Horitzons apoteòsics

19.02.2018

Ciutat en silenci al fons de la mar, / columnes hercúlies, escoles navals, / el rei i la reina: una xerna, un anfós / recompte de feixos, querelles, sancions. Així es presenta Atlantis (2017), una herència que va començar amb el vessant més electrònic de Pegasus (2015). Un indret submarí on podem trobar agricultors ingràvids, nins a tobogans, formacions de posidònia, platges on no va sa gent i locutors imbècils per megafonia.

Joan Miquel Oliver en concert a ‘La Mirona’ de Salt

Anar a un concert de Joan Miquel Oliver, eternament inherent als també eterns Antònia Font, no és sinó entrar en una altra dimensió. O, parlant en l’argot atlàntic, a sa pista dos. Entre posidònies i amb petits homenets de muntanya, surfistes en càmera lenta i algun Lego. Precisament amb aquesta nova etapa més explícitament electrònica comença la retrospectiva del darrer àlbum d’en Joan Miquel. La presentació d’Atlantis a Salt ha situat el nou àlbum a les profunditats del setlist, que s’ha encetat a la superfície amb peces de Pegasus i ha ressorgit per acabar novament en terra ferma, la del Bombón Mallorquín.

Somriure permanent, guitarra de cordes acariciades amb la delicadesa de Mark Knopfler, teclats i bateria acompanyen a l’escenari de La Mirona al balear més ben parit que veureu mai interpretant cançons. Ja comença a ser hora de no relacionar en Joan Miquel amb els Antònia. “Antònia què?”, direm aviat. Tanmateix, no serà per les eternes genuflexions que els hem propiciat anteriorment, tot sigui dit.

Fa un parell d’anys en Joan Miquel em va concedir una part del seu temps just abans de dinar (cosa que vaig trobar terriblement amable, especialment un cop sa feina era suposadament finiquitada). Era la gira de Pegasus, pel Festivalot a Girona. “Normalment faig sa feina tot sol, es so més electrònic és més fàcil, tinc una espècie de laboratori”. Aquestes paraules no se les va endur el vent. Aquesta carta de navegació mereix clarament arribar a una tercera entrega. D’universos per explorar, no en mancaran mai.

Oliver i companyia no deixen de ser aquells agricultors ingràvids que venien d'”arbres que miren faroles” i per ara s’han mantingut entre “flors de càctus” i “rumbes del temps”. I la seva interpretació exhibeix sempre una sonoritat que podria suportar qualsevulla mala gestió de tècnics de so que ni ell mai acceptaria, ni nosaltres mai notaríem: el mèrit seguiria residint en els tres intèrprets que ocupen s’escenari. Llarga vida a aquests horitzons apoteòsics.