenes de la riuada del Vallès. Al despatx coneix Ramon Masats, amb qui els caps de setmana practica una fotografia més artística i de qui rep, com ella mateixa reconeix, una considerable influència. Estudia a la primera promoció catalana de l’Escuela Oficial de Periodismo que acaba d’obrir delegació a Barcelona i comença a col·laborar amb diferents mitjans.

L’any 1962 la seva vida dona un gir important. Arran d’un reportatge sobre un concurs de bellesa, Emilio Romero, el llavors director del diari Pueblo -el vespertí més llegit de Madrid i uns dels diaris més influents a l’època – li ofereix un contracte per treballar-hi. Se’n va a viure a Madrid on es desenvoluparà la major part de la seva carrera.

Al començament s’enfronta amb tota mena de prejudicis masclistes perquè és l’única dona en un món fins llavors reservat al gènere masculí. Però els supera amb ferma decisió i a vegades fins i tot fa servir armes pròpies per aconseguir l’accés a espais o cercles que semblaven inexpugnables per als homes.

La seva vitalitat i empatia li permeten connectar fàcilment amb tota mena de personatges, a qui s’acosta amb extraordinària facilitat. I té un instint periodístic i un atreviment que li permeten introduir-se en ambients prohibits als fotoperiodistes corrents. Fotografia els Beatles en l’habitació de l’hotel Avinguda Palace de Barcelona; retrata els ballarins més famosos del moment, Nureyev i Antonio, fent-se passar per la secretària d’aquest darrer; acompanya Massiel al Festival d’Eurovisión, que va guanyar amb el famós “La, la la”; fotografia Serrat en els anys del seu exili; es converteix en fotògraf d’El Cordobés i és molts anys la fotògraf de capçalera de Rafael. Aquestes són només algunes de les anècdotes de la seva intensa vida professional en què treballa fonamentalment per als diaris Pueblo, ABC i Blanco y Negro.

El 1975 crea, juntament amb altres companys, l’agència Contifoto que treballa per a diferents mitjans. Però l’any 1985, desencantada amb la deriva que detecta en els mitjans periodístics, cada cop més orientats cap a la premsa del cor, decideix, juntament amb el seu marit, el periodista francès Jean Michel Bamberger, establir-se a Eivissa. Allí munten “Cana Joana”, un restaurant de cuina eivissenca i tradicional que té un gran èxit entre els visitants de l’illa. Finalment, el 2007 es jubila i retorna a Catalunya per establir-se definitivament a Viladecavalls.

Tot i estar afectada per una malaltia ocular degenerativa que ha limitat la seva visió al 30%, segueix fent fotografies. Com ella diu, més que amb la vista “els fotògrafs disparem amb el cor”. I Joana Biarnés té un cor molt gran.

El 2012 es produeix el seu redescobriment, la resurrecció fotogràfica de Biarnés. Amb motiu de la commemoració del 50 aniversari de les riuades de Terrassa un fotoperiodista terrassenc, Cristóbal Castro, recull documentació i imatges de l’esdeveniment. Descobreix les fotografies que n’havia fet Biarnés, queda impressionat per la seva força i a partir d’aquí coneix la resta dels seus reportatges i treballs. Comença a difondre’ls, els presenta en una exposició a Terrassa el 2014 i així comença l’eclosió del fenomen Biarnés.

A poc a poc el públic va redescobrint la seva obra que segueix absolutament vigent després de tants anys, la qual cosa és una prova irrefutable de la seva qualitat. Les fotos no han envellit i segueixen transmetent informació i emocions, com correspon al bon fotoperiodisme. La panòplia de temes és molt diversa perquè Biarnés tenia un registre molt polifacètic. Va fotografiar tota mena d’esdeveniments en els camps de l’esport, la moda, l’espectacle, el carrer, el retrat, etc.

I tenia, com diu Ramon Masats, una gran sensibilitat i ironia. Les seves imatges ens diuen alguna cosa, estan plenes de substància i interès.

L’exposició del Palau Robert sobre Joana Biarnés | Foto: Josep M. Cortina

Això és el que es pot comprovar a l’exposició que es presenta ara al Palau Robert, comissariada pel també gran fotògraf Chema Conesa i produïda per la promotora cultural La Fàbrica amb el suport de la Fundació Photographic Social Vision.

No espereu trobar una veritable antològica de l’autora perquè l’exposició de noranta fotografies se centra fonamentalment en el període professional com a fotoperiodista del diari Pueblo. Com es correspon en aquest tipus de treballs, hi trobem tota mena de temàtiques governades directament per l’actualitat periodística, des de fotografies de l’aristocràcia i els polítics de l’època a fotografies d’accidents o tota mena d’espectacles. Amb un criteri flexible les imatges s’han agrupat encertadament amb un cert ordre temàtic, que resulta molt útil per ordenar el material exposat i centrar així la mirada de l’espectador. Un espectador que, si té l’edat suficient, podrà gaudir d’una visió nostàlgica del seu temps i els seus mites.

Comencem per exemple amb una potent secció de retrats on podem veure personatges famosos d’aquells anys com per exemple Iñígo, Tip y Coll, Santiago Bernabeu, Alfredo Landa, Carmen Sevilla o Sara Montiel.  Segueix l’apartat de fotos d’escenes de carrer com les riuades del Vallès del 62. En un altre espai es presenta el món de la moda en el que habitualment va treballar Biarnés; eren uns anys dominats per les mini faldilles. Segueix un altre dels seus camps d’acció: la cançó i l’espectacle on ens trobem amb fotografies de Tom Jones, Raphael, Massiel, els Beatles, Serrat o Los Brincos, entre d’altres.

Finalment l’exposició conclou amb una àmplia sèrie de retrats de personatges vinculats al món dels toros, de gran notorietat encara en aquells anys, i del cinema. Aquí trobem, per exemple, a toreros com El Cordobés, Dominguín o Palomo Linares, i artistes com Raquel Welsh, Orson Welles, Lucia Bosé o Pilar Miró.

Toreros | Foto: Joana Biarnés

Davant la manca de tiratges d’època, les fotografies que s’exposen – totes en blanc i negre- s’han fet amb revelats actuals a partir dels negatius originals i tenen una gran qualitat.

L’estil compositiu de Biarnés és sempre clar, senzill, sense artificis i allunyat de qualsevol barroquisme. Tenia això que en diem ull fotogràfic i les seves imatges capten sempre moments singulars i s’entenen i ens arriben perfectament. Al final de l’exposició es pot veure també un vídeo en què amics i col·legues de Biarnés i ella mateixa fan un dibuix de la seva apassionant vida professional.

La mostra es queda curta perquè voldríem veure més imatges. Per sort, ho podrem fer gràcies a la recent publicació del llibre Disparant amb el cor, que acaben d’editar la Fundació Photographic Social Vision i l’editorial Blume.