Joan Miquel Capell: “Els Mossos no són superherois”

2.04.2018

Una renglera de gorres de plat resumeixen trenta-dos anys de carrera al cos dels Mossos d’Esquadra. Joan Miquel Capell coneix la policia catalana pam a pam. Gairebé com a un fill. Ho ha estat pràcticament tot, de mosso ras a comissari. Tanta ciència i veterania li han servit de material per a estrenar-se al pobladíssim domini de la novel·la negra. A Wad-Ras (La Magrana/RBA), obra guanyadora del IX Premi Crims de Tinta, Capell dóna expressió literària al primer cas que els Mossos van investigar com a policia judicial. Parlem amb ell al Gabinet de Prevenció i Seguretat de la Diputació de Barcelona, on ocupa el despatx de la direcció des del 2014, quan va deixar el cos.

Joan Miquel Capell. © Ester Roig

Inspirada en un cas real, la novel·la comença amb la mort per sobredosi de la Manuela, una interna de la presó de dones del Poblenou (la presó de Wad-Ras, que pren el nom del carrer on era, avui Doctor Trueta; Wad-Ras va ser alhora una batalla bregada entre Espanya i el Marroc). Després del traspàs, arriba la consegüent investigació: com va poder passar, en quines circumstàncies, qui hi pot haver involucrat… Cal aixecar totes les pedres, estirar tots els fils. És un cas estrany: la Manuela està reclosa al Departament de Mares (disset dones amb els seus fills), que “és un microcosmos dins de la presó, un nucli tancat i restringit”. Com hi poden haver arribat les drogues? Qui les ha entrat? Per quins motius? La trama segueix tots aquests interrogants, que són un simple pretext per  a explicar altres coses. La novel·la és, sobretot, la crònica d’una eufòria i una època: la Barcelona canviant de 1991, una ciutat preolímpica, aixecada, “sotmesa a la sobredosi de l’heroïna i a la sida”.

L’eufòria té a veure amb sentir-se valorat després de molts dubtes aliens i injustificats sobre la teva vàlua. El 1991 un jutge de Barcelona encarrega la investigació del cas novel·lat als Mossos. El ministeri de l’Interior, el Govern Civil i fins i tot alguns membres del cos s’hi oposaven. “Es qüestionava si teníem aquesta competència. Si teníem el coneixement per fer de policia judicial”. Els mitjans van recollir tota aquesta polèmica, les disputes entre Estat i autonomia (calia discutir el finançament del cos, per exemple).

“No estàvem formats en matèria d’investigació criminal perquè el Ministeri i el Govern Civil no van autoritzar que els mossos es formessin a les acadèmies de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil fins al 1994. La formació que vam tenir va ser a l’estranger. Formació sí; experiència no”, amplia.

El cas és que el jutge creu en la policia autonòmica, restaurada el 1983 i fins aquell moment –1991– subjecta a tasques restringides (vigilar els edificis de la Generalitat, encarregar-se de la unitat central de menors…). Eren, segons la llei, mers “col·laboradors de la policia de l’Estat”. “No va ser ben bé el primer cas d’homicidi o assassinat però sí el primer en què se’ns assigna la matèria de policia judicial. Ja havíem fet alguna cosa en matèria de menors”, precisa Capell. “Va ser un moment de sorpresa, una injecció d’adrenalina. De dir: som capaços de fer-ho, podem fer-ho i confien en nosaltres. I això comportava un exercici de responsabilitat per tal de donar el do de pit”, afegeix.

La concessió del cas als Mossos arribava gràcies a una interpretació favorable: “El jutge va encarregar-nos la investigació ja que, des del 1983, la competència en vigilància de presons i el control penitenciari corresponia a la Generalitat”. “Va ser l’únic jutge en interpretar-ho així“. Un jutge del qual Capell no en dóna el nom real: “Segurament els qui van participar ja s’hi veuran reflectits”. A partir d’aquí, el criteri va anar canviant: “Aquest cas és la llavor del que són avui els grups d’investigació”.

Joan Miquel Capell. © Ester Roig

Wad-Ras és la primera novel·la de Capell, que ja havia publicat un parell d’assajos: “La novel·la m’ha donat com a gènere la possibilitat d’explicar i expressar sentiments. Sentiments com a persona, pare, investigador, amic, company… El gènere em permet explicar coses que amb un assaig no podria fer. Una reproducció més tècnica no em permetia expressar emocions. I la novel·la també dóna l’oportunitat de refer una realitat diferent. De desfigurar una mica els fets”. El policia narrador és una rèplica inexacta de Capell: “Sóc una mica jo però també el company que m’ajudava durant la investigació”. De fet, la novel·la és un homenatge als dos col·legues amb qui va compartir més intensament el cas: David Piqué i Ramon Martí. Dos fars professionals que, diu, van convertir el ser policia en “un estil de vida”. “El procés de creació de la policia va obligar a determinades persones a posar-hi molt més del que seria humanament exigible. Van sacrificar hores i dies amb la família. Es van dedicar en cos i ànima a la seva feina”. Recordar-los ha estat un dels impulsos per asseure’s a escriure: “No volia que la seva memòria anés a l’oblit”.

Per a novel·lar el cas de Wad-Ras, Capell ha tingut la inestimable ajuda de l’escriptor Andreu Martín, pilar central de la novel·la negra catalana dels últims trenta anys. “Amb l’Andreu fa força anys en coneixem. Vam arribar a un acord entre escriptor i policia. Per exemple, quan ell tenia dubtes sobre la tècnica jo li passava informació”. (Hi ha, de fet, un canal formal per a que els autors demanin ajuda tècnica als Mossos). Ara Martín li torna el favor, una mena d’assessoria. I si el novel·lista li ha donat eines per a escriure, Paco Camarasa va oferir-li lectures modèliques. Poe o Hammett, per exemple.

La presa de consistència del cos policial és un dels arbres auxiliars del bosc que pot ser la novel·la. Deia Capell, el 2011, en una entrevista, que el seu propòsit era “dignificar la professió”. En quin punt es troba el pla? “El propòsit ha estat llargament superat. S’ha aconseguit molt més del que seria esperable. Tenim una policia que és capaç de competir amb qualsevol altre cos, capaç de resoldre qualsevol dels problemes que pugui tenir Catalunya”. Fa una defensa tancada de la policia catalana, que considera “del tot completa”: “És un cos modern amb grans professionals. Segur que des del 1983 fins ara s’han fet coses malament però ja les hem corregides. És, de fet, una policia sotmesa absolutament a tots els controls. Judicial, administratiu i parlamentari: hi ha comissions que debaten quines armes han de dur els agents. I és un cos policial sotmès especialment al control de la ciutadania”. Una policia, diu, que “pot aprendre i de fet aprèn dels seus errors”. I afegeix: “Els Mossos no són superherois. Ja està bé que hi hagi aquesta exigència; la submissió a tots els controls”.

Sobre el tènue creixement del temor cap als cossos de seguretat [La conversa va tenir lloc abans de la detenció de Carles Puigdemont, que ha resultat en friccions entre Mossos i manifestants independentistes]: “És exactament al revés. Quan jo era petit el meu pare em deia dues coses: no et facis ni policia ni polític. Fins al 1978, la policia, que ve del franquisme, marcada pel desordre públic, era un cos molt allunyat de la població. Cada cop més, la policia ha guanyat en proximitat. És cert que els darrers temps la confiança entre uns i altres s’ha vist minvada però el dia a dia fa que això es corregeixi. Encara que algú desconfiï de la policia, denuncia en aquell cos”.

El 1991 els Mossos tenien tots els ulls a sobre. Ara, en una situació completament diferent, també se’ls escruta. L’atemptat del 17-O va aixecar una imatge impecable del cos. Imatge que, alterant el paper que van tenir durant l’1-O, algunes parròquies polítiques han volgut esbucar. Capell és clar en aquest sentit: “Encara que es vulgui desprestigiar el cos de Mossos, la realitat és la que és. I la realitat t’aixafa. Tu pots desprestigiar a un mosso concret però quan apareix un gran titular desprestigiant a tot el cos, el descrèdit cau sol perquè són milers els que actuen diàriament al carrer. Pots dir que un agent és un negat però no tot el cos. Si utilitzes la policia per a fer grenya política, t’estàs desprestigiant a tu”.

Joan Miquel Capell és un dels convidats a la BCNegra19. Participa al col·loqui Port bèstia, que se celebrarà el dia 30 de gener a les 16h a la Biblioteca Jaume Fuster. Conversarà amb Jordi Dausà i Núria Queraltó. Trobeu tota la info sobre la BCNegra19 aquí.