Joan-Lluís Lluís pela a Franco

15.12.2017

“Buscarem en la cultura i la poesia la resposta a la situació injusta que viu el país”. Així encarava Òmnium Cultural -són paraules de Marcel Mauri, el portaveu accidental de l’entitat- la 67a edició de la Nit de Santa Llúcia, coneguda també com la Festa de les Lletres. Una festa que es va celebrar ahir nit al Poliesportiu Virrei Amat de Nou Barris. El lloc va ser una aposta personal de Jordi Cuixart, el president legítim que fa gairebé dos mesos que dorm a la presó de Soto del Real i del qual avui en publiquem una lletra. Durant la vetllada es van lliurar, com és habitual, els guardons literaris que Òmnium Cultural atorga anualment. Reconeixements que sempre són esperats amb enorme expectació.

Podreu assistir a una xerrada literària amb Joan-Lluís Lluís sobre Jo sóc aquell que va matar Franco el pròxim dissabte 20 d’octubre a la Vila del Llibre a Cervera.

Joan-Lluis Lluis | Ester Roig

Una mort, un orgasme

Un jurat format per Àlex Broch, Marta Nadal, Isona Passola, Ramon Pla i Màrius Serra ha decidit guardonar a Joan-Lluís Lluís amb el premi Sant Jordi de novel·la per Jo sóc aquell que va matar Franco. “Ha estat una deliberació molt rica i llarga atesa l’alta qualitat dels manuscrits”, reconeixia Serra, que va donar compte del veredicte. A Jo sóc aquell que va matar a Franco es narra la història d’Agustí Vilamat, un noi tímid i introvertit que incidentalment es veu en la tessitura de decidir fulminar o no al dictador. Que l’acaba pelant ja ho avança el mateix Lluís al títol. Un senyor spoiler. Però poc importa. Serra avisa que “la mort del dictador no és el final de la novel·la”.

El camí que recorre el protagonista per arribar a topar-se amb Franco no és pas poca cosa. Vilamat, fill de Solsona, és enviat als disset anys a Barcelona per estudiar. Bon lector des de petit, a la gran ciutat començarà a treballar de corrector lingüístic. Quan esclata la Guerra Civil, fuig a França buscant refugi. Acabarà pres al camp d’Argelers amb el diccionari Fabra sota el braç. El camp, però, és bombardejat pels franquistes i Vilamat aconsegueix fugir. El refugi final serà un mas de la comarca del Vallespir. Allà viurà un temps en la clandestinitat. No trigarà a creuar-se amb Franco, que ha decidit fugir a França quan sap que els aliats estan disposats a alliberar la península del feixisme. El dictador té la intenció de demanar immunitat al Vaticà. Tot això ho explica Vilamat des del 1946.

El detonant de la novel·la fou una placa que Lluís es trobà als setze anys en el camí que va de les Mines de Batera al poble de Sant Marçal, a les faldes franceses del Canigó. La placa duia inscrita una frase: “Malfiat de la història; somia-la i refés-la”. Més tard, descobriria que són paraules del poeta Pere Quart. En trobar-la va apuntar-se-la en una llibreta. En cada nou quadern, aquesta “frase fascinant” ha tingut un lloc a la primera pàgina. Una màxima que dècades després l’ha empès a jugar amb la història: “Faig que Franco declari la guerra als aliats, cosa que si realment hagués dut a terme, no l’hauria permés passar de l’any 1944 o 1945, com Mussolini. La història hauria estat molt diferent, i se suposa que una mica millor”. Lluís ha trigat a estirar el fil de la novel·la. Els primers apunts són de 2011; la redacció és molt més recent. “Necessito aquesta cosa d’enamorament de la novel·la. Quan veig que amb un llibre puc viure tres anys, hi vaig”, explica l’autor.

Amb aquesta nou llibre, Lluís treballa per primer cop la ucronia, la reconstrucció de fets històrics imaginaris. L’autor de Perpinyà enllaça aquest recurs de fabulació amb la psicologia. Concretament, amb el conformisme històric. Aquell corrent que ens fa pensar que allò que ha passat és el que havia de passar. La ucronia li ha permès, doncs, canviar la sort de Franco. Ens la cola. “Em feia molta ràbia que hagués guanyat la guerra i vaig adonar-me que podia canviar això. Que podia fer-li perdre. La novel·la és una venjança contra Franco. Molt clarament”. Fins i tot gosa matar-lo: “Escriure’n la mort ha estat orgàsmic”. I continua: “La literatura permet canviar la història. Els historiadors s’han de cenyir als fets mentre el novel·lista pot interpretar què va passar”. La ucronia més perfecta que recorda Lluís és l’aixecada per Philip Roth a La conjura contra Amèrica. També menciona les invencions mestres de Philip K. Dick. Serra afegeix l’exemple de Submissió d’Houellebecq, que és una ucronia que parteix del minut u, cosa que no passa a Jo sóc aquell que va matar a Franco, on la dislocació arriba cap a la meitat del llibre.

El portaveu del jurat ha esgrimit diversos motius de pes per haver propulsat aquesta obra. Dos d’ells són la qualitat literària del llibre i l’ús de la ironia. Sobre la qualitat literària, Serra en destaca “una llengua riquíssima, finíssima”. Una llengua que no va fer dubtar al jurat de què es tractava d’un autor nord-català. És la parla viva del Vallespir, una comarca (“feréstega, semblant a la Garrotxa”) amb una forta presència a la novel·la. L’exploració de la llengua del llibre “entronca amb molta obra que coneixem de Lluís”. El premiat veu una clara vinculació amb Xocolata desfeta i El navegant, el seu últim volum publicat. La “irona fina” també és un valor clau. “Som davant d’una narrativa bèl·lica amb tons antibel·licistes”. A la manera de Les aventures del bon soldat Švejk. Només un exemple: Vilamat és borni, té un sol ull, i per tant, no pot usar una arma llarga; la manca de visió li impedeix apuntar bé. Però resulta que mata a Franco. La ironia desarma una èpica aparent. L’obra l’editarà Proa el pròxim mes de febrer.

Josep Maria Fulquet | Ester Roig

Motor Milton

El premi Carles Riba de poesia ha anat a parar en mans de Josep Maria Fulquet, que ha vist reconegut el poemari Ample vol de la nit. “Estem davant d’un llibre impressionant”, ha dit Andreu Gomila, membre del jurat del guardó (Gomila amb David Castillo, Josep Lluch, Teresa Pascual i Josep Maria Sala-Valldaura). Si hi ha dues maneres, segons Gomila, de donar un Carles Riba (premiar una trajectòria o impulsar-la), en el cas de Fulquet, s’ha optat per arrodonir una carrera de títols excel·lentment acollits per la crítica.  L’any passat es va decidir projectar la poesia de la jove Maria Cabrera (La ciutat cansada). “És un premi que té molts lectors. Com a poeta difícilment arribes al nombrós públic del Carles Riba”. En el cas de Fulquet, és una fita.

El poeta de Barcelona, que va estar 26 anys sense publicar, ha reprès el pols poètic no fa pas tant. Va ser el 2007, quan va lliurar De plata pur. El 2016 va arribar Morir com un riu i fa unes setmanes Natura d’infinit (Edicions 62). Amb Ample vol de la nit, Fulquet dóna continuïtat a una etapa fecunda. Explica el llarg parèntesi de la següent manera: “No tenia res a dir. O el que havia de dir necessitava més cocció interior”. Els anys de pausa els ha dedicat a la traducció: “Em sembla un exercici sempre estimulant. T’enfronta amb la llengua. És una pràctica que tothom que es dedica a escriure hauria de fer”.

El motor del recull premiat va ser El paradís perdut de John Milton. Fulquet va retrobar-se amb aquesta obra fa uns mesos gràcies a una “edició excel·lent” d’Adesiara. Rellegir a Milton va engegar la màquina de fer versos. “El llibre [el de Fulquet] el porta latent”. Per explicar aquest impuls, l’autor regala una frase de Paul Valéry“El primer vers és un regal dels déus. El poema l’has de treballar tu”. Un primer vers que pot ser l’últim, o un que nedi per la meitat. Segons Gomila, Fulquet ha fet una “relectura reeixida” de l’obra del poeta anglès.

Pel que fa al contingut, el poeta reflexiona sobre el mal, el dolor de l’absència o la fugacitat dels moments feliços. “Experiències morals que intentes transcriure amb paraules”. Es tracta d’un sola composició dividida en quatre camps on també hi resonen les veus de Hölderlin, Ronsard i Juan Ramón Jiménez.  En tot això, Gomila hi destria “plaer estètic”.

“No sóc conscient de la importància que té el premi. Tant per la seva dimensió com pel seu nom. Riba ha estat un autor de referència. L’he llegit amb autèntica devoció”, reconeix Fulquet. I suma: “Si llegir Proust et canvia la vida, guanyar el Carles Riba suposo que també”. Considera que la lectura del seu llibre pot transmetre la necessitat d’engolir més versos. Però: “La poesia és un gènere minoritari gràcies a Déu, i aquí rau la seva força”.

La sortida de “la travessia del desert” de moment ha suposat a Fulquet el premi Miquel de Palol de poesia de 2016 i ara el Carles Riba. “Començo treure rendiment dels anys de silenci”, conclou. Ample vol de la nit serà editat a la col·lecció Els Llibres de l’Óssa menor de Proa. També al febrer del 2018.

Vides de talla massa gran

El premi Mercè Rododera de contes ha estat concedit a Clara Queraltó per El que pensen els altres. I atenció: Queraltó debuta amb aquest llibre. No ha publicat res abans. Serà, doncs, una estrena triomfal a les llibreries. El jurat que l’ha premiat l’han format Francesc Ardolino, Àngel Burgas, Jordi Mir, Sívia Soler i Àlex Susanna.

Ardolino, situat sovint al costat dels manuscrits que menys veus defensen, diu que aquest cop no l’ha hagut de convèncer cap col·lega del jurat. La concessió ha estat per unanimitat total. Sobre els valors que han trobat al llibre de Queraltó, Ardolino va més enllà de “la llengua fresca o l’estructura”. “Hi ha alguna coseta més”. Aquesta coseta més que detecta és la “psicopatologia de la vida familiar” que penetra en El que pensen els altres. “Es tracta la família com un fenomen social”, explica Ardolino. “Ens trobem davant d’una unitat magnífica de contes. És un Mercè Rodoreda satisfactori i més que digne”, remata el portaveu del jurat.

En la victòria del llibre hi té part de responsabilitat Bel Olid, escriptora i presidenta de l’AELC. “Això ho has de moure”, explica Queraltó que li va dir Olid, amb qui va fer un curs d’escriptura de gènere breu. Mogut i regirat, al recull de relats se li ha arrapat ara un premi que abans havien guanyat Jaume Cabré i Manuel de Pedrolo (quan el guardó duia el nom de Premi Víctor Català) o Empar Moliner fa un parell d’anys.

Queraltó amplia el fons del llibre: “Quan penso en el fil conductor, penso en personatges esquerdats, una mica marginals, que es quedarien agafats al passat perquè és on estan protegits. El present i el futur els ve gran”. El pes del temps és un tema que preocupa a l’autora, professora de llengua catalana en una escola. La zona d’acció dels contes és eminentment un espai rural, inspirat en El Pla del Penedès, on Queraltó ha viscut una llarga temporada. De fet, és en aquesta localitat on els contes van ser escrits. La ciutat, però, no és obviada. Certa urbanitat també treu cap. Són, en total, setze contes lligats per “la fórmula de la mentida com a construcció social”, en paraules d’Ardolino. El debut de Queraltó sortirà a Proa.

Entre dues dimensions

Ivan Ledesma s’ha endut el premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil per Negorith (pronunciat en anglès, amb la força vocàlica sobre l’última síl·laba). “Una novel·la collonuda”, segons Joan Antoni Martín, membre del jurat decisori que comptava també amb Laia Soler, Cristina Romero, Jorge Jiménez i Raquel Díaz. La unanimitat de la tria va ser absoluta: “Vam trigar tres segons a declarar guanyadora la novel·la”. “Aquest premi li canviarà la vida”, deia un Marín content de veure a Ledesma premiat. “Fa molts anys que es dedica a l’escriptura i aquesta bona notícia li permetrà començar a escriure amb tranquil·litat”.

Negorith és una trilogia protagonitzada per la Gris, una noia que vol ser normal i corrent però que sempre ha tingut la sensació de veure coses que a la resta no els és permès de distingir. La Gris té, evidentment, superpoders i viu entre dues dimensions. Uns superpoders que un ésser dels que ella pot entrellucar vol aprofitar per a brodar un pla malèfic. “Volia fer una novel·la amb elements sobrenaturals i de terror. Una novel·la que reivindiqués uns gèneres que existeixen però que en català no estan gaire desenvolupats i necessiten una mica de visibilitat”, explica Ledesma.

“És una novel·la que ve de gust llegir, amb molts girs de guió, que tracta al lector juvenil com una persona intel·ligent”, reconeixia Martín, que empeny a la premsa a recomanar literatura per a joves si volem assegurar-nos una base mínimament consistent de futurs lectors. El salt del conte abans de dormir als clàssics d’iniciació pot no fer-se tan abruptament si tenim en compte que disposem d’una oferta  de lletres juvenils de qualitat. El llibre de Ledesma serà editat per La Galera.

Premium plus

Òmnium Cultural encara ha anunciat un parell de premis més. Han estat el premi Internacional Joan B. Cendrós, que se li ha atorgat a Jody Williams; i el premi Muriel Casals de Comunicació, que han rebut els serveis informatius de TV3 i Catalunya Ràdio. “Dos premis que responen de la situació política excepcional que estem vivint”, ha aclarit Mauri.

De Jody Williams se n’ha reconegut el compromís per la llibertat d’expressió i el dret a l’autodeterminació. L’activista nord-americana va rebre el premi Nobel de la Pau el 1997 per la campanya per l’erradicació de les mines antipersones.

Les redaccions de la televisió i la ràdio públiques catalanes han estat premiades per “la seva professionalitat i vocació de servei”, però també per considerar-se “un referent informatiu” explicant els esdeveniments polítics i socials que ha viscut el país “respectant la pluralitat i plantant cara a les pressions”.

El premi Josep M. Folch i Torres s’ha declarat desert. El Frederic Roda de teatre ja fa dues edicions que no se sentencia.

En aquesta edició de la Nit de Santa Llúcia també es van fer públics els noms dels finalistes del Premi Òmnium a la millor novel·la en llengua catalana de l’any. El trofeu balla entre  Ronbinson de Vicenç Pagès JordàEls estranys de Raül Garrigasait i  Els fills de Llacuna Park de Marisa Guasch. Haurem d’esperar fins al febrer per conèixer el guanyador.