Joan Safont: “Tenir matisos no és el mateix que ser equidistant”

Sabotatge contra Franco (Angle Editorial, 2017) és l’últim llibre de l’historiador i periodista Joan Safont. Endinsant-se en els clarobscurs d’unes èpoques complicades, Safont ha investigat el període que va des de la Guerra Civil fins a l’arribada de la democràcia a l’Estat Espanyol, per tal de parlar d’aquelles persones que suposadament havien de seguir els passos de Franco però van decidir no fer-ho. O almenys no fer-ho sempre. Clàudia Rius entrevista l’investigador.

El pròxim dissabte 1 de desembre Joan Safont hi serà al Mercat de Nadal del Llibre i participarà a una taula rodona sobre la Barcelona històrica amb Juan Francisco Ferrándiz i Enric Calpena.

Al teu llibre parles d’una tercera Catalunya. Qui és aquesta gent?
La idea d’una tercera Catalunya és el títol d’un llibre d’Arnau González Vilalta. Ell parlava de Carles Eugeni Mascarenyes i Ramon Sugranyes de Franch, als quals jo també em refereixo. Arrenco amb una fotografia on es veu tot de gent que ha hagut de marxar de Catalunya durant la guerra i que l’any 1939 es troba en un casament. Són persones que han fugit del bàndol republicà per amenaces de la FAI, tot i ser republicans i catalanistes. Clar, tampoc poden anar a l’Espanya franquista perquè també estan en perill. Queden en territori de ningú. El llibre se centra en els sectors que el règim considerava que li eren favorables -empresariat, intel·lectuals conservadors, burgesia…- però que no ho van ser.

De fet hi ha una frase molt forta al llibre que diu que pels franquistes, la solució era “llenarle con España el alma a la burgesía catalana”.
Això és d’un article de Santiago Nadal, que és un personatge molt curiós: l’any 31 és d’extrema dreta, el 39 és totalment franquista, el 44 és un represaliat i el 60, un representant de la democràcia. Era conservador, però demòcrata convençut. L’any 39 fa uns articles molt interessants en què d’alguna manera passa comptes amb la burgesia catalana. L’acusa de provocar la Guerra Civil per culpa de fomentar el catalanisme i el republicanisme. Els diu que no tenen ànima. I per això, com que tenen l’ànima buida, els diu que se’ls ha d’omplir d’espanyolitat. Ell ve d’una família burgesa no catalanista.

Cal reivindicar que les persones que es mouen entre el blanc i el negre també existeixen?
No estem parlant de persones que se situaven al mig. Tenir matisos no és el mateix que ser equidistants. L’equidistància vol dir que consideres tan bona una cosa com l’altra i no et vols posicionar. Aquí estem parlant de gent que pren una posició de vegades contradictòria amb els seus orígens o amb posicions que havien tingut abans, o sobretot amb allò que la societat o el propi règim creien que havien de fer. El franquisme esperava, per exemple, el recolzament de tots els empresaris. També dels estudiant que venien de casa bona. O de l’església! Aquesta era un dels pilars que no podia sortir-se del guió. La joventut catòlica igual. De vegades és una qüestió de gent que se surt de l’esquema fixat.

Llegim al teu llibre que l’historiador Jaume Fabra escriu que “el franquisme no va saber o no va voler distingir entre catalanisme polític i catalanisme sentimental”.
Això és bàsic. Hi han tres motius que fan que al franquisme li surtin opositors en les seves pròpies files. En primer lloc, el catalanisme, entès en el sentit cultural: la persecució de la llengua i de les publicacions, la impossibilitat de fer teatre en català o de fer poesia en català, això ja des del primer minut va fer que gent que podia haver estat favorable al règim mantingués una posició de distancia. El règim volia matar d’arrel el catalanisme cultural, perquè era la causa del catalanisme polític i va trobar aquí la primera resistència.

I els altres dos motius?
El segon és la qüestió religiosa. Dins de la pròpia església, amb el context internacional de l’Aggiornamento del Concili Vaticà II, hi ha molta gent que és profundament catòlica però no és nacionalcatòlica, és a dir no compra el catolicisme del règim.  El tercer motiu és l’esperit liberal, democràtic. Es pot ser conservador però no ser totalitari.

El règim franquista va atacar absolutament tota la cultura catalana, tot i perdre alguns possibles afectes. Ells no ho veien com un error, n’eren plenament conscients.
Però era un error estratègic. Formava part del programa polític, sí. Gràcies a la seva persecució del catalanisme cultural, aquest va renéixer en forma de resistència. Imagina’t que el catalanisme cultural hagués acabat sent franquista… Però no hi van haver Jocs Florals franquistes. L’apropiació que van fer va ser molt menor. Aquest fet va crear resistència i també va fer que molta gent no acabés de subsumir-se al règim. Va abocar a la clandestinitat o a l’estratègia opositora gent que no ho hagués fet. Això també és el que distingeix el cas català de la resta del franquisme a Espanya.

Jordi Amat en parla al pròleg: durant la dictadura, Catalunya es va reconstruir civil i culturalment a través de la cultura i no de la política.
La cultura va tenir un paper de punt de trobada de l’oposició, i després el règim va anar afluixant. Primer no podia permetre cap llibre en català; després llibres en edició prefabriana, que així eren més difícils de llegir i no eren objectes de gran públic. Més tard va haver d’acceptar que es publiquessin llibres de tota mena a través de la censura. L’estratègia de la Nova Cançó beu d’aquí, del fet que la cultura és un espai amb molt matisos: hi participa des del senyor que té una catalanització molt primària, que no és polític, fins el que té tot l’argumentari polític al darrere.

Tot i això, el franquisme va intentar comprar aquests burgesos a través de pactes econòmics.
Aquest era el tracte que el règim plantejava i que li va funcionar de meravella: durant la guerra els empresaris havien hagut de marxar, els havien expropiat les fàbriques, de vegades els havien assassinat membres de la família. Els van deixar tornar a Catalunya i els van tornar al fàbrica. Els van enriquir i van participar del negoci de l’economia dictatorial, basada en la corrupció i el tancament. A canvi, els van demanar fidelitat i no tenir cap intenció política. El tracte era aquest i el van seguir moltes famílies, persones que durant un parell de generacions van perdre el català i el catalanisme.

També expliques que molta d’aquesta gent va anar a l’exili nacional, i que alguns dels seus fills fins i tot van arribar a formar part de les files franquistes.
Sí. Sort en va tenir el catalanisme del fet que la seva ideologia no era una qüestió de partit, de classe o de sector, sinó que era molt transversal i per tant anava des de l’obrer proletari fins al gran industrial. Si només hagués estat cosa de la burgesia, ja li haguéssim cantat les absoltes a l’any 40. Moltes famílies de tradició catalana i catalanista van passar-se al castellà. D’altres van aguantar. Potser ho van fer perquè eren més romàntics. La cultura catalana a l’exili no hagués sobreviscut, els exiliats només l’haguessin pogut mantenir durant una o dues generacions. Calia aquesta resistència en el territori.

És dur veure que davant del franquisme, moltes famílies van creure que la culpa era del catalanisme mateix.
Sí. Això és el cas Valls i Taberner. Ell té un article molt famós que es diu La falsa ruta -per cert, en parlaré al llibre Greuges i desgreuges que publicaré aviat!-. Ferran Valls i Taberner és un polític, advocat i historiador de la Lliga, que durant la dictadura de Primo de Rivera és represaliat. Ja durant la república es va fer molt de dretes, i a la Guerra Civil diu que tot el que ha passat des del segle XIX fins ara és culpa del catalanisme, i que per tant cal eradicar-lo. Ell és un franquista furibund que a més es baralla amb els antics amics. En canvi, curiosament, els seus germans són empresaris molt importants que financen la cultura catalana en moments durs. Fins i tot ajuden al President Tarradellas a l’exili. No crec que els germans fossin gaire diferents en qüestions polítiques de fons, però sí que eren gent que sentien molt la qüestió de la llengua i de la cultura.

Creus que històricament s’hauria d’estar més agraït a les persones que van sabotejar Franco tot i que prenguessin posicions difícils de classificar?
De vegades els punts negres han fet que no puguin lluir els seus punts més bonics. Ara, per exemple, s’ha publicat el llibre Fer-se totes les il·lusions possibles de Josep Pla i molta gent s’ha sorprès que ell tingués aquesta perspectiva tan catalanista i tan dura contra el règim. Molta gent ja ho deia, que Pla només amb l’obra que va fer ja va salvar la llengua catalana. No calia que a més hi hagués un compromís ideològic. En canvi, hem estat discutint que si era un franquista, que si havia sigut espia…

Però tot això ha de passar un temps perquè s’accepti. Un cop Franco guanya la guerra, és ell qui explica La Història. És normal que aleshores el catalanisme es defensi explicant una versió on tot hagi de ser molt clar, per tal de poder contrarestar el relat.
Sí, exacte. També hi ha una cosa que és el relleu generacional. En aquest llibre no parlo només del primer franquisme. Tot ja ve de l’any 48, quan Sales i Galí tornen de l’exili. Són republicans que han perdut la guerra, vénen a Catalunya i diuen: “Ara el que hem de fer és trobar els joves valors del país i vincular-los al món d’abans de la guerra, ja que si no els perdrem: educats com han estat a l’escola i a la universitat franquista, perdran la tradició política i no coneixeran el catalanisme”. Això ho fan prou bé, perquè allà hi ha el Pujol, el Raventós, el Canyelles; tota una sèrie de gent que eren molt petitons durant la guerra. Persones nascudes al voltant de l’any 30, que tenien 9, 10, 12 anys quan va acabar el conflicte. De joves enllacen amb el món d’abans de la guerra i esdevenen resistents. Sense aquest relleu no hi hauria hagut continuïtat. Potser són fills de casa bona o estudiants de la universitat que haurien d’haver estat adoctrinats, però prenen una posició completament diferent.

Al llibre hi trobem és el cas de les famílies Millet o Pujol.
Parlo del pare del senyor Fèlix Maria Millet i Tusell, el delinqüent confés i condemnat. El seu pare ja ésun personatge amb moltes contradiccions. Un home que juga la carta de l’economia franquista, es fa molt ric a costa el sistema financer i bancari i d’assegurances del règim, però alhora finança el Sagarra i Riba, aconsegueix la supervivència de l’Institut d’Estudis Catalans, després finança també Òmnium… Té un paper molt important. I el cas Pujol segurament és el més conegut.

Per què algú com Fèlix Millet i Maristany apostava per la cultura?
Perquè s’ho creia, perquè tenia mala consciència dels negocis que feia, perquè pensava que això li donava un prestigi davant del món cultural, perquè tenia potser un projecte polític en ment. No ho sé. És una persona amb totes les seves llums i ombres i amb totes les seves glòries i misèries. Crec que hi havia una sinceritat evident i també una estratègia. Se’n va gastar molts, de diners.

Són persones respecte les quals fins i tot et sents malament, si en valores la part positiva.
Jo crec que la societat catalana ha de ser prou valenta com per fer-ho, fins i tot en els seus casos més extrems. Eugeni d’Ors és un dels grans definidors de la cultura catalana, la seva aportació és decisiva. És un personatge excessiu, de vegades antipàtic i de vegades seductor, que passa de renegar del catalanisme a ser franquista. I això ens pot semblar molt desconcertant, però no li resta cap punt a la seva anterior faceta com a escriptor en  català.

És un cosa que es critica molt del catalanisme, aquest voler fer veure que tot es fa bé, que som perfectes.
Això em fa pensar en el cas del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Com diu un amic meu prou gran com per haver conegut tot aquest món, és un premi que estableix que les lletres tenen honor. L’honorabilitat de les lletres; no la seva qualitat literària! I això té molt a veure amb per què aquest guardó no se li va donar mai a Pla, tot i haver sigut el prosista més destacat de l’època. Les lletres s’associaven a l’honorabilitat, a una vida exemplar.

El catalanisme també es valora des de l’honorabilitat?
A vegades li ha costat assumir que com tot moviment polític i cultural, té punts que no sempre són satisfactoris. Però això té moltes causes, no ens hem de flagel·lar. Fins i tot com a lectors o com a investigadors, els personatges contradictoris amb biografies disteses i canvis de guió són molt més atractius que els personatges plans que no es mouen mai d’una línia marcada. Fins i tot aquests de vegades tenen girs, dubtes, flaqueses.

Però això els treu heroïcitat, i en la història sovint busquem herois que ens serveixin com a referència.
Potser sí. Recordo que vau fer un diàleg entre Jordi Amat i Agustí Pons. El primer ha fet la biografia de Josep Benet, i el segon, d’Espriu. Dos herois de la literatura i de la política catalana. Doncs ells són capaços de trobar la vida humana, la vida veritable d’aquests personatges. I això moltes vegades vol dir moments tristos, moments alegres, moments de dubte, moments de canvi, de flaquesa, de motivacions econòmiques, de frustració personal. Justament el que hem de fer els investigadors és interrogar-nos sobre la persona. No l’heroi, sinó la persona.

Existeix avui en dia una tercera Catalunya?
No veig equiparable la situació actual amb aquella. La idea d’una tercera Catalunya és bona, però fins i tot per l’època estem parlant de gent que eren més d’una banda que de l’altra. Estaven, d’alguna forma, posicionant-se.

Creus que la burgesia actual ha heretat alguna cosa de la burgesia que veiem a Sabotatge contra Franco?
No, jo crec que ara la burgesia no pinta res. Potser el Vila Casas és l’únic, però fa quadres, no apadrina escriptors o poetes sinó que se n’ha anat més cap al sector de l’art. No crec que la burgesia tingui el paper que tenia l’època. Ara majoritàriament no se surten del guió del Foment del Treball i del Govern Espanyol.

Diries que no hi ha una burgesia catalanista, ara?
No, gens. No si entenem la burgesia en el sentit de grans financers. Sí que hi ha mitjans i petits empresaris, uns professionals liberals que sí que formen part d’un catalanisme més dinàmic. Com ara el Jordi Cuixart, que és empresari. Però les grans famílies? La Caixa ha sigut un agent actiu de la famosa fuga d’empreses i el Banc Sabadell també. No crec que hi hagi cap paral·lelisme amb els casos que explico al llibre. Avui en dia, ni tan sols hi ha una burgesia que tingui una arrelament cultural. No ho farien ni per lluïment personal. Imagina’t.