Joan Salvat-Papasseit. L’intel·lectual

“Cal una història intel·lectual de Barcelona”, deia divenndres el professor de Teoria de la literatura i literatura comparada de la Universitat de Barcelona, Antoni Martí Monterde. La sala del Museu d’Historia de Barcelona era plena; no es tractava d’una xerrada més entorn de la figura estigmatitzada del poeta Joan Salvar-Papasseit, com tampoc es tractava de l’enèsima presentació d’un màster. Les paraules del professor Martí Monterde deixaven entreveure, des de l’inici, que el que ahir es celebrava al MUHBA era l’inici d’una trajectòria intel·lectual que, a través del màster Barcelona-Europa. Literatura i història comparada dels intel·lectuals i de les conferències programades obertes el públic, vol proposar una relectura crítica de la història intel·lectual de la ciutat de Barcelona, relectura que, com afirmava l’Antoni Martí Monterde, ha de realitzar-se dins “del marc històric de les relacions de Catalunya i Europa”. Obrint les fronteres crítiques i històriques, el relat intel·lectual de Barcelona es mostra com un diàleg ininterromput amb Europa, amb una idea d’Europa, massa vegades decebedora, a partir de la qual Barcelona hi ha construït el seu propi projecte ciutadà i intel·lectual.

La literatura i els seus autors reclamen el reconeixement de la seva posició central dins de la construcció d’aquest projecte ciutadà i, alhora, europeístic, denominat Barcelona. Dins d’aquest nou marc de recerca, la conferència de Dominic Keown, professor de la universitat de Cambridge, sobre la figura de Salvat-Papassiet reconeixia el valor crític, social i ideològic de l’obra narrativa i poètica del poeta de la Barceloneta. Amb el títol de Poètica, revolució i ciutadania en Joan Salvat-Papasseit, el professor Keown explicitava, amb la mateixa honestedat que caracteritza l’obra del poeta, la necessitat de reconèixer, des d’una lectura textual i no pas biogràfica, Salvat-Papasseit com un “intel·lectual, un pensador de primer ordre, una gran figura ideològica”, en diàleg no només amb la Barcelona de principis de segle, sinó també amb una la configuració d’una Europa ferida per la Gran Guerra.

Dominic Keown va oferir una extraordinària conferència que, tot gravitant entorn de la figura de l’autor de Les conspiracions, es postulava com un exercici de metacrítica envers la tradició crítica catalana, una tradició caracteritzada per una interpretació biografista dels textos i que oblida, paradoxalment, la textualitat inherent a les obres. “És necessari un estudi transversal a partir de la filologia”, va comentar el professor de Cambridge, que, inscrivint la seva xerrada en el plantejament intel·lectual presentat pel professor Martí Monterde, va definir en Joan Salvat-Papasseit com un autor subversiu que va fer de la seva obra una crítica i una denúncia que, com senyala Dominc Keown, pot ser definida com explícitament social i ideològica. Tota l’obra de Salvat-Papasseit està impregnada d’una mirada crítica post-marxista de l’hegemonia social; el poeta barceloní refuta, en prosa i en vers, “l’establishment social” imposat, així com també el paper que el ciutadà estava cridat a desenvolupar. Amb una anticipada denúnica de caràcter gramscià, Salvat-Papasseit no abandona mai la subversió i la crítica; amb una atenta lectura dels textos, Keown desmenteix la tradicional interepretació de l’obra del poeta, la trajectòria del qual ha estat sempre interpretada a partir de la nota biografista de la malaltia. Tot responent a crítics com Josep Maria Castellet, Joaquim Molas o Dolors Oller, Dominc Keown considera un error dividir en dues etapes l’obra de Salvat-Papasseit i, sobretot, es mostra contrari a entendre la seva poesia com un escapisme o com una compensació de les limitacions causades per la malaltia.

Poemes como Amada, amada (1918) o Encara al tram (1921) són exemple de la mirada crítica del poeta, que, amb els seus versos, denuncia el falocentrisme que imperava en la societat i que impregnava, lògicament, la creació artística. Amb mirada falocrítica, Salvat-Papasseit denuncia, com anys després farà la crítica feminista Laura Mutley, la cosificació del cos femení, la consideració del “cos femení com una cosa desarticulada”, una cosa que té com a principal -única- qualitat el fet de “poder ser mirada”. La melangia, l’escapisme no configuren la darrera poesia de Salvat-Papasseit, la celebració de la dona,  la crítica poetització de la vida quotidina no deixa mai d’estar present; l’atenta i lúcida lectura de Dominic Keown ens mostra un autor que, lluny de tot escapisme, introdueix en les seves obres temes socialment conflictius i denigrats per una literatura no inscrita en el realisme de tall positivista, com la violència de gènere, la prostitució, la repressió matrimonial i l’incest.

Dominic Keown ens recorda que Salvat-Papasseit és un intel·lectual, una figura ideològica que, a través de la seva literatura, participa en el diàleg intel·lectual, social i històric de Barcelona. No hi ha escapisme, sinó un ferm compromís envers la seva ciutat, la seva realitat més propera i, alhora, envers la societat que s’estava conformant més enllà de les nostres fronteres.