Joan Lluís Bozzo recorda Rubianes a ‘Pepe i jo’

10.11.2017

Ja ens ho va dir Jair Domínguez, “Avui dia farien falta mil Pepe Rubianes”. Vuit anys i mig després de la mort de Pepe Rubianes, la presència de l’actor galaico-català –com ell es definia- encara és ben latent i es fa més necessària que mai en les circumstàncies actuals. ‘Què diria de tot això en Pepe?’.

Pepe Rubianes | El Periódico

Joan Lluís Bozzo explica que aquesta pregunta es repeteix sovint entre els amics més propers de l’actor, entre ‘les vídues de Pepe’, com s’autoanomenen. Per aquest motiu, després d’uns anys de païda del dol que comporta recordar aquesta història, Bozzo ha escrit Pepe i jo (Pòrtic), la memòria d’una amistat compartida entre aquests dos homes de teatre, un relat que el director de Dagoll Dagom converteix en un cant a l’amistat, que resumeix parafrasejant Montaigne: “perquè era ell, perquè era jo”.

Rubianes era un personatge profundament carismàtic, “un dels millors comunicadors que he conegut; establia un lligam fortíssim amb el públic que s’anava engrandint al llarg de la funció”, recorda Bozzo. Un enamorat de la vida i dels seus amics, que situava l’amistat com a eix motriu de la seva pròpia vida. “La seva força còmica era extraordinària perquè semblava pura espontaneïtat”, explica l’autor. Una ironia sovint contestatària, que expressava sense pèls a la llengua tot allò que pensava. Ell viva amb passió, tant l’amistat que segons Bozzo vivia amb una enorme generositat, “sovint passada de rosca”, com les circumstàncies polítiques que ell considerava reprovables i que criticava amb convicció, amb el seu ‘tal com raja’.

Un somni on apareixia en Pepe tornant a actuar, envoltat dels amics de sempre, va empènyer Bozzo a escriure finalment la seva història. No es tracta d’una biografia sinó d’una història subjectiva, “perquè la pròpia memòria pot ser tan falsificadora com es vulgui”, admet l’autor. Tot i així, no camufla el dol per la pèrdua de Rubianes ni els moments de patiment que va comportar la seva malaltia. L’autor ha volgut anar més enllà de l’anècdota, d’explicar les peripècies que van viure plegats. Ha volgut narrar la història real, “plena de contradiccions, amb els seus alts i baixos”. A més, segons Bozzo, Rubianes “ens hauria deixat uns llibres molt bons” si hagués superat la mandra que li feia ordenar els seus pensaments en un paper. Perquè escrivia, era un lletraferit. Sempre l’acompanyaven un seguici de petites llibretes on hi apuntava les seves reflexionss. La literatura era una de les seves passions i “li costava molt poc que es convertissin en obsessions”, recorda Bozzo. I una passió gairebé febril va ser la que va professar per la vida i obra de García Lorca, del qual n’era un erudit, i que, en certa manera, va alliberar amb el muntatge Lorca eran todos, que no va restar exempt de crítiques per part de l’Espanya més reaccionària. “Va patir molt la crítica de la caverna”; i és que després de sentenciar “A mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España ya en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario”, va ser víctima de tot un reguitzell de denúncies i insults per part de la ultradreta espanyola.

Però les seves ganes de vida el van ajudar a seguir endavant, a seguir actuant, escrivint i viatjant arreu del món –una altra de la seves grans passions- i a seguir delitant-se per Lorca, Machado i el seu compatriota Valle-Inclán. I part d’aquest trajecte, el va compartir amb qui ara li escriu una memòria a dues veus, una escriptura que “implica un sacseig dels traumes que han quedat sagnant”, com la darrera abraçada que no es va produir mai i que ara retorna en forma de mots.

Joan Lluís Bozzo ha escrit les memòries de la seva amistat amb Pepe Rubianes

“L’amistat és un sentiment molt bonic perquè exclou el sexe i es mitiguen molts problemes; l’amistat és una forma clara d’amor […] entre nosaltres hi havia fraternitat”. Ell era el pallasso esbojarrat i Bozzo el pallasso seriós, suposadament entenimentat. Un duet teatral que va començar a caminar amb Dagoll Dagom i que aquest llibre li concedeix un darrer viatge.