Joan Julibert, aprendre a mirar les notícies

4.10.2018

A la Fira Liberisliber que tindrà lloc aquest cap de setmana a Besalú, Neus Tomàs, Antonio Baños i Esther Vivas participaran en una xerrada sobre “El relat com a forma de domini” que moderarà Joan Julibert. L’any 2017, aquest expert en comunicació va publicar el llibre La causa del periodisme (Edicions Saldonar), en el qual analitzava com el moviment independentista havia utilitzat els mitjans de comunicació. L’obra també resseguia el paper dels mitjans espanyols, convertint-se en una guia útil a l’hora d’analitzar productes mediàtics.

És important conèixer què hi ha darrere d’un mitjà de comunicació | Foto: Arxiu

A l’hora d’explicar com els mitjans de comunicació creen un relat, Julibert parla del que ell anomena l’efecte de l’hemeroteca selectiva, que és el fet de treure a la llum només els documents que interessen per tal de transmetre el discurs propi. Això, creu l’especialista, és el que ha passat els últims anys en els mitjans de comunicació catalans i espanyols: “Mentre els partidaris de la sobirania plena del país es dedicaven a qüestionar el paper contrari dels anomenats unionistes, els de l’altre bàndol feien el mateix respecte dels líders sobiranistes, buscant-los les contradiccions”.

Buscar les contradiccions d’un entrevistat pot ser l’objectiu d’un periodista, sempre que el que s’intenti treure a la llum no sigui una famosa fake new. En un moment donat, Julibert cita Kapuscinski i diu que “la notícia ha de servir per augmentar el coneixement de l’altre, el respecte d’un altre”. Aquests darrers anys, els espectadors tant catalans com espanyols s’han queixat de la falta d’imparcialitat dels mitjans. Respecte això, el professor de la UB explica que cal saber quina és l’estructura que els sustenta.

Sobre La Sexta, per exemple, Julibert explica didàcticament que forma part d’un dels dos grans grups privats d’Espanya. Per una banda hi ha Mediaset (Telecinco, Cuatro…) i per l’altre, Atresmedia (Antena 3, La Sexta…, i a més l’emissora de ràdio Onda Cero i el diari La Razón). Mentre Mediaset es decanta per l’entreteniment, Atresmedia busca reunir “dos targets ideològics oposats, amb una oferta d’informació política i social diferenciada per donar cobertura. La Sexta competeix clarament pels espectadors i lectors dels mitjans dels grups PRISA i Zeta (….) i pels oients de la Cadena SER i Onda Cero, i Antena 3 ho fa pels lectors tradicionals de diaris com l’ABC o El Mundo i els oients de la Cope”.

Tal com diu Julibert, l’àrea geogràfica d’un mitjà de comunicació també determina el seu discurs. Per això des de Catalunya sovint es recalca la importància de tenir canals que serveixin de mitjans nacionals: perquè la representació exterior sovint pot ser injusta. A La causa del periodisme llegim que un dels apartats més simptomàtics del deix d’un mitjà és el d’opinió: “Dins de la secció de política, i en coordinació amb la direcció del mitjà, es controla preferentment la secció d’opinió, tant als diaris com als mitjans audiovisuals. És per això que la majoria dels espais des d’on s’opina es converteixen en un reflex de la lluita pel poder, més que no pas en la il·lustració de les decisions polítiques perquè els espectadors i lectors tinguin prou elements de judici”.

A més, al segle XXI els mitjans compten amb una nova dimensió: la de l’opinió dels ciutadans. “La televisió ha viscut una progressiva adaptació al consum dels espectadors de les tecnologies vinculades a internet. Això ha multiplicat els estímuls visuals en pantalla. Ja no és possible centrar l’atenció en una sola narració, cal donar-ne diverses de paral·leles […] Així doncs, qualsevol contingut televisiu està acompanyat al segle XXI de missatges que generen noves expectatives als receptors, o que matisen el missatge principal”, escriu Julibert; missatges com, per exemple, tuits que es llegeixen a la part baixa de la pantalla. Ara bé, això també té riscos, com ara que siguin els espectadors els que conformin l’agenda temàtica o que desvirtuïn o reforcin una posició concreta sense tenir en compte els criteris periodístics, sobre els quals l’ideal teòric diu que tendeixen a l’equilibri de fets i idees.

Com conclou Julibert, “si alguna cosa ha deixat clara el començament del segle XXI és la fragilitat de la democràcia i les temptacions permanents dels poders fàctics per controlar-la, respectant els seus mecanismes formals però erosionant per dins i clandestinament i opacament la seva essència”. I què podem fer nosaltres, que veiem tot això des del sofà o des del metro, en directe o a la carta? Ser espectadors actius: dubtar del que veiem i del que sentim, ser crítics i detectar el punt de vista des del qual se’ns expliquen les coses. I sobretot, canviar sovint de canal, de diari i de columnista, per poder tenir una visió àmplia dels fets i crear una opinió pròpia.