Joan Subirats. Ciutat oberta

29.01.2018

La setmana passada Joan Subirats, el nou Comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, va presentar les noves línies de l’ICUB en una conferència de premsa que va aixecar molta expectació i també en el marc del Fòrum Cultura Viva, que va reunir a El Borsí acadèmics, activistes i gestors per presentar nous projectes culturals de la ciutat. Resumim aquí les idees del nou comissionat amb set paraules clau.

Joan Subirats © Thomas Vilhelm

La motxilla cultural

La cultura no és reductible a educació. La diferència entre un jove de l’escola Aula i un altre que estudia en un Institut del Besòs no és la qualitat dels seus respectius centres, sinó que un i altre tenen un accés diferent a la cultura. No n’hi ha prou que els museus i les biblioteques estiguin obertes a tothom per igual ni podem corregir la desigualtat fiant-ho tot a la cultura de l’esforç. No n’hi ha prou amb llevar-se ben d’hora, com deia Pep Guardiola. La política cultural ha de plantejar-se des de quines capacitats es lleven d’hora uns i altres. Cal reforçar les capacitats que té la gent per accedir a la cultura.

El dret a la cultura

La cultura ha de tenir una funció redistributiva. Si parlem del dret a la ciutat, també hem de parlar del dret a la cultura. Al segle XX es va plantejar l’estat del benestar sobre els pilars de la sanitat i l’educació, els dos eixos sobre els quals pivotava l’esforç redistributiu de la socialdemocràcia. Al segle XXI la cultura ha de ser també un d’aquests eixos de redistribució.

Polititzar la cultura

“Jo vinc a fer política, no només cultura”, diu Subirats. Polititzar la cultura vol dir saber qui guanya i qui perd amb determinades polítiques culturals. Això es concreta reforçant l’eix de proximitat. No estem parlant de consum cultural. No es tracta d’educar els joves perquè es converteixin en consumidors de cultura. La feina de l’administració no és crear consumidors sinó enriquir culturalment els ciutadans. Subirats proposa ampliar el programa Residència fins arribar a vint-i-cinc instituts de secundària. Donar suport a programes com Apropa Cultura, i fer-lo extensiu també a les biblioteques, el servei públic més ben valorat de la ciutat.

Ciutat oberta

La política cultural ha anat sovint lligada a una idea romàntica d’identitat nacional. Les ciutats, les capitals eren receptacles on es projectava una mirada des d’altres objectius d’àmbit estatal. Ara que la meitat de la població mundial ja és urbana, les ciutats estan reforçant el seu paper al món. Hi ha un desajust molt gros entre el nivell d’incumbències de les ciutats i les competències reals que tenen per fer-hi front. Els estats tanquen fronteres. Les ciutats, en canvi, han de ser obertes a una diversitat que s’imposa de manera irreversible.

Diversitat

Assistim a l’explosió de la diversitat. El 30% dels ciutadans de Barcelona no tenen origen a la ciutat. La multiculturalitat presenta reptes de gran complexitat. Parlem de diversitat cultural, però també sexual, lingüística, alimentària, etc.

Cultura i sistema productiu

La diferència entre segle XX i el XXI és que el segle passat les possibilitats laborals estaven vinculades al nivell educatiu de la persona. S’ha perdut el lligam entre sistema educatiu i sistema productiu, perquè no sabem com serà el sistema productiu de demà.

Zygmunt Bauman deia que les escoles del segle XX feien míssils balístics, perquè apuntaven a un mercat laboral reconeixible. Al segle XXI haurem de fer míssils intel·ligents perquè no sabem quins oficis actuals encara seran vigents en les noves economies digitals.

La clau d’una política cultural veritablement transformadora no serà supeditar la cultura als productes del nou sistema, sinó promoure un sistema productiu que generi oportunitats per a tothom. I que el fet de treballar sigui suficient per poder subsistir.

Públic versus institucional

Són dos termes que no s’han de confondre. Es pot treballar amb vocació pública sense exigir la protecció ni la tutela de les institucions. Subirats posa l’exemple de Copenhaguen, on fa uns quants anys la vivenda pública representava el 80% dels habitatges de la ciutat. Actualment aquest percentatge s’ha reduït al 33%, perquè un govern conservador va decidir privatitzar una gran part del parc públic de vivendes. Va resistir tot un segment de vivenda pública, gràcies a les cooperatives, que s’han demostrat més resilients davant la pressió immobiliària que no pas les institucions. Traslladant aquest exemple al camp que ens ocupa, podríem dir que noves economies de la cultura poden sostenir-se com a servei públic sense supeditar-ho tot a la subvenció ni deixar-se assimilar pel marc institucional.

Etiquetes: