Joan Margarit: fer el salt a la prosa per explicar la poesia

13.09.2018

Entre els autors catalans cridats a fer més fressa en aquesta represa literària n’hi ha un dels més veterans de tots, Joan Margarit, que ens explica que Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa). Però ara el poeta canvia de tenor i es decanta per la narrativa. En aquest llibre, fa una cosa tan senzilla de plantejar com difícil d’explicar: per què ha escrit els poemes que ha escrit?

Margarit és conscient que, arribat a la vellesa, li toca fer una mirada retrospectiva i examinar allò que ha deixat enrere i allò que ha deixat fet. I així s’explica que Per tenir casa cal guanyar la guerra estigui pensat per ser “un complement de la meva obra poètica”; una explicació de l’obra lírica a través de la prosa que no deixa de ser una recerca: per què soc com soc. La resposta no deu ser senzilla, però Margarit té indicis i orientació: “Jo no sé funcionar sense saber on intento anar”.

Com ha anat la seva incursió en el món de la prosa? En primer lloc, explica que no ha estat improvisada, i que l’hi ha costat. Concretament, quatre anys per donar-la per acabada. Després hi ha la qüestió de la creativitat: al seu entendre, el poeta no surt cap enfora, com fa un narrador, perquè “per fer un poema, la seva essència ha de sortir de dins”.

A Per tenir casa cal guanyar la guerra, Margarit ens ofereix una espècie de cloenda narrativa que embolica els seus més de set-cents poemes publicats amb la intenció de comprendre per quina raó hi ha records que perduren i d’altres que no. I de quina manera ho fan o deixen de fer-ho. Aquest recorregut vital s’atura a la primera joventut, quan el poeta de Sanaüja ja ha canviat diversos cops de casa, de ciutat i d’escola. El rerefons de la Guerra Civil i el franquisme ressonen amb força en un entorn auster i deixatat que, justament, se’n deia la Catalunya pobra.

La infància de Margarit va ser-ho, de pobra, però no va ser infeliç. Entre les raons més elementals, una de senzilla: “Em donaven menjar i no em pegaven”. Diu que va menjar moltes patates bullides, i que per això li agrada tant el quadre de Van Gogh Menjant patates, perquè és una evocació d’aquella època. “De fet, jo estic aquí gràcies a les patates bullides”.

 

Tot és a la infància

A cada edat fem un judici sobre l’edat anterior, però amb l’última no ho podrem fer. Per tant, com que “no hi haurà una continuació”, en aquestes memòries Margarit mira tan enrere com pot, fins a la infància, la pàtria de l’escriptor. Si Rilke ho deia, ell ho subratlla. I rescata el valor de tot allò que està fora del satèl·lit de la cultura literària, la que “t’ajuda en la forma però no en el fons”. La cultura que li interessa és més ampla i “no pertany només a les lletres”.

Per Margarit, poeta i arquitecte, el que importa és anar al fonament de les coses, a dintre d’un mateix, per trobar un rumb que l’ajudi a desplegar les emocions i la intensitat d’allò que viu. Per tenir casa cal guanyar la guerra és un aprofundiment reflexiu i serè sobre tot això, que es podria dir tranquil·lament el perquè de tot plegat.

Etiquetes: