Joan Vigó, del haiku a la novel·la

5.12.2018

«La metàfora ha aportat a la prosa moderna la possibilitat de veure l’estructura mateixa dels elements que conformen la vida. El que sembla una descomposició de la realitat no és una altra cosa que un descobriment més exacte d’aquesta realitat». Són paraules de la poeta Anna Blandiana tot referint-se a l’aportació que ha fet la poesia a la prosa moderna. I és en aquest sentit que el prosista, quan tensa el relat entre allò que és dit i allò que resta elidit, descobreix que no hi ha veritat més exacta que l’ambigüitat de la metàfora. Una fórmula que atorga carta de naturalesa a l’univers que crea.

Joan Vigó. – Foto: Marta Vilardell

Joan Vigó (Barcelona, 1964) és un poeta que ha escrit una novel·la molt interessant, Haiku a Brooklyn (Labreu, 2018). Com a poeta que és, aplica diversos recursos retòrics a una història molt original per dotar-la de relleu líric i singular. Per tensar el ritme, la novel·la es vertebra amb l’alteració, com un hipèrbaton, d’escenes que avancen de forma no lineal però amb captivadora continuïtat. L’autor combina, amb perfecte lligam, poemes propis amb escenes per proveir de magnetisme el relat: «ser un home / per ser molts homes / per no ser res». I incorpora reflexions meta-literàries de gran calat com ara: «Escriure un poema s’assembla molt a netejar el revòlver. Has de ser conscient de totes les peces, de tots els mecanismes. Has de posar-hi lubricant. Quan tornes a posar-hi el tambor i el fas girar, ha de tenir el ritme exacte que busques. Res no pot grinyolar. El mecanisme només té sentit amb el tret. L’explosió. Com quan trobes la paraula». La paraula com una poètica de la violència.

A Haiku a Brooklyn s’indaga el fragment del dietari trobat en una misteriosa carpeta blava que un italià resident a Nova York portà a Barcelona per traduir-lo i conèixer, així, una mica més els orígens de qui el va escriure, un tal Russell. Un personatge que fugí de la Barcelona grisa i monòtona dels anys seixanta -«qualsevol anar / és fugir per dintre»-, rumb al suposat paradís novaiorquès on romandria fins a la seva mort. Regentà una botiga de licors al barri de Little Italy i anotà les seves experiències en un dietari.

Un relat vertebrat amb objectes d’un particular «gabinet de curiositats» que configuren el pensament i la biografia d’un fotògraf inquiet de la societat americana que viu històries de sexe desbordat, que s’amara d’alcohol i de nicotina i que viu situacions extremes de sang i fetge. Tot confluirà en l’auto-homenatge -«els fracassos només són graons de l’èxit»- que es reserva pel moment final en la seva tomba on, per sempre, romandrà una «vanitat anònima».

Com bé diu el protagonista, l’objectiu vital és el de «desaparèixer com un núvol, deixar de ser i ser paraula alhora». Russell viu com un flâneur i reflexiona sobre els fets que li regala la nova vida americana. Transita com «un covard amb sort» i cronista de la seva pròpia vida «que esdevé un artista de la seva pròpia mort».

El que triomfa arreu del relat és l’alegria de narrar, el goig d’estar descobrint què passa quan està emergint l’acte de la narració i això es transmet clarament convidant al lector a no aparcar la lectura. Ens endinsem en una fabulació que no es precipita en la inversemblança en cap moment perquè Joan Vigó exhibeix una escriptura sincera i àgil que modula amb tensió mil·limetrada. Una agilitat que obvia el més superflu per anar directe al gra però, en algunes ocasions, rebaixa perfil a alguns personatges que rauen una mica plans. Descriu amb expertesa escenaris i passatges d’enorme potència visual espurnejant-los amb la lírica que ha conreat en els dos poemaris que ha publicat recentment, Pastor d’antenes (Labreu, 2017) i Cementiri d’avions (2018). A Pastor d’antenes podem llegir poemes on s’empra l’antena com a metàfora de l’ésser humà, el receptor de missatges de tota mena. Antenes que arbren la ciutat com una selva artificial -«la selva natural de l’home és la ciutat»-, paradigma de la buidor. A Cementiri d’avions, un poemari més madur, reflexiona sobre el desert, com a metàfora de la soledat, i de nou, sobre la ciutat, el seu espai natural: «per retrobar al sot de l’arbre / allò perdut en silencis / dic la ciutat». Incorpora petites joies com el poema dedicat a Cravan, poeta i boxejador que va ser engolit per l’oceà. I no s’oblida pas de l’amor: «A l’avinguda dels cossos / ens fem llençols», ni de la ironia: «somric al gos / no a qui el passeja».

Joan Vigó, un escriptor molt llegit que, amb els anys, suma enters: «sumo temps al goig del temps / i el resultat me’n resta». Un poeta que a Haiku a Brooklyn ha «defecat tot el llegit», malgrat que, com ell diu, «ho ha fet tot tard però sempre a temps». Mai és tard si la narrativa és bona!!