Joan Margarit: “El poema hauria crescut si Vinyoli hi hagués posat la veritat”

10.09.2014

El poeta Joan Margarit i el crític Sam Abrams presenten el llibre “Joan Vinyoli. Poemes; pròleg i selecció de Joan Margarit” a La Setmana del Llibre en Català. Ho fan donant una lliçó magistral de coneixement sobre literatura i, concretament, poesia. Margarit critica alguns aspectes de la poesia de Vinyoli. Valentí Puig ha respost Margarit des del pròleg que ha escrit per al llibre Fang, neu, rosada, constel·lacions de Jordi Llavina i que hem recollit aquí.

Joan Margarit i Sam Abrams a la Setmana del Llibre en Català

La plaça de la Catedral de Barcelona tot just comença a enfosquir-se quan Sam Abrams i Joan Margarit pugen a la tarima de la Plaça de l’Escriptura de la Setmana del Llibre en Català. Són les vuit de la tarda i l’acte comença puntual. Tenim a davant un crític estatunidenc submergit en el panorama literari català que també és assagista, poeta i traductor, i que entre d’altres ha estat secretari del PEN català o rebut el premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla. Ve acompanyat d’un arquitecte i poeta ja consagrat, Joan Margarit. El públic, però, és mínim: unes deu o onze persones d’entrada.

L’objectiu d’aquesta xerrada és que Margarit presenti la seva obra “Joan Vinyoli. Poemes; pròleg i selecció de Joan Margarit”, publicada aquest mateix any 2014 aprofitant la commemoració dels cent anys de naixement de Vinyoli. L’acte, però, es converteix en molt més que una simple presentació: Abrams i Margarit parlen magistralment i qui els escolta es queda fins el final, aconseguint així que s’omplin la majoria de les cadires, si bé no totes. Abans que el poeta de Sanaüja comenci a parlar de la seva nova obra i de Vinyoli, Sam Abrams explica què en pensa ell. Des de bon principi deixa clar el seu punt de vista: “D’entre tots els llibres que s’han publicat de Vinyoli aquest any, el més destacat és el de Joan Margarit”.

Per què Sam Abrams aprova amb nota el llibre de Margarit

El crític estatunidenc D. Sam Abrams, de bigoti blanc i ulleres fines, explica que en la seva obra Margarit ha dibuixat un perfil del Vinyoli que li atorga un valor ascendent: a mesura que passen els anys, millora la seva poesia. “Vinyoli explica coses a partir del llibre del Joan”, recalca Abrams; “Si una antologia està ben feta passa això. Pots haver estudiat Vinyoli, que te’l fa rellegir o enfocar d’una altra manera”. I és que Joan Margarit és directe i crític amb el poeta centenari malgrat tota l’admiració que sent cap a ell. “Tan Vinyoli com Margarit van néixer en el país equivocat”, diu Abrams, “El Joan diu el que pensa en tot moment, i ho defenso. De vegades el seny català pot ser contraproduent per la literatura”.

Joan Margarit mira endavant concentrat amb les paraules d’Abrams. De tant en tant se’l queda observant, amb la boca una mica oberta, sense fer cap gest d’aprovació ni de desaprovació. El crític segueix parlant. “Carles Riba deia que triar és opinar, i això ha fet Margarit: ell ha opinat sobre Vinyoli igual que Carles Riba va fer-ho sobre Verdaguer, i no li han perdonat mai”. Però a més, Joan Margarit ho fa amb un punt de provocació, diu convençut el crític: ha triat, però el lector és intel·ligent i pot contradir-lo. “Opinin!”.

Mentre Sam Abrans acabava d’explicar-se, Joan Margarit s’ha posat les ulleres i, impacient, ha començat a mirar arreu tot esperant poder parlar d’una vegada. Ell és poeta, i s’expressa com a tal. S’endevina tan sols comença a parlar: “Martí i Pol i Vinyoli són els meus deutes més propers. Són la base, els orígens, aquells dels quals hem sortit i que ens deixen sols quan se’n van”. Margarit va ser amic de Martí i Pol. I també de Vinyoli. A la seva manera. Què vol dir, “a la seva manera”? El poeta s’aixeca, convençut, inquiet; ja no aguantava més assegut a la cadira. Ara és a la punta de la tarima parlant-nos a tots de tu a tu. “Jo coneixia Vinyoli i ell no em coneixia a mi. Perquè ens entenguem, jo coneixia l’amant de Vinyoli i ella no em coneixia a mi”. El públic riu. “I sentia una gran admiració”.

“El problema de Vinyoli? És claríssim!”

Joan Margarit ja no tornarà a asseure’s a la cadira. Vol parlar massa clara i passionalment del tema com per fer-ho assegut. “Quin és el problema de Vinyoli? És claríssim! Es passa tota la vida buscant una cosa que no trobarà mai, però no deixarà de buscar-la. És un obstacle més religiós que filosòfic”. A la seva tria de poemes, Joan Margarit no n’ha escollit cap de les primeres obres del poeta. I per què? Per dos motius. Primerament perquè, segons Margarit, Vinyoli al començar a escriure es deixava endur massa. “Quan el Vinyoli religiós agafa el timó, la poesia no funciona”. Segonament, perquè estava contaminat pel temps en què vivia: “La gent volia insultar a Franco i com que no podien, acabaven insultant a Déu”.

La part de l’obra de Vinyoli que interessa a Margarit és aquella en què el poeta centenari aprèn a dominar la barca: “Tots els poetes que comencem hem de vèncer coses. Hem d’aprendre que el timó l’ha de portar la poesia”. I Vinyoli no ho va saber fins als anys 60, moment a partir del qual escriu els poemes que apareixen a l’obra ““Joan Vinyoli. Poemes; pròleg i selecció de Joan Margarit”. Aquest últim explica que veu en Vinyoli un reflex de la seva trajectòria. “Amb vint-i-tres anys va començar a fer poesia, igual que jo, però fins als quaranta-i-pico no comencem a dir alguna cosa en els poemes”.

Les persones que seuen davant del petit escenari de la Plaça de l’Escriptura escolten amb atenció aquell home gran que està dempeus davant seu. Parla de poesia i de Vinyoli i de Martí i Pol i per què no, també de Rodoreda i de Barcelona i de la passió per l’escriptura i per la bona literatura, i ho fa de manera natural, com quan el teu avi t’explica que quan era jove coneixia a tal i feia tal, i és que Margarit coneixia a tal i feia tal. Però malauradament només té cinc minuts més per parlar, que aprofita per llegir en veu alta un fragment de Vinyoli. “És un poema que a mi m’entendreix”. Es titula “El darrer solatge”. “Jo no preveia que m’exigissis tant”, escrigué Vinyoli. I és que un company del poeta havia mort i a l’anar a veure l’esposa d’aquest, que tenia pensat suïcidar-se, la dona li va dir: “Fes-me un vers”. O això diu el poema. Un dia, Vinyoli va confessar a aquest poeta que ara el llegeix en veu alta que la senyora no li havia dit “fes-me un vers”, sinó “em faràs un vers”. I Joan Margarit acaba l’acte dient: “El poema hauria crescut si Vinyoli hi hagués posat la veritat. Ja passa això”. I calla. I aplaudim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. “He aquí otro hecho meridiano: Cualquier hombre dueño de un talento mecánico puede producir diez mil volúmenes tan valiosos como los de Swedenborg a partir de los escritos de Paracelso o de Jacob Böhme. Y a partir de los de Dante o Shakespeare, un número infinito.
    Mas, cuando lo haya hecho, que no diga que sabe más y mejor que su maestro, pues sólo sostiene una vela a la luz del sol.”

    William Blake (“El matrimonio del Cielo y del Infierno”)

  2. “Les obres d’art són soledats infinites i amb el que menys es poden tocar és amb la crítica. Sols l’amor pot copsar-les, celebrar-les i ser-hi just.” R.M. Rilke (“Cartes a un jove poeta” Trad. Antoni Pascual)

    • Hola Norfeu,
      Si t’identifiques correctament amb
      el teu correu real publicarem el teu comentari íntegrament.
      Gràcies.
      Bernat Puigtobella
      editor de Núvol